El resistible ascens de Donald Trump

Quan falta un mes perquè es complexin cent dies de rodatge de la seva presidència, Donald Trump ha tingut prou temps per a deixar clar que aquesta vegada va de debò. Frustrat per no haver pogut desenvolupar la seva agenda en la primera legislatura, ara ha decidit d’aplicar-la des del primer dia. Extorquint a tort i a dret, ha aconseguit d’imposar una rara unanimitat als rengles republicans. Les coaccions són virolades: des de donar suport als opositors dels diputats republicans a les diverses eleccions estatals fins a amenaçar de mort els polítics díscols i les seves famílies. Una piulada de Trump és una instigació per als seus fidels. D’aquí ve la gravetat de retirar les escortes de polítics que l’han criticat o simplement se n’han distanciat, i el cinisme de negar qualsevol responsabilitat si els passés res. En situació de risc per l’hostilitat declarada de Trump es troben l’ex-conseller de seguretat nacional John Bolton, l’ex-secretari d’estat Mike Pompeo i el seu ajudant Brian Hook, tots membres del primer govern Trump i tots amenaçats per l’Iran. En situació semblant hi ha Anthony Fauci, l’expert en malalties infeccioses que dirigí la sanitat pública durant la pandèmia. Sovint en desacord amb les idees del president sobre com contenir la infecció, Fauci rebé amenaces de mort per les decisions sobre l’aïllament, l’ús de les màscares i la vaccinació, i encara avui és objecte de la ira de molts republicans. Quan van demanar a Trump si se sentiria responsable en cas de passar-li res a Fauci, va respondre que no, i afegí que aquestes persones podien pagar-se una escorta privada, que és precisament el que han hagut de fer.

Immediatament després de prendre possessió de la presidència, Trump escometé l’operació que Steve Bannon anomena pedantment “desconstrucció de l’estat administratiu” i Elon Musk, amb menys eufemisme, designa amb la serra mecànica alçada com la llança d’un bàrbar en peu de guerra. Malgrat el caos que provoquen les ordres i contraordres en matèria d’aranzels i acomiadament de funcionaris, Trump segueix fil per randa el Projecte 2025, un pla de transformació del govern concebut per la conservadora Heritage Foundation. L’objectiu és retenir el poder prou temps per a modificar els Estats Units de manera irreversible. L’oportunitat que donen a Trump les majories republicanes a les dues cambres explica el ritme vertiginós de la legislació mitjançant decrets, aquí anomenats ordres executives. Trump vol accelerar la transformació bandejant el congrés, tot i disposar de majoria més que suficient a la cambra baixa i d’una majoria exigua al senat. 

Governant a cop de decret, revela la pretensió d’arrabassar poder al legislatiu per acostar-se a la monarquia, en el sentit original de govern d’una sola persona. Per a arribar a aquest ideal cal fer una lectura molt esbiaixada de la constitució i violentar la voluntat dels fundadors, que prengueren precaucions contra l’admissió del principi monàrquic a la nova democràcia. Per a assegurar-se interpretacions complaents de la constitució, Trump ja havia farcit el Tribunal Suprem de jutges conservadors, els quals li van regalar la immunitat, una subtracció de responsabilitat al més alt nivell fins ara impensable en una democràcia. De cop i volta, el president quedava per damunt de la llei en tot allò que faci i desfaci en matèria de govern. Amb la immunitat a la butxaca, Trump farà mans i mànigues per concórrer inconstitucionalment a una tercera legislatura, i una vegada més serà el Tribunal Suprem, amb majoria conservadora, que tindrà la darrera paraula. Aquest ascendent sobre el poder judicial és especialment greu, perquè de la mateixa manera que Trump pot comprar representants i senadors amb favors o atemorir-los amb amenaces, també pot corrompre els jutges, com ja és el cas de Clarence Thomas i Samuel Alito, o esporuguir-los, com en el cas d’Amy Coney Barrett. El proppassat dia 5, Barrett, que acostuma a fer costat al grup conservador, va votar contra la petició del govern de congelar d’urgència l’ajuda internacional. I de cop i volta es convertí en blanc de les ires del moviment MAGA. Pocs dies després, la seva germana rebia una amenaça de bomba.

En els rengles de l’oficialitat, dins el Partit Republicà mateix; en la majoria dels funcionaris acomiadats, que sols gosen parlar des de l’anonimat; en els directius i propietaris d’empresa, temorosos dels aranzels que perjudicarien els seus negocis; en els rectors d’universitat, que tenen por de perdre milions de dòlars de finançament; en governadors d’estats que podrien perdre ajuda federal o trobar-se al davant un candidat patrocinat amb els diners de Musk; en un amplíssim espectre de les institucions responsables de la marxa de la societat s’ha instal·lat un silenci arraulit, un posat de veure-les venir resignadament, amb l’esperança que el malson passi com més aviat millor.

