27.09.2019 - 21:50
El referèndum del Primer d’Octubre va estar marcat per la violència i les càrregues de la policia espanyola i la Guàrdia Civil, que van representar un abans i un després en la política catalana. Una violència que no ha estat mai condemnada pel govern espanyol ni els partits polítics espanyols. Ara que proven de criminalitzar l’independentisme identificant-lo amb violència, cal recordar què va passar l’1-O. Aquell dia només van intervenir en noranta-dos dels dos mil tres-cents quinze col·legis electorals habilitats, era impossible de tancar la majoria de col·legis amb els efectius desplaçats. I a més, les actuacions no van seguir cap criteri d’eficiència, moltes es van concentrar en pobles petits o lluny de grans centres urbans. Aleshores, per què van intervenir?
La resposta és als resultats que estimaven les enquestes dies abans de la votació. Malgrat ser mitjans amb ideologies molt diferents, tots apuntaven en un sentit similar: una participació superior a la meitat del cens i un resultat clar a favor de la independència. Una imatge inassumible per a l’estat espanyol.
S’havia d’aturar com fos. L’actuació, per tant, va tenir una clara voluntat de distorsionar qualsevol votació i evitar que la població es pogués comptar de manera normal. El temor d’un resultat incontestable va portar a mobilitzar els aparells de l’estat, malgrat que això comportés un descrèdit internacional, amb imatges de les càrregues que van fer la volta al món, i també que molts catalans, inclosos una part que encara creia en un encaix diferent, trenquessin emocionalment de manera definitiva amb l’estat espanyol.
La violència va desmobilitzar una part important del no, principalment de votants del PSC, PP i Ciutadans que volien votar però que no ho van fer, en aquestes condicions; a la vegada, en va mobilitzar una altra que no preveia votar i, en alguns casos fins i tot, li va fer canviar el sentit del vot. Un 10% dels qui van votar ho va decidir aquell mateix dia, segurament després d’haver vist les imatges que arribaven dels diferents col·legis.
Una votació que es va fer
Tot i la violència i la clara voluntat d’evitar el referèndum, no van poder evitar que la gent diposités el vot a les urnes, amb una organització popular que va mobilitzar milions de persones i amb una població capaç de resistir davant la violència policíaca per impedir que els agents ataquessin un altre centre electoral.
A la majoria de col·legis es va votar i es va poder fer el recompte, malgrat els intents d’interceptar el material. I tot i els milers d’atacs al sistema informàtic, el sistema universal va funcionar i la gent va poder votar una vegada al centre electoral que fos.
Finalment, 2.286.217 persones van exercir el dret de vot, un 43% de participació, una xifra similar a altres votacions, com el referèndum sobre la constitució europea (41%) i, en l’àmbit internacional, com en consultes vinculants i vàlides com la del canvi de nom de Macedònia del Nord de 2018 (37%), la del referèndum d’adhesió d’Hongria a la Unió Europea (46%) i la de la devolution de Gal·les de 2011 (36%).
Si es compara amb els vots que va assolir l’opció guanyadora, trobem que aquesta va tenir més suport que qualsevol dels darrers referèndums que s’han fet al Principat. El sí a la independència (2.044.038) supera els vots afirmatius a l’estatut (1.882.533), actual marc autonòmic i que, a més, va ser modificat per la sentència del Tribunal Constitucional. També són més vots que els sí a la constitució europea (1.366.846) i que el no a l’OTAN (1.464.035).
Encara cal afegir que una part dels vots no van poder ser comptabilitzats. La policia espanyola va tancar centres de votació que donaven vot a 770.000 persones; una part va poder fer ús del cens universal, però una altra part simplement no es va poder desplaçar o ja havia votat i, per tant, ni va poder ser comptabilitzada ni va poder tornar a votar, perquè ja constava al sistema.
Un augment de l‘independentisme
El resultat va ser d’un 90,18% de vots a favor de l’estat independent. És el resultat més clar que s’ha pogut obtenir, atès l’ús de la violència. I tenint en compte la manca de qualsevol altra alternativa per a saber la voluntat dels catalans, aquest resultat s’hauria de prendre com a referència si no es vol acceptar la violència com a actor o condicionant de la vida política.
L’actuació policíaca, a més, va comportar un augment de l’independentisme com no s’havia vist mai. Si en el baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) anterior a la votació, un 41% donava suport a l’estat independent (per un 49% que no feia), en el següent, el 49% estava a favor i un 44% no ho estava.
Posteriorment, el sí va créixer en les eleccions del 21-D, i dos anys després, a les eleccions europees, es va quedar a cinc mil vots de la meitat del cens (49,84%), tot i no comptar amb la presència de la CUP.
Hi ha una dada que cal destacar, i és que no estar a favor d’un estat independent a les enquestes no significa, automàticament, estar-hi en contra. Un 35% dels qui no són partidaris d’un estat independent i que van anar a votar l’1-O, ho van fer pel sí.
Això té una explicació clara que ja es mostrava al baròmetre del CEO anterior a la votació. Entre els independentistes hi havia un suport gairebé unànime al referèndum; en canvi, entre els qui no hi estaven a favor, una part deia que dubtava del vot o que no votaria sobre la unitat d’Espanya.
Entre les raons per a no votar, una part important boicotava el referèndum o no volia votar sobre la unitat d’Espanya, però uns altres responien que no els interessava el tema (13%), que estaven desmotivats amb la política (17%) o que no en tenien una postura ferma (6%). Tots els independentistes volen un estat independent, però hi ha una multitud de matisos entre els qui no hi donen suport. I, fins i tot, una petita part deia que votaria que sí en un referèndum.
