26.09.2023 - 21:40
N’hi ha que lamenten la pèrdua de la unitat, si mai va existir, del moviment independentista, però el fet més preocupant és la pèrdua de confiança en les institucions pròpies: és impossible passar de l’autonomisme a la independència al marge de les institucions creades històricament, la Generalitat (govern i parlament), en primer terme. No cal recrear-se en els moments i les raons d’aquella pèrdua, tothom que continuï viu des d’aleshores els pot recordar: incapacitat del govern per a sostenir la proclamació d’independència, funcionaris de la Generalitat indefensos/col·laboradors amb els interventors espanyols del 155, parlament mesell davant les institucions espanyoles. Però cal remarcar que aquella pèrdua de confiança no va frenar la capacitat del moviment, fins i tot la va estimular: mentre les institucions feien figa als ulls de tothom, el carrer encara protagonitzava accions com la manifestació antirepressiva del carrer de la Marina, les Marxes, l’ocupació de l’aeroport, la batalla d’Urquinaona, el tall de carreteres, etcètera, fins avui mateix, en què no cedeix en la denúncia i l’oposició activa contra la marea repressiva de l’estat.
Les negociacions dels partits catalans amb el PSOE per facilitar la investidura del seu secretari general com a president del govern espanyol permeten d’entreveure l’estat del moviment i de les institucions. Per part del moviment, seria absurd no adonar-se que hi regna una desconfiança radical sobre les intencions del PSOE i, en conseqüència, no hi ha un suport incondicional del carrer als negociadors catalans. Per part de les institucions, no hi ha una mínima unitat de criteri entre els partits per a adoptar una tàctica comuna enfront del PSOE, mentre el govern de la Generalitat viu en mode autonomista, aïllat al parlament i desplaçat per la pèrdua de pes del partit de govern. En aquestes condicions, aspirar a refer la unitat entre carrer i institució, bo i aprofitant les contradiccions que presentaran les negociacions amb Madrid, podria semblar una utopia.
No obstant això, voldria posar l’accent en aquest aspecte, perquè em sembla que l’aparent radicalitat de certs discursos en el si del moviment amaga una ceguesa preocupant que afavoriria la presa de decisions d’uns partits i, si es vol, d’unes personalitats que podrien ampliar encara més la distància entre el carrer i les institucions. A veure si em sabré explicar. La contraposició entre amnistia i independència és absolutament vàcua, si no pròpia del teatre de l’absurd, fins al punt que n’hi ha que gosen afirmar que l’amnistia es guanya fent la independència, val a dir, que consideren que no hi ha espais intermedis ni guanys parcials, i que la mera voluntat es pot imposar a un estat capaç de desobeir les seves regles per a conservar la unitat. En definitiva, es prescindeix de fer política. A l’altre costat, els intermediaris espanyols de Sumar pretenen determinar que l’amnistia hauria de significar la renúncia a la unilateralitat, cosa no menys absurda i vàcua, perquè, si alguna cosa ha demostrat històricament la nació catalana, és la voluntat i capacitat de resistir els embats sistemàtics de l’estat per a anorrear-la. La tàctica de Jaume Asens, de deixar per a més endavant l’autodeterminació, seria vàlida amb un estat seriós, on no canviessin d’avui per demà els acords assolits, però no amb un estat que demà passat podria il·legalitzar l’independentisme en pes amb un govern d’extrema dreta (ara mateix, els distinguos entre PP i Vox són banals). En aquest joc posicional entre màxims i mínims es troben els negociadors de la investidura de Pedro Sánchez.
L’independentisme ha d’establir una correcta divisió del treball, llevat que tirem el barret al foc i decidim que no cal aprofitar els moments de debilitat de l’enemic, que sempre som i serem a l’ofensiva, que la raó ens acompanya, i que el Primer d’Octubre ens ha investit d’uns poders superiors per molt desfavorable que sigui la conjuntura. Una correcta divisió del treball, en canvi, significa donar a les institucions allò que és de les institucions i al carrer allò que és del carrer. A les institucions, deixar que aprofitin la debilitat de l’enemic per treure’n el màxim benefici possible, que, ara com ara, es limitaria a l’amnistia, una victòria política sobre l’opressor en condicions formals “d’estat a estat”. Em sembla d’importància menor, per no dir mancat de rigor, el temor que “emblanquinéssim” l’estat espanyol davant Europa, perquè això no vol dir res: els mitjans judicials europeus són al cap del carrer dels tripijocs jurídics d’Espanya i, si no van més enllà en certes instàncies, al TEDH lligaran molt curt Llarena i companyia, justament perquè l’amnistia revelaria la inconseqüència de les condemnes i de la inusitada repressió contra un moviment democràtic. D’una altra banda, si aconseguir els nostres propòsits i, per tant, el nostre rearmament polític, té per efecte secundari que l’enemic ho aprofiti per a maquillar-se, tard o d’hora ja hi haurà ocasió de rentar-li els afaits per tornar a posar al descobert el rostre autèntic que s’hi amaga. I és aquí on es posa en dansa la tasca del carrer.
En comptes de mirar, embadocat, el dit institucional, el moviment ha de contemplar la lluna pel seu compte. Mentre les institucions negocien l’amnistia –hi insisteixo, un triomf i un rearmament polític per a la institució i per al carrer–, el moviment ha de posar el dret d’autodeterminació i l’exigència d’un referèndum al centre de la vida política i pública. No pas per acompanyar les negociacions ni per aprovar la investidura, sinó com a senyal del batec de la gent paral·lelament i al marge de les vies institucionals. Tenim tot el dret de ficar qualsevol èxit negociador, per petit que sigui, al sarró de la independència sense que canviï l’estratègia a seguir. Negociar els objectius mínims (tàctica) i mobilitzar-se pels màxims (estratègia) vol dir posar les bases per a una recuperació de la confiança, fonamental per a reprendre la marxa, entre la gent i la institució.
Aquest escenari d’incerteses i desconfiances no sembla propici per a predicar una unitat que sobrevoli la cort on som reclosos, però cal arriscar-se: si els protagonistes involuntaris o no, però reconeguts, de les negociacions aconseguissin l’amnistia i uns acords de blindatge econòmic, social i lingüístic per part de l’estat, esdevindrien la ròtula per a refer la confiança entre carrer i institució, cadascú amb les seves competències, però amb un punt de referència indispensable: la institució pròpia al servei de la gent, o no serem mai estat, perquè, si la fallida de la institució va demostrar que el moviment no podia fer tot sol la independència, el carrer ha demostrat que si les institucions en prescindeixen són un castell d’ombres. I, com que la institució sempre ha d’estar per damunt de les conjuntures, encara que les negociacions fracassessin i calguessin unes noves eleccions espanyoles, el prestigi institucional s’hauria preservat al servei d’una represa del moviment.
I és amb la recuperació de la confiança entre carrer i institució, i només amb aquesta recuperació, que les eleccions autonòmiques vinents podrien esdevenir un nou plebiscit, perquè la dinàmica del carrer hauria escombrat de la consciència general els límits que l’estat vol imposar-nos a canvi de l’amnistia i de la participació en els seus engranatges.
