08.09.2015 - 06:00
Joan Coscubiela hauria d’haver escoltat les sàvies veus dels amics que li recomanaven de no fer gaire cas de l’article d’Andreu Barnils d’aquest diumenge. No perquè les xarxes siguin inofensives, que no ho són, per molt que menyspreï la premsa que no diu allò que ell voldria. No perquè l’article sigui un atac personal contra ell o la seva família, que no ho és, i per això Coscubiela ha de posar exemples d’atacs personals totalment fora de lloc. No perquè l’article sigui inquisitorial, per molt que algú s’apunti a les tesis catastrofistes de Felipe González. No perquè sigui contrastat o no, perquè un article d’opinió no requereix tants contrastos. No perquè intoxiqui o no, sinó simplement perquè, com demostra la seva resposta, en Coscubiela no té cap més arma que la demagògia, amb què deu estar ben familiaritzat, simplement perquè no té raó.
Que el secretari general de la CONC no té cap responsabilitat en l’acord que l’any 2003 va signar el seu sindicat amb la Generalitat per introduir els plans de pensions privats en el conjunt dels empleats públics, no ens ho empassem. No ens empassem que la CONC no tingués una línia definida en relació amb l’acord signat per CCOO a Madrid l’any 2002. Com no fos que, per molt que ens parli de l’exquisida democràcia interna del seu sindicat, la seva línia sindical es trobés simplement supeditada a aquell acord estatal. Perquè dir que l’acord es basa en uns pressupostos generals de l’estat (deuen ser els de l’any 2002 o 2003 i no els del 2014) és entrar en el joc de l’ou i la gallina per concloure que ‘tanto monta, monta tanto…’. Parlem de tràmits imprescindibles per a fer reeixir la jugada. I CCOO hi va posar el coll… dels treballadors i les treballadores, com fa habitualment.
Justificar aquests acords dient que l’administració –llavors, la central, en mans del PP– no pensava posar ni cinc en augments salarials, però sí en un pla de pensions, ens mostra una de tantes cessions a les pressions neoliberals a què ens té acostumats aquest sindicat. No reconèixer que congelar el salari representa una pèrdua de poder adquisitiu per a negar una reducció salarial és un simple joc de paraules. I dir que el pla no era obligatori és un simple exercici de cinisme. És clar que la gent podia renunciar-hi en canvi de no res. Però, parlant de cinisme, en Coscubiela arriba al súmmum quan pretén fer-nos creure que és el personal qui va decidir de ‘canalitzar una part del seu salari […] a un sistema complementari de previsió social com els Fons de Pensions’. Quin dia va ser la consulta? La IAC va recollir més de deu mil signatures dels treballadors i treballadores de la Generalitat demanant un referèndum per a decidir si volíem el pla de pensions. L’administració, CCOO i UGT es van negar de manera rotunda a fer el referèndum. I, parlant de ridiculeses, es pot dir que és Andreu Barnils que hi cau, quan no fa sinó constatar que és CCOO qui ens va fer passar per l’adreçador d’una fórmula que acabà portant tants de diners i tant de goig a ‘la Caixa’?
És ben trist de sentir un líder sindical, ara polític, defensar una mesura de caràcter neoliberal com aquesta i els seus suposats avantatges. Encara més si l’estudi o informe –enllaçat a l’article d’en Barnils– que vam fer el maig del 2008 sobre el control del capital d’aquest fons concret desmenteix la suposada capacitat de les comissions de control per ‘garantir la responsabilitat social de les inversions’. Avions de guerra, foment de la contaminació i de l’alcoholisme, inversions especulatives als mercats de futurs que originen l’augment dels aliments a tot el món…
Sí, la IAC forma part de la comissió de control del fons, perquè resulta que en la funció pública catalana tenim tanta representació sindical com CCOO, però no esperem cap porta giratòria com la que va fer servir José María Fidalgo, ni la condonació de 6,5 milions de deute amb ‘la Caixa’, com vam poder veure amb el PSC en els mesos que van transcórrer entre la sortida a concurs i l’adjudicació del pla; ni el nostre sindicat és accionista, com altres, d’entitats gestores de plans de pensions. I esperem que, en el procés constituent que necessitem, es tipifiquin d’atemptat contra la llibertat sindical els tractes de favor de què avui gaudeixen CCOO i UGT.
Que fàcil que és, de dir que la Intersindical Alternativa de Catalunya intoxica! No, la IAC té coses més importants a fer que ficar el dit a l’ull d’en Coscubiela. Més encara, no es defineix per cap candidatura concreta, ni que sí per fer efectiu el dret de decidir del nostre poble sense supeditació a cap decisió d’àmbit estatal. I no som cap eina d’intoxicació en mans de ningú. Com la Chus Lampreave a ‘Mujeres al borde de un ataque de nervios’, què més voldríem que poder mentir, però ‘la nostra religió’ no ens ho permet i, si ens pregunten, hem de dir la veritat amb tots els ets i uts. Dit d’una altra manera, ens sentim obligats a posar la nostra experiència sindical al servei dels moviments socials actuals, lògicament relacionats amb el moment polític que vivim.
Lluís Blanco Maldonado, portaveu de la IAC
