30.12.2023 - 21:40
Pedro Sánchez semblava mort políticament i avui és a la cresta de l’onada. El president Carles Puigdemont era tractat com un empestat per la política espanyola i ara és al bell mig. El 2023 no ha estat un any frenètic, però hi ha hagut canvis polítics molt profunds, molts dels quals eren inesperats per a la majoria uns quants mesos, dies o fins i tot hores abans d’esdevenir-se. Les eleccions a les Illes i al País Valencià, per exemple, van dinamitar vuit anys d’hegemonia de l’esquerra i han fet entrar l’extrema dreta a les institucions del país. Al Principat, hi ha en marxa la tramitació d’una llei d’amnistia que el PSOE havia dit repetidament que no s’acceptaria mai, i a l’esquerra espanyola s’ha obert una esquerda que s’eixampla. Repassem els dotze sotracs més importants de l’actualitat política del país aquest any que ara s’acaba.
Un “grup de persones objectivament identificables”
El primer plat fort de l’any va ser la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea sobre les euroordres de Pablo Llarena contra els exiliats. El 31 de gener, Luxemburg va reconèixer que les extradicions dels dirigents independentistes podien ser denegades perquè eren membres d’un “grup de persones objectivament identificables”. Va ser tota una novetat que capgirava la causa a Europa: fins aleshores, com defensaven Espanya, la Comissió Europea i l’advocat general, les euroordres només es podien denegar si l’estat que les emetia tenia deficiències sistèmiques i generalitzades. A partir d’aquesta sentència, n’hi ha prou de constatar que, contra els independentistes, l’estat espanyol no funciona com un estat de dret. Ho va explicar en aquesta peça Josep Casulleras Nualart.
El retorn de Clara Ponsatí, després de sis anys a l’exili
El 28 de març, després de sis anys a l’exili, la consellera Clara Ponsatí va tornar per primera vegada a Barcelona. Ho va fer gràcies a la seva condició d’eurodiputada i a la immunitat que, en conseqüència, l’hauria de protegir de qualsevol acció penal. També gràcies a la reforma que havia derogat el delicte de sedició, acordada entre el PSOE i ERC. Així, l’únic delicte de què la justícia espanyola encara acusava Ponsatí era la desobediència, que implica penes de presó de menys de dos anys i, per tant, evita que hi hagi d’entrar. Tot i la seva immunitat, els Mossos d’Esquadra van detenir Ponsatí a la plaça de la Catedral de Barcelona, adduint que complien ordres del jutge. La consellera va restar finalment en llibertat aquella mateixa nit. Llarena la va citar a declarar a Madrid el 24 d’abril, però Ponsatí no s’hi va presentar.
La victòria de Trias i la tenalla Colau-PP per a fer batlle Collboni
Si un dels tombs menys esperats de l’any passat va ser el retorn de Xavier Trias, que feia set anys que s’havia retirat de la primera línia política, també ho va ser la seva victòria a les eleccions municipals de Barcelona. Els sondatges preveien un triple empat amb Ada Colau i Jaume Collboni, amb un repunt d’aquest últim en el tram final de la campanya. Però Trias els va superar en vots i regidors. La sorpresa més grossa, però, encara havia de venir. El 17 de juny, el dia que es constituïen els ajuntaments, Trias es va llevar creient que seria batlle, amb un govern de coalició amb Esquerra Republicana. Fins dos dies abans els comuns havien promès que no hi hauria alternativa: “No farem cap acord que impliqui el PP.” Però poques hores abans del ple van comunicar que havien decidit de fer batlle Collboni, que va acabar-ho essent gràcies al vot afirmatiu del PP.
El final del Botànic i del govern de progrés
Els sondatges preveien un frec a frec, tant a les Illes com al País Valencià, entre la suma del PP i Vox i els partits dels pactes de progrés i del Botànic. Les urnes van acabar destronant els presidents Francina Armengol i Ximo Puig, que feia vuit anys que eren al poder. En tots dos casos, amb una patacada especial de Podem, que va desaparèixer de les Corts i, al parlament de les Illes, va baixar de sis diputats a un. El PP de Carlos Mazón i Vox van afanyar-se a pactar una coalició al País Valencià, amb el torero Vicente Barrera de conseller de Cultura. A les Illes, Marga Prohens va aconseguir de governar tota sola. La taca d’oli es va estendre també a les capitals. A València, María José Catalá va succeir per un sol regidor d’avantatge a Joan Ribó, que també feia dos mandats que tenia la batllia. Amb més contundència, Jaime Martínez Llabrés (PP) també la va arrabassar als socialistes a Palma.
L’avançament electoral de Pedro Sánchez
Parlant de canvis de guió, si hi ha un falcó polític amb asos a la màniga és el president espanyol, Pedro Sánchez. El 28 de maig, a les eleccions municipals i autonòmiques, els socialistes van perdre gairebé tot el poder territorial a l’estat espanyol: a més de les Illes i el País Valencià, van perdre l’Aragó, Extremadura, la Rioja i les Illes Canàries, juntament amb tretze capitals de província espanyoles. Acorralat, abans que ningú no tingués temps de reaccionar i quan l’oposició no havia ni tan sols balbucejat l’exigència d’un avançament electoral, Sánchez s’hi va anticipar. La jugada, que va agafar tothom amb el peu canviat, li va sortir rodona: malgrat que gairebé tots els sondatges donaven una majoria sòlida al PP d’Alberto Núñez Feijóo i a Vox, el PSOE va resistir i els va impedir de sumar l’absoluta. Tanmateix, el privilegi aritmètic va donar la clau als set escons de Junts per Catalunya.
