16.06.2020 - 21:50
Explicava Pedrolo a Cròniques d’una ocupació que ‘cap poble no té lleis pròpies mentre les que es donen li poden ser discutides, mentre s’hagin de subordinar a una legislació aliena encara que els seus representants a les corts “generals” hagin contribuït a aprovar-la’. I això ens ho ha deixat ben clar el Tribunal Suprem, que obliga totes les administracions de parla catalana a usar l’espanyol quan es comuniquin entre si, menystenint la llengua i les competències pròpies de cada territori. Argumenten que la denominació de la llengua als nostres estatuts no és la mateixa, obviant per propi interès les quaranta-sis sentències del Tribunal Constitucional, del Tribunal Superior de Justícia valencià i del mateix Tribunal Suprem que avalen que el valencià i el català són la mateixa llengua. I encara més greu: la sentència confirma l’anul·lació de l’ús preferent del català en l’administració valenciana, decisió que ataca l’autogovern i relega la llengua dels valencians a l’ús domèstic.
Res de nou sota el sol, o com deia la meua iaia: torna-li la trompa al xic! El govern de la Generalitat Valenciana diu que hi recorrerà en contra. I sí, potser guanyarem una altra sentència, però què farà mentrestant? Es plantarà? I si perdem? És sabut que la justícia no és justa. Llavors, desobeirà? Permeteu-me que ho dubti, continuaran ofrenant noves glòries a Espanya, governant amb por. Si no s’han plantat en el tema de l’infrafinançament, per què ho haurien de fer per la llengua? A cada bugada perdem un llençol; i, si no, per què encara no es veu TV3 al País Valencià? I quina és la raó de no entrar a l’Institut Ramon Llull?
Als Països Catalans es parlen moltes llengües, i totes mereixen respecte i protecció, també l’espanyol. Sóc una gran defensora del plurilingüisme, però la nostra llengua necessita la nostra militància, la supervivència del català depèn de nosaltres i és imprescindible que hi pensem com a única llengua oficial, i dol molt quan el foc amic ens titlla de supremacistes piulant en castellà. Dol i fa mal, perquè són molts anys a la trinxera, educant els fills en una llengua sense nom, lluitant per una escola en català, batallant cada paper de l’administració pública perquè respecti la ‘llei d’ús del valencià’, sense cinema, sense diaris, patint les agressions i les amenaces de mort dels feixistes.
L’objectiu és el desgast, volen que abandonem, i en fan venir ganes. Personalment estic farta i cansada com la Rosa Parks, però resistir és vèncer i com ens va ensenyar Fuster: ‘O ens recobrem en la nostra unitat, o serem destruïts com a poble. O ara, o mai.’
