26.12.2021 - 21:50
|
Actualització: 27.12.2021 - 09:59
L’economista Ianis Varufakis s’acomiada de l’any tot entrevistant al canal de YouTube del seu partit, DiEM 25, personalitats de tot del món. Fa pocs dies va parlar durant quaranta-cinc minuts amb una de les ments més lúcides i respectades, el lingüista Noam Chomsky. Podeu veure el diàleg sencer al següent vídeo de YouTube, en què es poden activar els subtítols en català (a la barra del vídeo heu d’anar a la icona de la roda, configuració-subtítols-traducció-català).
Us oferim una versió escrita i editada de la intervenció de Chomsky, centrada en unes quantes qüestions. De la covid-19, diu que la variant òmicron prové de voler vaccins només per al primer món; ara les variants sorgeixen al tercer món i acaben arribant al primer. Sobre la cimera del clima, explica que els rics només entren en aquesta guerra si tenen risc zero de perdre-hi diners. Quant a la deriva republicana als Estats Units, opina que els votants de Trump tenen valors de l’extrema dreta alemanya. Parla també de la influència creixent de la Xina i del paper de la UE, encara massa perillosament captiva dels Estats Units. I dedica un interessantíssim apartat final a sospesar si els estudiants han de censurar actes de l’extrema dreta dins les universitats. Chomsky creu que no i explica el perquè.
Sobre la covid-19
Enguany hem après coses que ja sabíem. Per exemple, la variant òmicron. És claríssim per què es va originar i per què tornarà a passar. Els països rics han monopolitzat els vaccins i han insistit a preservar els acords extravagants de drets de propietat, drets de patents, assignats als drets de preus bàsicament monopolitzadors i a les corporacions farmacèutiques als mal anomenats acords de lliure comerç, cosa que significa que, per exemple, Moderna, que era una empresa petita, es va poder aprofitar d’un finançament ampli del govern, i de la recerca del govern, per desenvolupar un vaccí molt eficaç. I després va propulsar uns quants dels seus directius a la categoria de supermilionaris.
Però a la vegada no es permet que Sud-àfrica, que té una indústria farmacèutica, produeixi vaccins. Significa que Sud-àfrica no pot vaccinar prou la població per retenir les mutacions en curs. És a dir, al sud no vaccinat hi ha la possibilitat d’una mutació que pot tenir conseqüències greus. Naturalment, s’estendrà a occident. Els rics i els poderosos –que reconeixen tot això, i ho entenen– estan disposats a col·locar els beneficis de les grans corporacions farmacèutiques i les seves prerrogatives –donades en acords comercials indeguts– per sobre de la vida de molts milions de persones i fins i tot del benestar de les seves poblacions? És un sistema de valors interessant.
Escalfament global
Acabem de veure el resultat del fracàs de la COP26. Als salons dels grans edificis, homes i dones amb vestits i corbates elegants. John Kerry –el negociador dels EUA– estava eufòric perquè ara tenim el mercat al nostre costat. Com podem perdre? Els grans inversors s’han compromès a treballar per la nostra causa, i amb el “sagrat” mercat treballant per a nosaltres anem a tota velocitat.
[Chomsky es refereix al compromís i als comentaris del cap de Blackstone, Larry Fink, que va dir que la comunitat inversora estava disposada a invertir 130 bilions de dòlars per resoldre la crisi.]
S’han de mirar les notes a peu de pàgina, com va fer Adam Tooze, un excel·lent economista polític que va assenyalar que hi ha una petita condició adjunta: la comunitat inversora està disposada a invertir els diners si l’FMI li garanteix que no hi ha risc. És a dir, estem contents d’ajudar, sempre que hi guanyem diners i no hi hagi cap risc. Ui sí, el mercat està del nostre costat.
La deriva als Estats Units
Una de les lliçons que hauríem d’aprendre del 2021 és això que passa a l’estat més poderós i ric de la història del món. Va cap al penya-segat. Fa poc que es va fer un estudi sobre les actituds dels votants republicans respecte de moltes qüestions, comparant-los amb els partits europeus. Els resultats són força ombrívols: se situen al costat de partits com ara Alternativa per a Alemanya (AfD), partits neofeixistes de dreta. Això en un dels dos grans partits dels Estats Units, un partit que té moltes probabilitats d’arribar al poder l’any que ve i el 2024 a causa de diverses manipulacions i tripijocs que tenen entre mans. No guanyaran en vots, però és molt probable que guanyin les eleccions. Si l’AfD prengués el poder a Alemanya, ens preocuparia. És molt més perillós quan això pot passar a la potència que domina el món, l’estat més poderós de la història. És una lliçó que cal aprendre.
Cal una protesta popular multitudinària amb el suport d’Europa. Però una altra lliçó del 2021 és que Europa no vol assumir el paper que podria exercir al món, o no se’n veu capaç. Per exemple, Alemanya es va posar al capdavant de la protecció dels drets de les grans farmacèutiques, per quedar-se les patents del procés. Alemanya, potser el país més civilitzat del món en aquest moment, anava al capdavant. I això no hauria d’ocórrer.
