Retorn al passat

El míting final de campanya del PSOE va ser un autèntic retorn al passat. En vista d’un present dolorós, els socialistes Pedro Sánchez, Josep Borrell i Miquel Iceta van treure a passejar les figures de Francisco Franco, Josep Tarradellas i Ernest Lluch per refugiar-se en un món i un univers que els dóna tota la seguretat que els ha mancat en la campanya electoral. Fins i tot el fred que es respirava al pavelló tèxtil de la Fira de Barcelona, a Montjuïc, remetia a èpoques passades, quan els hiverns eren hiverns i les neus no patien pel canvi climàtic. Ahir també l’audiència et portava al passat, que les 3.000 ànimes que omplien el pavelló tèxtil eren bàsicament els votants socialistes de tota la vida, la Catalunya treballadora d’origen espanyol, de cares endurides, vistes cansades, i ahir amb un punt de fred al cos i anorac cordat.

Les curtes intervencions d’ahir no passaran a la història, potser amb l’excepció de l’ètnica intervenció de Josep Borrell, que va anunciar que feia el seu darrer míting després de quaranta anys. Va centrar-se en Iugoslàvia, la paraula ‘xarnegos’ i els atacs a TV3 utilitzant Josep Tarradellas. En canvi, Pedro Sánchez només va parlar quinze minuts encara no i encara gràcies; Miquel Iceta, si fa no fa, i la candidata Meritxell Batet no va estar present ni a la sala, malalta com està per un atac de vertigen, metàfora vivent d’un PSOE a punt d’estimbar-se al precipici per haver repetit innecessàriament les eleccions. El discurs del plagiador confés de tesis filosòfiques i president del Senat, l’insuls Manuel Cruz, va obrir un acte que podeu recuperar en vídeo o llegir en crònica.

Frenarem els franquistes!

Pedro Sánchez va arribar a Montjuïc a les 9 del vespre, provinent de les Castelles; l’home a les sis de la tarda era a Alcalà d’Henares fent campanya. A Catalunya va entrar per la porta del desmanegat pavelló tèxtil quan el míting ja feia una hora que havia començat, i entre el passadís de fans vam poder distingir Gabriel Colomé, ex-director del CEO, més tard a les amagades ordres del ministeri d’Afers Estrangers. Quan el senyor Pedro Sánchez va pujar a la tarima d’orador eren les 9 tocades i, coses de la vida, el discurs li va durar 17:14 minuts.

Discurs curt, molt curt, i en què es va centrar a dir, en ple 2019, que frenarà els franquistes, que il·legalitzarà la Fundació Francisco Franco i que Espanya és filla del perdó, però no de l’oblit. Quaranta anys tard, l’home s’ha agafat a l’antifranquisme durant tota la campanya, i autèntica taula de salvació enfront d’una de les setmanes més negres del socialisme espanyol, amb l’èpica patinada de Sánchez amb els fiscals i la negativa del Regne Unit i Bèlgica a tornar de moment els exiliats, com pretén el seu govern.

‘Aquí, avui, hi ha la Catalunya que defensem, la Catalunya de la convivència!’ cridava el president espanyol en funcions, poques setmanes després d’haver demanat via advocacia de l’estat dotze anys de presó per a Oriol Junqueras. El Pedro Sánchez que afirmava ahir que ‘el més fort no és qui crida més, sinó qui amb emoció imposa emoció sobre odi i convivència sobre confrontació’ és l’home que ha demanat que les condemnes es compleixin íntegrament i que no ha visitat manifestants que perden ulls als hospitals. Segons ell, família, ‘quan superem la crisi de convivència, perquè la superarem, es reconeixerà la contribució única dels socialistes’.

Sánchez va demanar un govern fort, progressista i moderat. ‘Fort per a evitar el blocatge, progressista per a frenar la ultradreta i moderat per a frenar els independentistes.’ Vestit de blau, sense corbata, l’home es va permetre de fer broma sobre el PP: ‘Sabeu quants diputats, de quaranta-vuit, té el PP a Catalunya? Un! Perquè els catalans no volen ser salvats pel PP, volen ser salvats pel partit de la concòrdia’, afirmava tan ample, i tan de pressa com podia, i per anar acabant, el senyor Pedro Sánchez i de les JONS.

Josep Borrell, Tarradellas i l’ex-Iugoslàvia

‘Aquest és segurament el darrer míting de la meva vida’, va afirmar ahir el teloner Josep Borrell, quaranta anys després d’haver-se estrenat el 1979 a la Pobla de Segur, el poble natal que li ha retirat el nom d’un dels carrers, cosa que porta clavada al cor. Borrell va fer ahir un míting molt agressiu, pròxim als postulats de Societat Civil Catalana i va rebaixar molt el nivell intel·lectual per portar els arguments a l’altura dels budells. Concòrdia, de què se’n diu concòrdia, Borrell no ho seria: ‘Vinc de Ginebra, on he estat reunit tot el dia reunit amb els presidents dels països dels Balcans. I dalt de l’avió pensava en el que havia passat a Iugoslàvia: 150.000 morts. Un país dividit i empobrit. Amb fronteres i murs aixecats per tot arreu. I quan penso que alguns ens posen com a exemple que hem de ser com Eslovènia i hem de fer que passi aquí el que passa a Kosovo penso: que s’han venut l’enteniment? Que s’han venut l’enteniment?’ [sí, confonia ‘beure’s’ amb ‘vendre’s’]

‘Són uns feixistes!’, cridava algú del públic.

