Respectar l’enemic

A Aurora, Nietzsche adverteix: “Qui vulgui matar el seu enemic ha de considerar si no és una manera de perpetuar-lo en un mateix.” Es una reflexió sàvia. L’enemic sol ser l’exteriorització de la part fosca, negada, del jo. Dit gràficament: l’enemic és la projecció de l’ombra pròpia. Eliminant-lo objectivament, ço és, en tant que objecte oposat (obiectus vol dir ‘llançat en contra’), el subjecte el reabsorbeix i l’assimila. Expulsar-lo de la realitat, de l’àmbit de les coses (realitat deriva de res, ‘cosa’), el reprodueix en la idealitat convertit en fantasma.

La literatura del segle XIX va plena d’advertiments sobre el perill que comporta desfer-se del doble. De la història de Peter Schlemihl, el personatge d’Adelbert von Chamisso que es ven l’ombra al diable, fins al William Wilson del conte epònim d’Edgar Allan Poe, passant pel Iàkov Petróvitx Goliadkin de Dostoievski, l’aparició del doble o de l’ombra anuncia la dissolució de la frontera psíquica que ens impedeix de reconèixer-nos en allò que odiem. La dissociació ens permet de crear-nos una identitat desnonant tot allò que pugui esquinçar la il·lusió d’innocència. Goliadkin acaba veient rèpliques d’ell mateix pertot arreu abans de trencar-se anímicament i ser ingressat en un psiquiàtric. Desdenyar l’ombra aporta beneficis molt apreciables a la supervivència, però el cost també pot ser molt alt. Tot just acaba d’occir el seu alter ego, que Wilson veu la pròpia imatge en un mirall, plena de sang i amb els llavis pronunciant aquestes paraules: “Existies en mi i en la meva mort… mira com t’has assassinat tu mateix.”

A la novel·leta El mandarí, Eça de Queirós il·lustra la dita de Nietzsche, amb una variació important: el mandarí no és l’enemic sinó una alteritat anònima i remota. Una abstracció tan irreal com una figura geomètrica. Sacrificar-lo sense haver de fer res més que sonar una campaneta que hom té a l’abast i, en canvi d’aquest gest pràcticament imperceptible, despertar-se l’endemà convertit en l’home més ric d’Europa, qui podria resistir-s’hi? Sobretot tenint en compte la distància emocional? El diable només demana el consentiment. De manera semblant, a Europa hi ha gent que amb una bellíssima consciència sacrificaria tot un país en canvi d’una rebaixa en la factura del gas. D’antuvi, l’oficinista de la novel·la de Queirós, un exemplar comú de la classe mitjana europea, té la sort de cara, fins que s’adona que ja mai no es podrà desprendre del fantasma del mandarí.

L’anorreament de l’alter ego el trobem també en obres més pròximes. A Juan Marés, metàtesi de Juan Marsé a El amante bilingüe, l’incomoda l’aparellament de cognoms català i andalús en el seu apel·latiu. Dividit entre les dues cultures, un bon dia s’escindeix en una doble personalitat. Com que la situació esdevé insuportable, l’home decideix de suprimir el vessant català i es converteix en un xarnego arquetípic i en torero de guinyol. La culpa de l’esquizofrènia és de la seva ex, una catalana aburgesada que té feblesa pels immigrants de l’Espanya profunda. L’esposa, que es diu Norma, com el personatge d’una campanya lingüística del 1982, l’ha deixat per córrer una aventura “porca i monolingüe” amb el director de Política Lingüística de la Generalitat, i Marés es converteix en l’andalús Faneca per a seduir-la. La invectiva, a més de grollera, era maldestra, perquè irònicament la campanya “Sóc la Norma” promovia la intercomunicació bilingüe. Però els signants del Manifest del Foro Babel, entre els quals hi havia Marsé, ho consideraren una porcada que calia denunciar.

A fi de no allargar més l’exemplari, esmentaré per acabar El impostor de Javier Cercas. Aquesta novel·la és un exercici de projecció en un suplantador de la personalitat a fi de destruir-lo. A què treia cap fuetejar un cavall mort com ja era Enric Marco quan Cercas el convertí en una obsessió personal? Doncs a allò que sempre havia fet Cercas: fugir de la pròpia ombra. L’hostilitat mal dissimulada contra Marco amb l’excusa de salvar-lo s’explica per la pretensió de Cercas de viure sense ombra, havent-se-la venuda a molt bon preu, com Peter Schlemihl. Ho confessa quan es pregunta si salvant Marco, l’impostor, en realitat no intenta salvar-se ell mateix.

Mig segle i escaig després de l’apotegma de Nietzsche, els alemanys el confirmaren històricament. El genocidi de “l’enemic racial,” els ha transformats per sempre. Per més que facin i per més penediment que expressin, ja no es llevaran mai de sobre els sis milions de cadàvers jueus que porten a l’esquena. Pensant-se reduir a cendres l’enemic de la raça, els nazis el convertiren en part inextingible de la identitat alemanya.

Els espanyols també maldaren per donar al “problema catalán” una solució final, definitiva. Si han pogut relativitzar-ho i fins i tot negar-ho és perquè, afavorits o més ben dit cohibits per la direcció de la Segona Guerra Mundial d’ençà de Stalingrad, van desistir de resoldre el “problema” amb la radicalitat modèlica dels alemanys. Així i tot, mai no podran espolsar-se el fet d’haver procurat d’extingir la cultura catalana per tots els mitjans. La represa de l’esforç per a expulsar el català de l’espai públic, més que un nou intent de genocidi cultural, sembla voler conjurar una aparició que els regira la consciència. Com el negret d’El Lazarillo de Tormes, que s’espanta del seu pare perquè és negre, molts a Espanya es pensen poder defugir una consciència fosca eliminant-ne l’objecte. Estan convençuts que en desapareixent el motiu del crim se n’esborra la memòria.

A la frase citada, Nietzsche no fa accepció de persones, ètnies o nacionalitats. L’advertiment del perill de reproduir l’enemic en un mateix també val per als catalans. Amb l’expressió “el narcisisme de les petites diferències”, Freud es refereix a l’hostilitat que susciten les particularitats menors i les desviacions ínfimes. Com més minsos són els matisos entre dues comunitats, més decisius els semblen. Si mai aquestes diferències en què xifren la rivalitat els arriben a semblar insuportables i els grups atempten contra l’existència de l’altre, la violència desfermada reprodueix els aspectes odiats. Malgrat ser evident a l’espai polític, no és sols aquest espai que es caracteritza pel narcisisme de les petites diferències. L’odi congriat en matisos i catapultat per la imaginació s’alimenta del desig mimètic. Tothom vol el mateix que pretén l’altre, però tots desvien els motius a l’ombra que projecten sobre el rival. Això es comprova fàcilment en les relacions entre els actors polítics, però també es fa evident quan el narcisisme es nodreix del sentiment antiespanyol. Com li esdevé al negret d’El Lazarillo, molts reneguen d’Espanya amb renecs esplèndidament espanyols.