No faig ressenyes (però sí que en faig)

Truca un missatger: ‘Un paquet per a Tina Vallès.’ Pel videointèrfon ja veig que arriben més llibres a casa, penso on els encabiré i sento la cantarella del meu marit: ‘Els llibres ens faran fora de casa.’ Signo amb un gargot –si mai algú es dediqués a comparar les meves signatures als aparells aquests que porten els missatgers em diagnosticarien com a mínim personalitat múltiple–, dono les gràcies, tanco i vaig cap a la cuina a buscar les tisores d’obrir paquets –sí, en tenim unes sempre a mà, a casa arriben paquets cada cop més sovint. 

Miro el logotip del sobre i no és cap de les editorials amb què col·laboro com a traductora, correctora o editora. Dedueixo, doncs, que dins del sobre hi ha una novetat editorial que no conec i que em mirarà amb pupil·les dilatades i boqueta de pinyó perquè li faci un lloc al meu espai setmanal, aquest on sou ara. I llavors ja em surt la Tina rondinaire de dins: ‘Això no va així‘, ‘Jo no faig ressenyes‘, etcètera. Just després, tot això passa molt de pressa, encara estic obrint el paquet, encara no sé quins llibres conté, la Tina empàtica, que existeix, s’hi torna: ‘És normal, si parles de llibres, què vols?‘, ‘Tu t’ho mires i decideixes lliurement, calma’, etcètera. I comença el debat.

El llibre surt del paquet i poden passar moltes coses: pot ser d’aquella editora que només m’envia les novetats que ella creu que em poden fer escriure un article, però sense rebre cap pressió per part seva –la prova és que la majoria de vegades tot i que el llibre m’interessa no n’acabo escrivint res i ella segueix enviant-me exemplars del que li sembla que m’escau–; pot ser d’aquell editor que un cop va veure un llibre seu en un article meu i des de llavors m’envia tot el que publica per si torna a sonar la flauta; pot ser d’un editor o editora que no conec de res i que a porta freda decideix enviar-me llibre i nota de premsa perquè m’ha inclòs a la llista de ‘periodistes‘ (les cometes són per a mi, no per als periodistes); pot ser que sigui d’aquell editor que sempre que publica contes pensa en mi i té el detall d’enviar-me’ls perquè és un encant; pot ser d’un autor que s’ha autoeditat i m’escriu una carta demanant-me per favor que parli del seu llibre; pot ser, pot ser, pot ser…, pot ser moltes coses però el que és segur és un llibre que entra a casa demanant-me atenció sense que jo li hagi dit ‘vine, que et vull llegir‘. El que és d’entrada, per a mi, és una invasió.

Una invasió! Ara tots els que m’envien llibres corren a esborrar-me de la llista de premsa, potser, però no és ni de bon tros aquesta la finalitat del que escric avui. M’agradaria aconseguir explicar què em fa escriure sobre un llibre sí i sobre un altre no, i què em passa quan rebo segons quin sobre a casa (sobre amb llibres, eh, aclarim-ho per si de cas). No seré la primera que parli de la mal anomenada ‘dictadura de la novetat‘, i els que esteu prou atents als mitjans ja la deveu saber identificar i amb el temps confio que heu començat a destriar el gra de la palla.

Quan rebo una novetat a casa, rebo un cronòmetre que fa un tic-tac que cada dia que passa és més eixordador. La nota de premsa et diu que el llibre serà a les llibreries el dia tal (no descarto que arribi un moment que ens n’acabin dient l’hora exacta) i hi ha una sinopsi de l’argument de la novel·la o del tema de l’assaig o de les línies argumentals dels contes, hi ha la biografia de l’autor i hi ha unes quantes frases d’altres autors elogiant l’autor del llibre (jo he escrit moltes frases d’aquestes, aquest tema si de cas el toquem un altre dia). Però hi ha, sobretot, el tic-tac, i és un tic-tac que de vegades té la gosadia de dir-te, entre línies, coses com ara: ‘Tens l’oportunitat de parlar d’aquest llibre abans que ningú, per tu faràs‘, ‘Tens la sort de llegir-lo abans que ningú‘, ‘Tens el privilegi de rebre’l a casa i de franc, com a mínim llegeix-lo‘, i va pujant de to, el tic-tac i el seu subtext, amb el pas dels dies, fins que algú que no ets tu és el primer, i el segon, i el tercer…, a parlar del llibre i el tic-tac es difumina a poc a poc, deixa de parlar entre línies i el llibre es queda a la pila de pendents fins que el llegeixes, li trobes un lloc en una prestatgeria o el dónes. Això és així i estic convençuda que a més d’un llibre meu li ha tocat viure aquesta experiència i ha estat fent tic-tac a casa de més d’un col·lega, diguem-ho tot. 

Però si ho hem de dir tot, també he d’afegir que gràcies a aquesta invasió he llegit llibres que potser ni m’hauria mirat quan entro a la llibreria, i que d’alguns, pocs, n’he parlat aquí, però que de la majoria de llibres en parlo perquè vull (i quan vull), no perquè me’ls enviïn, i he de dir que la majoria o els compro o els agafo de la biblioteca. I després he d’afegir que em sento afortunada de no haver de deixar-me portar per aquesta ‘dictadura‘ que deia abans, i sobretot sóc conscient que molts col·legues –perquè els periodistes culturals per a mi són col·legues, com ho són els editors, els traductors, els dissenyadors, els correctors, els llibreters, els bibliotecaris i tots els que formem part del sector del llibre– no tenen aquesta sort que tinc jo, perquè els mitjans on treballen es prenen seriosament els tic-tac dels sobres que, a ells sí, els arriben cada dia a grapats. Per això abans he dit que ho visc com una invasió, perquè sento que he de protegir amb dents i ungles aquesta sort que tinc, però això no impedeix que sempre, sempre, sempre que rebo un sobre, el primer que faci després d’obrir-lo sigui donar les gràcies a l’editorial que me l’ha enviat –i si convé aclarir-los, si no ho he fet ja, com funciono jo amb el tic-tac de la novetat, perquè després ells puguin valorar si els convé o no anar-me enviant sobres–, perquè sé l’esforç que hi ha darrere de cada llibre, tant si m’agrada com si no.

Per això sempre que puc, per protegir-me, em poso l’escut de ‘No faig ressenyes‘ per sortir a rebre el sobre de torn, perquè m’agrada més dir que parlo de llibres, perquè encara crec que els llibres (alguns) no caduquen, perquè m’agrada que un llibre em faci escriure més que no pas escriure sobre un llibre, i perquè imagino sempre que a l’altra banda hi ha un lector que primer vol llegir l’article i després, si convé, i perquè ell voldrà, sense tic-tac ni ‘dictadura‘, quan vulgui, anirà a buscar el llibre que l’ha originat. Per això no faig ressenyes (però sí que en faig).