Retorn a Portbou: allí on tot s’acaba

Després de travessar, si ha sortit de Barcelona, una trentena d’estacions convencionals i tallades gairebé totes pel mateix patró, la primera sorpresa que Portbou reserva al viatger que hi arriba en tren és l’estació, que té rang d’internacional. Una monumental estructura metàl·lica que fa pensar en l’Estació de França de Barcelona, amb l’única diferència que les voltes de canó d’aquesta segueixen una planta curvilínia i a Portbou és recta. Ambdues obres, però, són cosines germanes tant pel que fa a l’època –anys vint del segle passat– com a l’empresa que les va construir.

En sortir del vagó no es triga gaire a percebre que som en una espècie de ‘finis terrae’ enclavat en l’indret just on els Pirineus s’enfonsen al mar, un final de trajecte relatiu fins fa quaranta anys, quan els viatgers havien de canviar de tren per anar a aquelles terres on, deien, la gent era culta, lliure, desvetllada, feliç i l’amplada de les vies, a més a més, era diferent de la de l’Espanya franquista. Unes andanes que ara són pràcticament desertes però que aleshores bullien d’animació i de presses, de cridòria i de neguits. I de gent uniformada. Molta gent uniformada: policies, duaners, ferroviaris, guàrdies civils, auxiliars de càrrega i descàrrega,… Tota la fauna habitual en indrets tan especials com Portbou.

Ara, però, tampoc no es pot dir que el viatger l’aculli el silenci absolut. Ben al contrari, durant els primers moments d’aclimatació sota la immensa volta de l’estació és impossible de no adonar-se d’uns sons força desagradables que fan pensar en alguna au depredadora o bèstia similar a punt d’atacar. Però passa que, per molt que hom s’hi fixi, l’animal capaç de provocar aquesta cridòria no es veu enlloc. Ni, de fet, es detecta al recinte cap altra mena d’animal volador que ens pugui deixar –com cantava Dodó Escolà fa una pila d’anys– ‘un record en el barret’. Fins que es descobreix l’artifici: uns quants altaveus camuflats entre bigues i mènsules que escampen periòdicament aquells sons intimidatoris per defugir la presència d’espècies voladores no grates. Una feina, ben mirat, no gaire allunyada de les antigues funcions frontereres de l’estació.

La gran escala

Una estació que, com l’església, és situada a l’indret més alt del poble i, per tant, la sensació del viatger que hi surt és la de transformar-se per uns segons en una vedet que baixa la monumental escala amb maleta i sense plomes, boys ni apoteosis orquestrals d’acompanyament.

En arribar a peu pla, dues impressions: la presència de Walter Benjamin i moltes botigues tancades. Després, voltant pel poble la percepció queda una mica més matisada: som a ple agost i hi ha un turisme interior no gens invasiu –més la quota francesa obligada per la proximitat de la frontera, només a cinc minuts amb cotxe– que permet la subsistència d’una certa activitat comercial. Per als qui tenim el costum de passejar parant atenció a l’arquitectura dels llocs Portbou fa la impressió de no haver resolt gaire bé la seva relació amb el passat. Penso en l’edifici de l’antic ajuntament, magnífic si li fessin la generosa restauració que necessita, i el comparo amb l’edifici municipal actual, vulgar i amb problemes de manteniment, almenys pel que fa al revestiment de la façana. Penso també en el gran casalot abandonat des de fa anys que ocupa un dels costats de la plaça Major. I en l’edifici, igualment abandonat, del passeig de la Sardana. O en unes quantes cases de veïns amb les façanes esquitxades de petits detalls ornamentals que testimonien uns temps –i una cura– millors que els actuals. I no dic res del poc afortunat port esportiu construït no fa gaires anys en un indret que, per sort, és amagat de la panoràmica general de la població.

Camino arran de mar, veig amb alegria que encara es conserven les tres casetes de pescadors a la zona de la platja Petita i una vegada més em quedo meravellat davant l’espectacle del grandiós pi que travessa una part del menjador de l’Hotel la Masia i que amb la seva esponerosa capçada protegeix la coberta de l’edifici.

