27.03.2019 - 21:50
El president de Mèxic, el progressista Andrés Manuel López Obrador, ha enviat una carta al rei d’Espanya en què li proposa que demane perdó pels excessos de la colonització europea contra els pobles indígenes de Mèxic.
El context de la carta és important i, tanmateix, s’ha perdut enmig de la polseguera alçada per la indignació epidèrmica –i previsible– del nacionalisme espanyol. El motiu de la missiva és que a l’abril es commemorarà el cinquè centenari de la fundació de la ciutat de Veracruz, on es va instituir el primer ajuntament del país, per ordre d’Hernan Cortés. A la commemoració, l’ajuntament hi havia convidat el rei d’Espanya. Però Obrador va respondre que considerava que, com a president de Mèxic, abans de commemorar res, ell havia de demanar solemnement perdó als pobles indígenes pel sofriment causat en el curs dels segles. I a partir d’això reclamava un gest semblant de la corona espanyola i de l’Església Catòlica. I deixava clar que si no hi havia aquest gest ell no podria acudir als actes per no engrandir encara més la ferida oberta amb els pobles originaris del país, pobles que avui encara formen part del modern estat mexicà.
Hernan Cortés va desembarcar el juliol de 1519 a la península del Iucatan i començà l’anomenada conquesta de Mèxic, campanya militar que va acabar amb una massacre que havia de delmar les poblacions americanes, bé directament per la guerra, bé per les malalties associades a l’arribada dels europeus.
Sobreposant-se a aquesta història, els pobles indígenes han perviscut com a població minoritària a Mèxic, on actualment es calcula que són dotze milions dels més de cent milions d’habitants del país. I és evident que aquestes darreres dècades s’ha començat a assumir la importància que tenen en la conformació de la identitat mexicana, de manera que s’ha emprès un procés de revisió del passat del qual la sol·licitud de López Obrador és una conseqüència. Hi ha una sensibilització creixent sobre la injustícia històrica que va recaure sobre els pobles originaris tant abans de la independència com després.
Aquesta presa de consciència no és pas cap particularitat mexicana, sinó que és visible en un grau o un altre a tot Amèrica i en més parts del món, com és el cas d’Austràlia i Nova Zelanda. I això ha coincidit amb la consolidació d’una tendència de les nacions a assumir la responsabilitat sobre els fets del seu passat. En el cas dels que fa poc temps, com pot ser la invasió japonesa de bona part d’Àsia durant la Segona Guerra Mundial, els estats n’assumeixen la responsabilitat directa fins i tot compensant econòmicament les poblacions agredides.
És molt més complicat, però, assumir responsabilitats concretes sobre fets causats pels regnes o imperis que són previs a la formació nacional, com és en concret aquest cas de Mèxic –o la nostra responsabilitat envers els moriscs. Perquè el temps passat i la complexitat d’identificar un estat actual com a successor directe de la monarquia culpable dels excessos fa que més aviat es reclame un gest de caràcter moral que no res més.
Cortés va atacar Mèxic en nom de la Corona de Castella, una entitat distinta del que és l’actual estat espanyol. Emperò Carles V (o Carles I) n’era el monarca i unia en la seua persona l’imperi romano-germànic, el regne de Castella, la confederació catalano-aragonesa, Àustria i els regnes de Sicília i Nàpols. La nació espanyola tal com la coneixem avui no existia; de fet, cap nació, en el sentit que avui donem al terme, no existia. Qui hauria de disculpar-se’n, diguem-ne nacionalment? La resposta és complexa perquè la responsabilitat no és ben bé de l’Espanya actual ni tampoc la dinastia regnant és la mateixa. I això té una doble interpretació. Per una banda, té una certa lògica que l’Espanya actual no vulga assumir la responsabilitat d’allò que era una entitat molt diferent. Però això també fa més fàcil a la monarquia espanyola de tenir simplement un gest. No necessàriament assumint el passat però sí facilitant el futur.
Si el monarca espanyol fos sensat podria demanar perdó pels excessos dels monarques que, al cap i a la fi, encara que no siguen de la seua família ni dibuixen la seua nació actual, ell mateix considera que són antecessors seus. Sense ni entrar a valorar què va passar. Només com un gest necessari per a adequar-se a un moment en què la diversitat humana és un valor en alça i en què el respecte universal als drets humans implica d’alguna manera també la restitució de les injustícies històriques sofertes pels més febles. Si fos sensat…
