06.06.2019 - 21:50
En política, la mentida és una arma. Moralment reprovable, però evidentment útil. I és una arma, sobretot, a curt termini. Una mentida, en política, sol fer-se servir per decantar situacions a les quals no es vol arribar. I és útil per a això. Per a aturar-les. Com a mínim, mentre l’acumulació de les mentides no acabe aconseguint l’efecte ‘que ve el llop’, és a dir, que la societat a la qual es vol manipular amb mentides ja desconfia tant del mentider que no se’l creu ni quan diu la veritat. Les coses que han passat amb la posició espanyola sobre Escòcia és de manual i hauria de posar-nos a tots en alerta sobre les mentides polítiques dels estats.
Com tots sabeu, l’any 2014, Escòcia va fer un referèndum sobre la independència en què es va imposar el no, amb un 55% dels vots. Malgrat tot, el resultat va sorprendre els observadors, que no s’esperaven un vot tan alt a favor de la independència, del 45%. Quan es van analitzar detalladament els resultats, va quedar clar que el vot a favor de la independència era majoritari en la franja d’edat dels 25 anys als 50, empatava entre els més joves i era molt clarament derrotat entre els majors de seixanta anys. De fet, va ser el vot de la gent gran, que va donar la victòria al no.
Seguint amb aquests estudis, va quedar clar que la raó principal del vot negatiu era la por de perdre les pensions i d’abandonar la Unió Europea. Vist amb la perspectiva del Brexit, no em negareu que la cosa té nassos. I quin va ser l’argument que tots els estudis diuen que va decantar aquests votants cap al no? Per què es van convèncer que Escòcia quedaria fora de la Unió Europea?
La mentida que va donar versemblança a l’expulsió d’Escòcia de la Unió Europea va ser la posició d’Espanya. Aleshores Espanya va dir, en públic i amb bombo i platerets, que no acceptaria mai una Escòcia independent com a membre de la Unió Europea, que ho vetaria. I els partidaris del no es van encarregar de dir que el manteniment d’Escòcia a la Unió Europea era impossible perquè s’havia de decidir per unanimitat de tots els estats membres. I que això no passaria mai perquè Espanya no ho podia acceptar de cap manera, tenint en compte que era un precedent sobre Catalunya. La mentida era aparentment creïble, encara que qualsevol persona amb un coneixement mínim de política internacional sabia que allò no funcionava així.
Siga com siga, aquella mentida espanyola i el comportament imbècil, seguint la seua norma, de la Comissió Europea van aturar la independència d’Escòcia el 2014. Tots els mitjans, fins i tot els mitjans més seriosos i crítics, com The Guardian, van contribuir a la campanya transformant Mariano Rajoy en la gran estrella mediàtica de l’unionisme. I sí, Espanya va dir oficialment que si Escòcia esdevenia independent, no es quedaria dins la Unió Europea i estaria obligada a posar-se a la cua, darrere d’Albània, Macedònia i qui sap qui més i ja veuríem què passava… Immiscint-se en els afers interns britànics, per cert.
Molts ja vàrem explicar aleshores que tot allò era una mentida i que aquella era una posició impossible de sostenir, tant pel govern espanyol com per la Unió Europea, en el cas que la independència acabés essent una realitat. Però la mentida va complir el seu paper de fer perdre el referèndum. Fins ara.
Perquè ara resulta que a qui interessa l’Escòcia independent és a la Unió Europea i la truita gira per complet, sense cap problema. Ara és Espanya qui corre a dir a la premsa escocesa i britànica amb declaracions oficials que, si Escòcia és independent, ells estaran encantats de mantenir-la dins la Unió Europea. I encara no han passat ni cinc anys.
La política internacional és el regne del cinisme. I per això és tan important resistir-se a les mentides oportunistes que volen guanyar al preu que siga. I és important recordar cada dia que tot pot passar, que tot és possible i que al final tot depèn només de la voluntat de la població, de la seua resistència al desànim, de la seua capacitat d’esdevenir un problema crònic que ha de ser solucionat per la comunitat internacional si el propi estat nació és incapaç de fer-ho. I aquesta, i no cap altra, és la gran força de la política internacional que nosaltres podem controlar i que he de dir que anem controlant força bé, tenint en compte les circumstàncies. Resistir les mentides és guanyar. I això val a Escòcia, però també als Països Catalans. Ser un problema, persistent i tenaç, és la condició indispensable per a arribar a la solució.
Reconec que vaig tenir la sort de viure-ho en primera persona fa molts anys, durant la transició democràtica dels països de l’est, i per això tot aquest temps ho he repetit una vegada i una altra, sempre que n’he tingut ocasió. Crec que era la meua obligació de periodista i de ciutadà, però avui, quan la mentida espanyola sobre Escòcia es desmunta, reconec que estic particularment content que els fets em donen la raó.
Perquè jo vaig sentir de boca del vice-president de Lituània que el president de la Comissió Europea d’aleshores, Jacques Delors, l’acabava de telefonar per dir-li que no intentés aconseguir la independència del seu país, que desequilibraria la Unió Soviètica i faria perillar l’estabilitat nuclear del món. I el va advertir, per pressionar-lo, que Lituània mai no entraria a la Unió Europea, si és que finalment eren tan bojos per a trencar l’URSS i fer-se independents. Mentre m’ho explicava, desconcertat i amb llàgrimes despuntant dels ulls, fora de l’edifici del parlament tropes d’assalt soviètiques es preparaven per atacar els parlamentaris lituans que havien decidit de fer els primers passos ferms cap a la democràcia i la llibertat.
Que a Europa no li importa gens la llibertat ni la democràcia, ho vaig aprendre aleshores, el 1991. Que es pot guanyar, ho vaig aprendre el primer de maig de 2004, quan a Brussel·les vaig veure la cerimònia oficial d’hissada de la bandera de Lituània davant l’edifici de la Comissió Europea.