Dues rutes: Marès i Benjamin

En un plànol que facilita l’ajuntament veig marcades dues rutes. L’una és la dedicada a l’escultor i col·leccionista Frederic Marès, nascut a Portbou el 1893, i que proposa cinc llocs per visitar. M’aturo en els dos que tinc més a prop –l’escultura del Bambi i la de la Sirena– i tinc per vist el que em resta de trajecte.

Una cosa molt diferent és l’altra ruta. La que segueix la petjada de Walter Benjamin, el filòsof alemany d’origen jueu que, instal·lat a França fugint dels nazis, va obtenir un visat que li permetia d’agafar un vaixell a Lisboa per anar als Estats Units, on tenia l’acollida assegurada. Des de Banyuls de la Marenda va travessar a peu clandestinament la muntanya i va anar a parar a Portbou. Amb més companys de fugida, es va instal·lar a la fonda Francia, on la policia franquista el va localitzar amb la intenció de retornar-lo a Alemanya. Dotze hores després d’arribar al poble, Walter Benjamin va decidir que estalviaria feina als seus botxins i es va suïcidar. Era el dia 26 de setembre de 1940, molt aviat farà vuitanta anys.

Eren sens dubte temps de tenebra i convulsió perquè només vint dies després –el 15 d’octubre– el president Companys era afusellat al castell de Montjuïc de Barcelona i una setmana més tard, a Hendaia –una altra població de gruix ferroviari– hi havia la trobada entre Hitler i el general Franco. De tot això, recordem-ho, molt aviat farà vuitanta anys.

La ruta Walter Benjamin comença a l’estació, passa pel carrer del Mar on hi havia la fonda –ho recorda una ceràmica a la façana de l’edifici– i culmina in grandezza al cementiri de Portbou. Un lloc que l’octubre de 1940 va descriure Hanna Arendt, amiga personal de Benjamin, com un dels indrets més fantàstics i més bells que havia vist mai. Gràcies a un certificat mèdic prou ambigu sobre les causes reals de la mort, el cos de Benjamin va poder ser enterrat al cementiri tot i que cinc anys després, quan varen extingir-se els drets de lloguer del nínxol, les seves restes varen anar directament a la fossa comuna. Com en el cas de Mozart, encara que alguna guia ho digui no és cert que existeixi una tomba de Walter Benjamin. Però sí que hi ha un espai dedicat a la seva memòria dins el recinte funerari i, sobretot, hi ha Passatges, que és el nom del monument que l’artista israelià Dani Karavan va fer en homenatge de Benjamin i que va ser inaugurat el 15 de maig de 1994.

El nom de Passatges no remet només a la fatídica travessa feta per Walter Benjamin. També és una referència a Passagenwerk, l’obra que des del 1927 anava preparant sobre els trànsits i passatges de la vida urbana i contemporània. Una obra ambiciosa, monumental i, dissortadament, inacabada. Quant a l’obra de Dani Karavan, penso que és molt difícil d’oblidar l’impacte que deixa en el visitant aquell túnel de planxes de ferro rovellat excavat a la roca i en pendent directe al mar que es pot recórrer baixant una vuitantena de graons fins a arribar al vidre que ens separa dels remolins que l’aigua de la badia de Portbou fa pocs metres sota nostre.

Els llibres de Portbou

Aquest agost marcat per la pandèmia hem tornat a Portbou. És un ritual que als de casa ens agrada acomplir de tant en tant. Fins ara sempre hi havíem arribat per carretera. Generalment venint des del nord. De Ceret i Cotlliure. Conduint per aquella carretera estreta i plena de revolts que en altres èpoques m’agradava tant de recórrer a qualsevol hora del dia.

Si faig memòria m’adono que una bona part de la relació que mantinc amb Portbou prové de la lectura d’uns llibres molt concrets. La primera referència de la singularitat d’aquell indret la vaig trobar fa quasi trenta anys a La casa gran, una novel·la breu de Maria Mercè Roca, nascuda a Portbou el 1958, que va publicar poc abans de guanyar el premi Sant Jordi del 1992 amb Cames de seda. Aquella història de records d’infantesa viscuts en l’època que la frontera amb França era un element vital per a Portbou se centrava en dos grans edificis: l’estació dels trens i ‘la casa gran’. El grup d’edificis on vivien els ferroviaris i els duaners. Allò ens va portar durant la dècada dels noranta a fer una primera visita al poble per veure què en quedava, d’aquella esplendor. Fa anys la casa estava bastant abandonada i gairebé no hi vivia ningú. Ara sembla que, sense gaires reformes exteriors, hi ha més habitatges oberts. Possiblement per a usos turístics.

