Retorn a Beirut: La joia de viure

M’arribo a l’ambaixada espanyola del Líban. M’hi lliga una història especial, perquè en el meu anterior viatge hi vaig conèixer Pedro de Arístegui, el titular d’aleshores. L’home provenia d’una llarga nissaga de diplomàtics bascos, s’havia enamorat d’una dona libanesa i allà s’hi sentia com peix a l’aigua. Havia estat segrestat per la milícia xiïta, però així i tot no pensava abandonar la cancelleria, un palauet medieval d’un emir otomà on tenia col·leccions d’art, tota mena de curiositats de gust exquisit i, sobretot, la seva àmplia família. Amb barba, rodanxó, semblava un mariner de cabotatge, desbordant d’energia i joia de viure. Ell insistia que la gent exagerava sobre la guerra del Líban i que no es podia viure amb la por al cos tot el dia.

-Ja sé que em poden fer volar pels aires –em va comentar, fent una repassada a les feixugues voltes gòtiques– …però tant me fa, aquest menjador és el centre de tot allò que estimo, i jo només me n’aniré d’aquí amb els peus per davant.

Pocs mesos després, els sirians van rebentar aquell mateix menjador amb tres obusos. Van morir ell, el sogre i una cunyada. Al mateix indret, hi ha una placa discreta que recorda els fets i que ret homenatge a l’ambaixador, mort ‘en cumplimiento del deber’. M’ho miro en silenci, acompanyat de l’actual ambaixadora, la Milagros Hernando Echevarría, també basca. Li explico que, més que complir amb el deure, jo vaig tenir la sensació que complia amb l’amor. Estar d’acord amb mi i m’informa que la dona del Pedro encara és viva i de tant en tant se la troba; un pèl xaruga, però eixerida.

Miro de trobar una discoteca on vaig anar el darrer cop, al vessant de la muntanya, i no la trobo. Ja no deu existir; em situo a l’emplaçament aproximat i miro la perspectiva que s’obre fins al mar. La vista de nit és molt diferent; ara tot és llum i trànsit, s’hi destaca una dotzena de gratacels nous de trinca, envoltats dels rius de llums blancs i vermells que desfilen per les autopistes urbanes, i els sons que m’arriben són tots de clàxon. Aleshores la ciutat roncava en una penombra permanent i els sons que arribaven eren de trets i alguna ràfega ocasional. Recordo que, en aquella visita a la discoteca, vaig preguntar als meus acompanyants com podien viure d’aquella manera. Com es podien divertir sentint els espetecs del combat.

-Oh, –em van respondre ofesos– hi tenim el mateix dret que tu.

Les persones, realment, s’adapten amb una habilitat extraordinària a la situació que els ha tocat viure. Els joves libanesos d’avui continuen cercant l’oci, i no cal que es blindin per evitar l’entorn quotidià. El drama principal del Líban avui dia, que és l’arribada en massa de refugiats sirians, es veu poc al carrer, perquè és un fenomen o bé molt rural o bé que queda difós a l’interior de la ciutat. De manera que quan baixem als barris que històricament eren dels armenis, no hi ha res que ens recordi cap conflicte armat. A l’inrevés, tot és joventut i festa desbordada. Són vies estretes, flanquejades d’antics palauets otomans que acullen restaurants amb terrasses a l’aire lliure, bars, gelateries, pubs… la diversió, i també els preus, campen al seu aire.

Hi trobem des de nois de casa bona, mudats a la francesa, passant per hipsters de barba espessa, noies de cap afaitat i tatuades –al costat d’amigues amb mocador al cap. Tots bevent cervesa com uns lladres, xerrant pels descosits, seguint la música a tot drap i saludant cotxes i motos que col·lapsen el carrer. El Michel és un dels assidus de la vida noctàmbula; un jove viatjat i content d’haver-se conegut, que ens explica que no troba res a faltar que podria trobar a qualsevol gran ciutat europea.

-A part del sexe. –puntualitza– Al Líban, si fas un petó a una noia, a l’endemà has d’anar a dinar a casa dels pares. Aquí o vas amb estrangeres o no pesques res.

Primera part de la crònica: Trenta anys més tard, tot recordant aquella ciutat dividida

Segona part de la crònica: La joia de viure

Tercera part de la crònica: La línia verda

Quarta part de la crònica: El cronista català