23.01.2020 - 21:50
El Parlament de Catalunya s’ha deixat atrapar en una deriva que el va matant, literalment. L’intervencionisme de l’estat espanyol sobre el seu funcionament arriba a un punt que, si no fos tan greu, seria ridícul i tot. Que una entitat administrativa, com és la Junta Electoral, puga determinar qui és el president de Catalunya és simplement grotesc. Terrible i grotesc alhora. Em costa molt d’imaginar com podria degradar-se més encara, la situació. I per això calen solucions contundents que, especialment, l’independentisme hauria de conjurar-se per aplicar.
Si mirem enrere, la llista de sabotatges que el Parlament de Catalunya ha rebut de les autoritats estatals espanyoles és immensa. Insuportable. Després del 155 es va forçar des de fora que el president Puigdemont no fos escollit com la població havia decidit amb els seus vots. I el parlament va transigir. Es va fer igual amb la candidatura de Jordi Sánchez a la presidència. Es va fer una cosa encara més greu amb la candidatura de Jordi Turull, a qui van tancar a la presó en ple debat d’investidura! Després es van anul·lar els mandats parlamentaris dels presos polítics, alterant el resultat del vot i trencant el joc de majories i minories. I ara es vol retirar la condició de diputat del president Quim Torra com a manera de treure-li el càrrec.
Hi ha qui encara invoca la sobirania del parlament per queixar-se d’aquest abús de poder evident. És ridícul. El Parlament de Catalunya no té cap sobirania. De fet, té menys sobirania que una batllia pedània qualsevol. Perquè, juntament amb els Departaments d’Interior i Exteriors, el parlament és el centre principal de l’atac implacable de l’estat espanyol, en el seu intent d’exorcitzar el que va passar l’octubre del 2017. La presó de la presidenta Forcadell, per haver defensat el dret sagrat de la cambra a debatre, n’és el recordatori principal. Però la llarga corrua d’accidents polítics que he explicat abans converteix la realitat parlamentària de Catalunya en poc més que una pura ficció.
És la conseqüència, ara ja innegable, d’haver acceptat la pressió aquell nefast 30 de gener de 2018 i d’haver-se plegat a una voluntat aliena a la dels votants. Aquell dia la legislatura va nàixer morta i així s’ha anat arrossegant amb el pas del temps. Per això, potser sí que és millor anar ara a eleccions i posar fi d’una vegada a aquest teatre, a aquesta simulació de poder parlamentari que no ho és. Com a mínim, per deixar de fer el ridícul.
Ara bé, aquestes eleccions només tindrien sentit si serviren per a reparar allò que s’ha fet malament. I el Parlament de Catalunya és l’espill perfecte de la realitat del país. Com ens passa a tots, si hi ha eleccions i emergeix un nou parlament, només hi ha dues alternatives possibles: o continuar amb la submissió o enfrontar-se a l’estat. Continuant amb la submissió, com fins ara, arribarà un dia que els bidells del Ministeri d’Agricultura podran liquidar el president o declarar il·legal un debat –estic segur que ja m’enteneu la broma i que no us fa gens de gràcia, com tampoc no me’n fa a mi. I enfrontar-s’hi, només es pot fer des de la recuperació del mandat del Primer d’Octubre i de la llei de transitorietat, amb la disposició, per tant, de reprendre de manera imminent el procés d’independència, sense subterfugis.
Contra allò que podria pensar algú, recuperar el mandat del Primer d’Octubre i la llei de transitorietat és l’única alternativa sensata i realista avui. No n’hi ha cap més, per més voltes que s’hi vulga donar. Qualsevol altra actitud ens condueix a una opereta en què uns quants ciutadans fan veure que són parlamentaris i poca cosa més. A un camí sense eixida, a una emboscada paralitzant. Emboscada que l’actual parlament representa com ningú.
Però per a fer possible aquesta alternativa, l’independentisme hauria de fer política seriosament i posar-se d’acord d’acudir a les eleccions amb una proposta pactada entre els tres partits de defensa tancada de la dignitat parlamentària. I els ciutadans haurien de votar-ho, això –cosa que passaria, no en tinc cap dubte. La pregunta és si, en l’actual política catalana, en això que tenim ara mateix, ningú s’atrevirà a agafar el bou per les banyes.