Uns quants anys més cap aquí va ser un altre novel·lista –Jaume Benavente, nascut a Barcelona també l’any 1958– que em va tornar a posar la mel als llavis. Va ser el 2003 quan va publicar Nocturn a Portbou, una novel·la ambientada ja en el temps de la decadència de la vila i que, tal com l’autor havia fet uns anys abans amb la novel·la Vides invisibles, ambientada al delta de l’Ebre, en destacava la condició de lloc idoni per a perdre’s quan busques un final de trajecte vital i físic. Amb Benavente vaig entendre que Portbou era un bon exemple d’allò que a partir d’un moment es va denominar un ‘no-lloc’. O un indret ‘has been’, que ha estat, però que ja no és. Recordo la visita que hi vàrem fer aleshores (crec que aprofitant una Setmana Santa) i la grata sorpresa que vàrem tenir en visitar per primera vegada l’espai d’homenatge a Benjamin fet per Dani Karavan a l’entrada del cementiri.

Hem tornat a Portbou. I aquesta vegada amb tren, sense presses i, com en les vegades anteriors, també sota l’influx d’un llibre. En aquest cas una novetat –la primera edició és del febrer d’enguany– i no pas de ficció com en els casos anteriors, sinó de caire periodístic. Em refereixo a Cròniques des del centre de l’univers, editat per Llibres del Segle i escrit pel periodista Ramon Iglesias, nascut també a Portbou el 1968.

Aquestes cròniques –que tenen un subtítol summament encertat: ‘Perseguint fantasmes a Portbou’– apleguen una trentena d’articles sobre el seu poble que a partir del 2000 Iglesias va publicar a La Vanguardia i al Diari de Girona. Són retrats viscuts ‘des de dintre’ escrits per algú que no solament hi té les arrels sinó que hi torna així que pot. Gràcies a ell he sabut que en l’arbre que presideix la plaça de Pompeu Fabra, al costat del qual vàrem sopar a l’aire lliure, els amos d’una botiga de rellotgeria que feia cantonada hi instal·laven un mico que tenien i que feia passar una bona estona als passavolants fins al punt que durant molts anys Mestre Fabra va haver de cedir el seu lloc en la imaginació de la gent que parlava d’aquell indret com ‘la plaça del Mico’.

També he sabut llegint Iglesias que el mercat municipal el va projectar el pare del poeta (i arquitecte) Joan Margarit, arquitecte també i adscrit després de la guerra al servei de Regions Devastades. I he tingut notícia de les trifulgues de Benjamí Cervera, l’últim batlle republicà de la vila, del qual no fa gaire s’ha sabut que va mantenir fins al final de la seva vida una actitud que demostra que va ser una persona decent.

Deixo per al final un detall que em sembla digne de remarca i que fa referència a l’Hostal Portbou, situat a tocar de la casa gran. Un establiment al capdavant del qual hi ha des de fa un any, quan va acabar les seves responsabilitats al govern municipal de Berga, el líder del grup Brams Francesc Ribera ‘Titot’. Si faig veure que no he vist el nom que li ha posat al restaurant –un esgarrifós ‘Pamtomataria’–, el fet em sembla una aposta de confiança en el futur que, vistos els temps que corren, trobo que val la pena de destacar.

Marxem de Portbou amb un tren regional de tarda que dues hores i mitja després ens deixarà al passeig de Gràcia. Sempre hi hem estat bé, en aquest poble, i sabem que encara que no surti cap més llibre que ens serveixi de coartada, els de casa no hem dit pas adeu de manera definitiva a la vila que va triar per morir Walter Benjamin. El que no puc assegurar és que les escales de l’estació les tornem a baixar en pla ‘vedet’. La companyia ferroviària ha instal·lat un ascensor d’allò més temptador i no és cosa d’anar-se jugant el físic.