Armengol i el català al congrés espanyol
La primera prova per a veure si Pedro Sánchez seria capaç de construir una majoria d’investidura va ser la mesa del congrés espanyol, que es va elegir el 17 d’agost. El PP tenia l’esperança que Junts no acabaria votant la candidata socialista, la presidenta Francina Armengol. Però el matí mateix de l’elecció els socialistes van començar formalment els tràmits per a fer oficial el català a les institucions europees i van anunciar que permetrien l’ús del català, l’èuscar, el gallec i l’occità al congrés. I així, Armengol va reeixir a ser nomenada. Ara com ara, l’oficialitat a Europa continua encallada perquè s’ha d’avalar per unanimitat i uns quants estats en tenen dubtes. Al congrés espanyol, ja s’hi ha pogut sentir català per primera vegada.
La tornada de Valtònyc
El 28 d’octubre, encara més de sorpresa, un altre exiliat va poder tornar a casa. Josep Miquel Arenas, conegut artísticament per Valtònyc, feia més de cinc anys que vivia a Bèlgica, després d’haver estat condemnat a tres anys i mig de presó per la lletra de les seves cançons. La condemna que li va imposar l’Audiència espanyola havia prescrit d’ençà del 22 de març, però el jutge ho va amagar als advocats de la defensa. Valtònyc va poder trepitjar finalment Mallorca, casa seva, i el Principat, però ha explicat que continuarà vivint a Brussel·les, on té la seva vida, i on la seva batalla judicial va forçar una modificació del codi penal belga perquè la llei d’injúries a la corona es va declarar anticonstitucional. Arenas tenia pendent un altre judici a Sevilla, però evitarà la presó després d’un pacte amb la fiscalia.
L’acord per la llei d’amnistia
De resultes de l’aritmètica del 23 de juliol, una vella reivindicació independentista posterior a l’octubre del 2017 va acaparar ràpidament el centre de la conversa política: una llei d’amnistia. Després de més de tres mesos de negociació, el 31 d’octubre el PSOE va anunciar un acord amb ERC per a aprovar una llei d’amnistia, tot esperant que Junts hi donés el vist-i-plau. Malgrat que els socialistes s’hi havien oposat en públic amb rotunditat moltes vegades, Sánchez va justificar la concessió argüint que afavoriria “l’interès d’Espanya i la convivència entre espanyols”. El 13 de novembre, finalment, dos dies abans de la investidura, els socialistes van registrar tots sols una proposició de llei al congrés que inclou també els agents de la policia espanyola. El procés d’aprovació i aplicació definitiva es preveu llarg i complicat.
La retirada de Ximo Puig
L’adeu del president Ximo Puig ha estat un canvi potser més previsible d’ençà que va perdre les eleccions a la primavera, però en tot cas posa punt final a la trajectòria d’un home molt influent en la política valenciana. Després d’uns quants mesos encapçalant l’oposició al president Carlos Mazón –Puig va millorar resultat respecte del 2019 i va obtenir quatre escons més, malgrat que no va atènyer la majoria amb Compromís–, el 16 de desembre va anunciar que plegava com a diputat i com a secretari general del PSPV: “Proposaré un congrés extraordinari que marque nous lideratges i noves estratègies.” Durant uns quants dies, el nom de Puig va ser a les travesses com a possible ministre, però Sánchez va acabar revalidant l’ex-batllessa de Gandia Diana Morant, ara a Universitats, i que uns quants mitjans han perfilat com una successora potencial del president de la Generalitat.
El trencament de Sumar i Podem
Pedro Sánchez ja té allò que volia: és president. Tanmateix, ara se li poden començar a obrir les esquerdes. Encara nounada la legislatura, ja se n’ha obert una de grossa: Podem, que va concórrer a les eleccions amb el nou partit de Yolanda Díaz, Sumar, és fora del govern espanyol perquè no s’hi ha revalidat la seva opció, que era mantenir Irene Montero a Igualtat. El 5 de desembre, després de discrepàncies com més anava més públiques, el secretariat d’Organització de Podem va decidir d’anar-se’n al grup mixt per a recuperar la veu pròpia, cosa que obligarà Sánchez a fer més equilibris per a impulsar les seves iniciatives. I els problemes no es restringeixen tan sols al trencaclosques governamental, perquè han crescut les crítiques internes al partit: per exemple, la cap dels comuns al Principat, Jéssica Albiach, ha estripat el carnet del partit.
L’adeu d’Urkullu i Otegi
L’aliança d’ERC amb Bildu ja va ser notòria la legislatura anterior al congrés espanyol. Ara, després de sis anys de distanciament, són Junts i el PNB els qui s’han anat reconciliant. Però la política basca, de vegades un mirall estrany de la catalana, ha entrat en una fase de renovació important, si més no estèticament. El mateix dia que Junts i el PNB anunciaven un acord per a coordinar la seva acció política, es va saber que el president Íñigo Urkullu no tornaria a ser candidat a les eleccions que s’han de fer, a tot estirar, al juliol. El PNB ha optat per un rostre nou i poc conegut, el diputat Imanol Pradales. I la renovació en va forçar una altra: el candidat de Bildu tampoc no serà Arnaldo Otegi, a qui semblava que, finalment, li havia arribat el moment, sinó el cervell del partit, Pello Otxandiano. A Catalunya hi ha d’haver eleccions abans no s’acabi el febrer de 2025 i tampoc no són clars els candidats dels partits independentistes.
