Els nens nascuts a la pandèmia han començat a parlar més tard per culpa de la màscara?

En els dos anys que fa que dura la pandèmia, la màscara s’ha convertit en un element indispensable. Una protecció que, alhora, ha estat una dificultat per a comunicar-nos. Tothom ho ha viscut a la pròpia pell. La màscara ha dificultat l’entesa en certes situacions, perquè la gent es perd una part important de la comunicació. Quan algú parla, rebem els sons per la via auditiva, però també ens fixem molt en els llavis. Si un d’aquests dos canals, el visual, s’anul·la, hem de fer un esforç extra per a comprendre. Però com ha afectat els infants, això? És veritat que els nens nascuts durant la pandèmia han començat a parlar més tard?

Alguns professionals, com ara mestres, pediatres i logopedes, han alertat que havien començat a observar certs retards en el desenvolupament del llenguatge. I això els preocupa. “Normalment, a partir d’un any els nens diuen paraules soltes, a divuit mesos ja ajunten dues paraules i a partir de dos anys comencen a formar frases curtes. Ara comencen molt més tard”, assegura a Europa Press la presidenta de l’Associació de Pediatria d’Atenció Primària a les Illes, Marianna Mambie. Però al Col·legi de Logopedes de Catalunya ho matisen: “No hi ha estudis que ho demostrin. Són impressions. No ho podem afirmar. Hi ha unes impressions en la pràctica professional; ara s’haurà d’analitzar i investigar. El fet és no hi ha dades contrastades que això sigui significatiu”, explica Cèlia Alba, logopeda clínica i doctora en lingüística.

És clar que els infants que han nascut durant la pandèmia han trobat limitats els entorns on es poden veure i reconèixer expressions facials i, doncs, descobrir com es pronuncia una paraula. És un fet important a l’hora de desenvolupar el llenguatge, com recorda Mambie. “Aquests nens han nascut en una societat on la majoria de persones porten la màscara posada, cosa que n’ha dificultat el reconeixement facial. I a això hi hem d’afegir que el nen escolta paraules, però no pot veure el moviment de la boca, cosa que encara dificulta més que aprengui a pronunciar correctament segons quins fonemes.” És a dir, com que els mestres es tapen la boca per evitar la propagació del virus, poden haver fet que alguns alumnes hagin après la pronunciació d’un determinat so a partir de l’entonació i no per imitació motora, és a dir, a partir de la posició de la llengua, els llavis i més factors. Per culpa d’això és probable que la forma de repetició del so no acabi essent correcta.

Cèlia Alba no ho comparteix plenament: “La cosa més important per a adquirir el llenguatge és estar envoltat d’un entorn lingüístic. Veure la boca del teu interlocutor no és una condició necessària. Pensem en les persones cegues o amb un cert dèficit visual. Tot i que tenen unes característiques particulars en l’aprenentatge, no tenen pas retard del llenguatge de manera generalitzada pel fet de no veure la boca de l’interlocutor. Sobretot és important estar immers en un context ple d’experiències lingüístiques.”

Hi ha estudis que mostren que quan els nens creixen en un entorn pobre en interaccions lingüístiques i en experiències diverses, el vocabulari és més pobre. Això, en clau pandèmica, ens dóna pistes sobre oportunitats perdudes. “Però no és tant una qüestió lligada a la màscara, sinó al fet de compartir moments i experiències diverses”, explica Cèlia Alba. Reconeix, això sí, que a certs grups d’infants la màscara els pot haver afegit una dificultat, com ara els nens que tenen dèficit auditiu: “La barrera de comunicació és molt més gran en aquests casos”, diu.

Malgrat tot, els experts alerten que potser el problema no és causat únicament per la pandèmia. Abans del 2020, els logopedes i psicopedagogs ja havien percebut aquesta tendència en el retard de la parla. Llavors ho vinculaven al fet que els infants cada vegada tenen més comunicació amb les pantalles i les imatges. En un estudi publicat el 2008 (W. Chonchaiya i C. Pruksananonda) es va trobar que els nens que miraven més de dues hores de televisió abans de l’any tenien sis vegades més de probabilitats de tenir un retard en el llenguatge.

Comptat i debatut, la màscara podria ser només un element més i no pas l’únic causant d’aquest retard que han començat a detectar alguns pediatres i logopedes. Un retard que encara no es pot valorar del tot, perquè falten dades científiques que el corroborin.