13.03.2016 - 22:00
|
Actualització: 14.03.2016 - 15:13
Escric això i em trob durant un temps enfonsat dins un estat de gràcia extàtic i sent una breu epifania. A mi que m’agrada maleir les tenebres que produeixen els poders del món, la robotització automatitzada a la qual ens volen dur per tots els cantons, em fa la sensació d’haver encès una espelma petita dins la negranit.
També hauria de comprendre que les coses no tenen remei i, de totes maneres, estar decidit a canviar-les.
La ratapinyada percep els ultrasons. L’ull de la serp veu els infrarojos. L’abella els ultraviolats. L’ocell és sensible als camps magnètics. Ens costa imaginar l’univers d’un cuc de terra, d’un esparrall, d’un corb marí. Qualsevulla que sigui la manera que un animal té per a explorar el seu medi, la percepció que en treu ha de reflectir necessàriament la realitat, o, més específicament, els aspectes de la realitat que estan lligats a la seva vivència i supervivència. Si no ho fa, el maten o mor.
Per escriure això que diem realitat cal tenir molt d’interès a caçar-la, viure-la, capturar-la, assaborir-la, saber-la. Allò que sobreviurà, que travessarà els segles, no és la descripció d’un paisatge, l’enjòlit d’una trama narrativa o la música d’uns mots entrellaçats, sinó la passió i l’esforç que l’escriptor haurà alimentat per totes aquestes coses, la necessitat que n’haurà tengut.
La necessitat haurà creat una forma. I, què és una forma? Una voluntat que pren cos. Un mester que crea una cosa. Una ordenació del caos informe.
L’historiador Plini conta que l’ós petit és una massa amorfa. És la mare ossa qui llepant el nounat li dóna forma. Qualsevol forma mostra i demostra una intenció de ser. I, què és la realitat? Un ós abans de llepar-lo la mare.
Em sent cercador, traductor, formador, llepador.
(Podeu sentir tot seguit el text recitat per Biel Mesquida mateix.)
