27.02.2023 - 21:40
Hi ha titulars que fan mal als ulls i el que l’altre dia va dedicar VilaWeb a Basha Changue n’és un bon exemple: “La candidata de la CUP a Barcelona diu que s’han de retirar els gegants perquè banalitzen el colonialisme i l’esclavatge”. Tot i que la CUP em sorprèn sovint, confesso que aquest atac frontal a un dels elements principals de la cultura popular no me l’esperava. Incrèdul de mena, vaig anar a la font, un article de Crític arran del documentari Negrers de TV3 i, efectivament, Changue hi defensa que, des d’una perspectiva antiracista política, calen accions materials concretes, i entre aquestes esmenta “retirar de les celebracions populars els elements que banalitzen el colonialisme i l’esclavatge com els gegants”.
Com que els geganters ja duen prou pes a les espatlles per afegir-hi el del racisme, les reaccions no es van fer esperar. Aleshores Changue va matisar a Twitter: “Per exemple els ‘negritos’ de Santa Tecla són enaltiment del colonialisme i cosificació de les persones negres. No és perquè siguin negres, és perquè són negres esclavitzats. Els ‘cubanitos’ de Sitges són directament colons indians. Es com tenir gegants legionaris…” Per tant, ja no parlem de retirar “els” gegants, sinó de retirar-ne alguns. Jo continuo pensant que la proposta és inadequada i hi voto en contra, perquè els gegants sovint destaquen trets exòtics i sorprenents, i per això, a més de negres, també n’hi ha de moros i indis i japonesos, i n’hi ha de bojos i fins i tot un guàrdia civil. De fet, l’al·ludit “negrito” de Tarragona duu a la mà dreta un document amb els drets de la ciutadania i no pas una cadena.
Però en tot cas se’n pot parlar, i tant que sí, perquè revisar el passat sempre és un exercici saludable i necessari. No podem queixar-nos de la incapacitat d’Espanya de fer una aproximació mínimament coherent i digna a la seva memòria històrica, que per desgràcia sovint també és la nostra, i als seus morts abandonats als vorals i el seu García Lorca que no se sap on para, i després nosaltres no ser capaços de parlar del nostre passat esclavista. En relació amb això, Changue diu al seu article una frase que subscric: “Reparació vol dir recuperar i fer present la memòria, a l’espai públic, als museus, als currículums escolars, a la cultura, evidentment decidir què fer amb els monuments i símbols a l’espai públic…”
És per això que el 2018 vam aplaudir la retirada de l’estàtua dedicada a Antonio López al capdavall de la Via Laietana de Barcelona i el posterior canvi de nom de la plaça que duia el nom de l’esclavista pel del guineà Idrissa Diallo, mort després de passar pel CIE de Zona Franca el 2012. I és per això que espais com el de la Topografia del Terror de Berlín, allà on hi havia hagut el quarter general de la SS nazi, són un model de presentació i denúncia del passat, i el Valle de los Caídos als afores de Madrid fa vergonya, per molt aliena que sigui. També és per això que calia retirar el negre de Banyoles del Museu Darder i que vam lluitar per recuperar els papers de Salamanca i volem que anul·lin el procés que va condemnar a mort Salvador Puig Antich i que els responsables siguin encausats, encara que sigui fora de termini. I quan les coses no són tan clares, com pot ser el cas del conflicte de les obres d’art entre l’Aragó i Catalunya, és bo que se’n pugui parlar obertament.
Segurament és en el nomenclàtor dels carrers on es fa més visible la voluntat (o la no voluntat) dels ciutadans d’homenatjar qui realment s’ho mereix i fer desaparèixer del mapa qui no ho fa. Segur que hi ha casos discutibles i que el perill de fer purgues excessives hi és, però no deixa de ser ben simptomàtic que l’any 2021 encara hi hagués 88 carrers dedicats a Franco repartits per la geografia espanyola. Amb l’arribada d’Ada Colau, l’Ajuntament de Barcelona es va comprometre a retirar les referències borbòniques de carrers i places, cosa que només s’ha aconseguit en part. De moment ha fracassat, per exemple i malgrat els esforços veïnals, la conversió de la Gran Via de Carles III en ronda de les Corts. I els veïns de la Pobla de Segur votaran el 12 de març en una consulta si van a favor o en contra de rebatejar el passeig Josep Borrell per passeig 1 d’Octubre.
Els fets del passat romanen estàtics i no els podem canviar, però la nostra perspectiva històrica evoluciona i per tant som lliures de debatre, jutjar i reinterpretar. Reescriure, no, i per això trobo una bestiesa modificar textos literaris i altres obres d’art amb l’excusa del políticament correcte, tant si parlem dels llibres de Roald Dahl com dels “Deu negrets” d’Agatha Christie o de “Tintín a Amèrica”. Si convé, que les noves edicions afegeixin una nota preliminar situant l’època en què l’obra va ser escrita, però modificar-la em sembla una traïció no equiparable a canviar el nom d’un carrer. En canvi, modificar noms de carrers i retirar estàtues, i gegants si convingués, és un acte de justícia i de memòria històrica, de reparació d’un mal que es va fer en el passat. Perquè la història l’escriuen els vencedors, certament, però els hereus dels perdedors han de poder tenir l’oportunitat, aquí sí, de reescriure-la.