Borrell, amics, ahir va treure tots els dimonis que porta clavats dins, començant per Oriol Junqueras: ‘Un dia el Junqueras deia: “catalans i espanyols som tan diferents entre nosaltres que és impossible que visquem junts.” Déu meu, quina barbaritat! Sóc espanyol, català i europeu. I no penso renunciar a cap de les tres. Poden treure el meu nom d’un carrer de la Pobla, si volen, però no em trauran la identitat catalana, espanyola i europea!’

Borrell va desembeinar la paraula ‘xarnego’, per escalfar una audiència majoritàriament de catalans d’origen espanyol que van aplaudir, sí, però tampoc fets una fúria com semblava pretendre l’orador: ‘De petit anava a veure els trens a la Pobla, a veure com arribaven els immigrants, ‘murcians’, en deien, o ‘xarnegos’, tota la gent que van venir a treballar com negres i que ara són ciutadans d’aquest país. Cada vegada que sento algú que diu “vés-te’n a casa si no vols la independència”, dic que no ens n’anirem enlloc, aquesta és la nostra terra! Jo n’estic tip de sentir el senyor Torra que parla en nom del poble de Catalunya. Digueu-li ben alt i ben fort, a aquest senyor que diu “apreteu, apreteu!”, que no pot parlar en nom del poble de Catalunya perquè el poble és divers i plural. Ell no pot parlar en nom del poble de Catalunya!’

Borrell, ‘per calmar-nos una mica’, va acabar el discurs llegint en veu alta una carta antipujolista de Josep Tarradellas publicada a La Vanguardia el 1981, i que aquests anys fan córrer Zarzalejos, Ok Diario i Dolça Catalunya, publicacions de la ultradreta més reaccionària. Segons Borrell, la carta escrita fa 38 anys pel president català podia haver estat escrita ahir. ‘Deixeu que us llegeixi què deia Tarradellas, i no em digueu si no sembla d’avui. Deia així [traduït del castellà]: “Aquests darrers deu mesos, tot ha estat ben orquestrat per arribar a la ruptura de la política d’unitat, de pau i de germanor acceptada per tots els ciutadans de Catalunya. El resultat és que desgraciadament avui podem afirmar que, a causa de determinades propagandes tendencioses i de l’esperit enganyador que també batega a dins, tornem a trobar-nos en una situació que em fa recordar unes altres actituds deplorables del passat.” “Propagandes tendencioses”, deia Tarradellas parlant de Pujol. I això que no s’havia posat en marxa TV3!’, afegia un Borrell desenfrenat del tot, batallant amb  fantasmes del passat, i que va acabar demanant que es recuperés l’esperit de Barcelona 92 i l’esperit del 1978, en una mostra més de retorn a temps pretèrits, refugi d’un present dolorós.

Miquel Iceta i la família Lluch

Ahir Miquel Iceta tampoc no va fer el discurs de la seva vida i va voler fer via. La campanya ha durat una sola setmana, i se li deu haver fet eterna. Iceta va voler dedicar la seva intervenció a dues dones, de les quals Eulàlia Lluch, filla d’Ernest Lluch, dirigent socialista assassinat per ETA, a qui va fer aixecar perquè rebés un aplaudiment, i perquè fos clar que, si la filla Rosa és candidata dels comuns, la filla Eulàlia és votant dels socialistes. El senyor Iceta va recollir el guant del discurs enregistrat en vídeo de Meritxell Batet, la candidata socialista malalta a casa, que demanava de refer el mal fet pels independentistes, i per això Iceta va voler defensar el vot, ‘enfront dels que volen pertorbar la jornada de reflexió i votació. Mireu quin darrer eslògan hem tret: No hem de permetre que l’odi ens governi!’, cridava el mateix socialista que pocs dies enrere havia demanat visques a la Guàrdia Civil i els Mossos, després d’haver deixat manifestants sense ulls, lesionats dels testicles, apallissats a Via Laietana, i amb presoners que passen setze hores diàries incomunicats.

En fi, ahir vam viure un míting socialista kafkià de tancament de campanya a la muntanya màgica de Montjuïc. Un míting en què els caps del partit i del govern que demana anys de presó elogia la brutalitat policíaca i celebra que la fiscalia rebi ordres. Van fer bandera i elogi de la concòrdia dins un dels pavellons freds i sense encís que hi ha a tocar d’aquesta plaça dita d’Espanya.