El paper de la UE
Ara mateix, les negociacions amb l’Iran no avancen, en gran part perquè Alemanya i la resta d’Europa es neguen a fer un paper independent en els afers mundials. Quan els Estats Units es van retirar de l’acord, tot violant el dret internacional –per si a algú li interessa– i la resolució del Consell de Seguretat, Europa va protestar enèrgicament. Va dir: “Això no ens agrada. Ens hi oposem. Ens oposem a les sancions addicionals que imposeu, però obeirem.” Mentre Europa continuï amb aquesta política de subordinació al poder extern, al poder dels EUA, el panorama sembla força fosc.
L’amenaça de la Xina
Això ens porta a una altra qüestió crucial: l’amenaça de la Xina. Què és exactament l’amenaça xinesa? L’ex-primer ministre d’Austràlia, Paul Keating, un distingit diplomàtic internacional, en tenia una definició força bona. Va escriure un article a la premsa australiana en què repassava les afirmacions sobre l’amenaça de la Xina, tot demostrant-les o desmentint-les, i deia que l’amenaça de la Xina és real. És l’existència de la Xina. L’existència d’una potència que no es deixarà intimidar pels Estats Units com fa Europa i que no es deixarà manifassejar com fa Europa, sinó que insisteix a perseguir els seus interessos. Hi ha molt a criticar sobre la Xina, però les raons adduïdes no són la raó de l’amenaça xinesa. La raó és aquesta: la Xina és aquí i es nega a ser intimidada, continua expandint les seves polítiques de poder tou, expandint la seva influència per l’Àsia Central, òbviament amb la intenció d’arribar a Europa de l’est, l’Europa central i l’Àfrica.
I estableix escoles de formació professional arreu del món mitjançant el sud-est d’Àsia i l’Àfrica, on els alumnes estudiaran tecnologia xinesa. Els Estats Units intenten d’evitar que el món ho accepti. Bé, no poden detenir els EUA, però continuaran aplicant el seu mètode. I el portaran a moltes parts del món perquè es formin i després emprin la tecnologia xinesa mentre estenen la seva influència. Per als Estats Units, això és intolerable! No es pot tenir una força, un contrapoder, que no pugui ser intimidat i això és una gran amenaça per a la supervivència. Porta a accions provocadores que poden explotar i originar una guerra terminal. Aquesta és una altra amenaça.
Com reaccionar-hi?
En què puc influir? Aquesta hauria de ser la meva prioritat. Aquesta és la moral elemental. És a dir, suposem que llegeixo una notícia sobre un crim a Sibèria. No puc fer-hi res. Suposem que llegeixo sobre actes criminals a la ciutat on visc. Bé, puc fer-hi alguna cosa. Fins i tot si el crim de Sibèria és pitjor, la posició moral a prendre és on jo puc influir-hi d’alguna manera. Aquesta és la moral elemental.
Sobre la censura d’actes a les universitats
Hauria de ser motiu de preocupació. Les universitats no haurien de protegir els estudiants de les opinions que no volen sentir. Es pot entendre la sensibilitat de la gent. Per exemple, no m’agradaria haver d’anar a una conferència que condemna els jueus amb l’intent de destruir la raça ària, però no la prohibiria. Crec que si un grup d’estudiants vol convidar aquesta gent, els han de poder convidar, i que els altres estudiants organitzin una contratrobada, d’oposició. Fer-ho servir com una oportunitat educativa i fer que els estudiants entenguin d’on ve això, què significa, quina ha de ser la nostra actitud envers això. Aquesta és la manera d’abordar-ho, no pas crear un espai on no es puguin sentir les opinions que no agraden. Això és molt eficaç.
De fet, si ho fas, no vénen. Es demostra una vegada i una altra. I si vénen, fugen del campus, derrotats, i els estudiants n’han après alguna cosa. La pressió pels espais segurs és comprensible. La sensibilitat dels estudiants és real, no és inventada, pot ser exagerada, però es basa en coses reals. No obstant això, cal preguntar-se quina és la manera correcta d’abordar-ho.
Pensa que els anys seixanta van dir que les universitats fallaven en la responsabilitat d’adoctrinar els joves –era com en deien. “No manteniu espais segurs, deixeu sortir aquesta gent que demana els drets de les dones, que s’oposa a la guerra del Vietnam, que demana els drets dels afroamericans i dels indis americans. Assegurem-nos d’adoctrinar més bé els joves.”
Ara és un problema perquè els estudiants demanen espais segurs per a una altra cosa: de resguard del racisme, la misogínia, l’antisemitisme, la violència, l’agressió i el suport a l’agressió, etc. No volen això. Doncs bé, estava malament, llavors, quan era la doctrina més poderosa. I està malament ara quan la doctrina és al marge. Sempre equivocada per principi, i tàcticament ridícula. Que l’esquerra s’apropiï els dispositius tàctics dels poderosos és erroni per principi i suïcida. En primer lloc, es girarà contra seu. En segon lloc, és un regal per a l’extrema dreta, un regal meravellós.
Un missatge per al 2022
Un missatge per al 22 és el mateix de sempre, del famós Antonio Gramsci: “Cal mantenir el pessimisme de la raó, l’optimisme de la voluntat.” I hi ha raons per a l’optimisme. Hi ha oportunitats. Les coses poden semblar ombrívoles, però hi ha sortides i les coneixem. Tan sols hem d’arribar a un nombre prou gran de gent i aconseguir que tingui prou energia perquè s’uneixi i es faci càrrec de tot allò que pugui.