No és casualitat que el referent històric de Trump sigui Andrew Jackson, el president populista que fou el primer de governar amb el suport del grup que s’anomenava “Partit Democràtic”. Jackson era un desaprensiu. Va violar prop d’un centenar de tractats amb les tribus índies per prendre’ls la terra. L’expansionisme de Jackson ressona en les bravates de Trump d’annexionar el Canadà i Grenlàndia. Trump podria haver-se inspirat en l’Acta d’Expulsió dels indis a l’oest del riu Mississippí per a les seves ordres d’expulsió massiva d’immigrants.

El president ha engegat un blitzkrieg legislatiu per desorientar l’oposició. Els atacs a l’estructura de l’estat són tan ràpids que fins ara han paralitzat els demòcrates i no pas pocs republicans. Sense cap càrrec electiu, Musk s’enfronta als pocs ministres de Trump que gosen contradir-lo i amb prou feines reprimeixen el malestar. Com en un maridatge de Goebbels amb Krupp, Musk combina el poder econòmic amb el propagandístic. Els departaments on entra com un elefant en una botiga de porcellana són estructures bàsiques de l’equilibri social i la diplomàcia. Tanmateix, programes sencers són delmats o clausurats. Institucions clau per a l’administració de justícia, la seguretat i la salut, com el Departament de Justícia, els Centres per al Control i Prevenció de Malalties, l’FBI, la CIA, el Departament d’Educació i Hisenda han estat escapçades i sotmeses al caprici de Trump. Un exemple de com posa les institucions al seu servei és la venjança contra els cinc mil treballadors de l’FBI que s’havien encarregat d’investigar els assaltants del Capitoli el 6 de gener de 2021.

Més ominosa que la destrossa en si és la intenció de Trump de romandre en el poder més enllà de la legislatura. No podem fer-nos il·lusions sobre això, perquè hi ha el precedent de l’intent del gener del 2021, quan el president provà de subvertir la democràcia per tal de continuar al poder. Aquesta vegada no hi haurà un vice-president per a rebutjar l’ordre de no certificar la victòria del rival. No s’ha comentat prou que en plena campanya de les passades eleccions, Trump demanà a la gent que anés a votar aquella vegada, que ja no hi hauria de tornar. Ho deia perquè era la seva darrera candidatura o perquè pensava abolir les eleccions? L’ambigüitat roman. 

De moment, Musk i Trump (i no sabria ben bé en quin ordre de rellevància) proven d’exercir unes atribucions que la constitució no els atorga. El finançament de les agències federals, que centra l’activitat del “Departament d’Eficiència del govern” de Musk, no recau en l’executiu sinó en el congrés. Trump actua com si no hi hagués jurisprudència ni tradició legislativa ni una constitució que fixa els límits de la presidència, talment com si l’estat d’excepció que s’esforça a crear –per exemple, invocant l’Acta d’Enemics Estrangers, una llei del segle XVIII pensada per a temps de guerra, a fi d’expulsar milions de persones expeditivament– legitimés uns poders desmesurats i tendencialment absoluts. De moment, l’estratègia li funciona. Els demòcrates en minoria, dividits per l’estratègia i sense líder visible, estan desorientats i sense cap més recurs que mirar d’alentir les escomeses als jutjats. Però fins i tot aquest recurs és una font d’angoixa. Alguns es pregunten què passarà si el govern es nega a acatar les decisions judicials que no vagin en el seu sentit, o si les acata però les interpreta a favor seu. A diferència dels tribunals espanyols, els dels Estats Units no tenen capacitat executiva, no hi ha policia judicial. Si el govern fes cas omís de les sentències desfavorables, a la pràctica hauria desaparegut l’estat de dret. Sense necessitat d’arribar a aital crisi definitiva de la democràcia, encara que Trump perdi uns quants processos, sols pel fet de tenir assegurada la majoria de les sentències del Tribunal Suprem ja podrà ampliar els seus poders estrebant la constitució fins a límits impensats i canviar així la naturalesa del càrrec i, doncs, la forma del govern.

Són temps excepcionals que demanen, una vegada més, sortir de la zona de confort i implicar-se en defensa dels drets. Qui deia que les mobilitzacions per les causes elementals s’havien deixat enrere, com a curiositats històriques? Que eren guanyades per sempre amb el sacrifici d’unes generacions que hom recorda en blanc i negre, com una pel·lícula d’època que hom mira amb desgana a l’aula de classe? La democràcia no és cap estat permanent, els drets no són òrgans naturals que s’hereten amb la resta de les facultats físiques, com el color dels ulls o la mida de les orelles. Cada tant, cal tornar a guanyar-los sota pena de perdre’ls una temporada llarga.