De l’urc i la humilitat

Una frase de Simone Weil, collida entre els aforismes d’aquesta mística laica del segle XX, diu: “La humilitat consisteix a saber que en allò que anomenem el jo no hi ha cap doll d’energia que ens permeti d’ascendir. Sense excepció, tot allò que hi ha en mi de valuós prové d’algun altre indret i no de mi mateixa, no pas com un do, sinó com un préstec que s’ha de renovar constantment.” Allò de què estem cofois, allò que ens fa sentir superiors als altres no ens ho hem donat nosaltres mateixos, ni ho hem arrencat de la nostra individualitat, com el mag que treu un conill del barret. Ningú no pot hissar-se per sobre de la seva condició estirant-se els cabells com el baró de Münchausen.  

Qui gaudeix d’una personalitat més forta que la mitjana, diu Weil, no té cap raó d’envanir-se. És com l’escolar que té facilitat per les matemàtiques, per la música o per l’esport. I qui creu en Déu, afegeix, pot caure en una il·lusió encara més gran: la d’atribuir a la gràcia allò que essencialment no és res més que l’efecte de la combinatòria de la natura. De la rifa genètica, doncs. Però encara hi ha una altra raó per a no estarrufar-nos dels atributs que ens valen una consideració que la societat pot revocar en qualsevol moment. I és que no sols són provisionals els honors, l’admiració o l’adulació que ret la societat a l’encant, utilitat o excel·lència real o aparent, sinó que el do o habilitat, lluny de ser propietat inalienable de qui en gaudeix, és d’una tremenda fragilitat. L’avantatge o aptitud que semblava immanent a la persona es pot dissoldre en un tres i no res, com els passa sovint als nens prodigi, als escriptors a qui de sobte se’ls estanca la inspiració, o a les estrelles de la pantalla que un dia veuen evaporar-se la bellesa i el glamur. 

Si tot allò que té algun valor té l’origen enllà de la nostra persona, de quin mèrit podria jactar-me? Els trets que m’individualitzen, tant el caràcter com els físics, els he rebuts dels avantpassats. Els adquirits, com l’educació, bagatge cultural, professió i estatus social, els dec a les oportunitats que algú m’ha brindat i que per força s’encabien dins els marges de possibilitat per a les persones de la meva classe i condició en un moment determinat. He tingut sort en certs aspectes de la vida i dissort en uns altres. El saldo, fins ara, és indiscutiblement positiu. Però de la mateixa manera que he procurat no posar-me pedres al fetge per la dissort, tampoc no puc pas posar-me medalles per l’encert d’una bona hora. Al capdavall tot ho dec a circumstàncies adventícies que m’han estimulat o dissuadit de fer determinades coses. I si una part de mèrit o demèrit pot atribuir-se a la voluntat, la reflexió sincera revela que sovint les decisions transcendentals les ha preses d’esma una agència intuïtiva i no pas el jo parsimoniós i discursiu. 

Però allò que voldria remarcar de la frase de Weil és la idea d’un préstec que cal renovar constantment. Aquesta idea enllaça amb la paràbola evangèlica del bon administrador. Qui administra alguna cosa no n’és pas l’amo; simplement en té la cura i ha de respondre d’allò que en faci. Això, que val per a tot allò de què disposem en la nostra persona, val també per a les coses que, pel fet de ser de tothom, no semblen responsabilitat de ningú. Per exemple, la identitat, que no portem al món com un farcell de pressupòsits i eventualitats, sinó que l’hem rebuda pel fet de néixer en un indret determinat dins una família determinada. Inserits, doncs, en uns costums i una tradició dels quals esdevenim portadors involuntaris i que ens tocarà administrar amb més o menys encert. El compromís que adquirim de mica en mica sense adonar-nos-en, pel fet de rebre tots els constituents, materials i espirituals, de la nostra identitat, ha de renovar-se a cada moment, però renovar no és sols continuar, també vol dir incidir en el llegat per posar-lo al dia. En cap cas no vol dir renunciar-hi ni substituir-lo per un novum creat d’una deu d’energia pròpia. La creació ex nihilo, o, cosa que és igual, a partir de la nostra substància exclusiva, és una fal·làcia, perquè tota l’energia de què disposem, com a individus i com a nissaga, la pouem del dipòsit de segles i mil·lennis d’avantpassats que, sense saber-ho o de vegades sabent-ho, treballaven per a nosaltres. Aquesta energia acumulada a les arrels, que puja com la saba de la història, es manifesta en la biologia que conforma el caràcter de cadascú, però també en la personalitat col·lectiva.

I es codifica en l’idioma que ens han transmès a fi d’integrar-nos en la comunitat i fer-nos-en partícips. Amb la llengua rebem tot allò que la comunitat té de valuós juntament amb la possibilitat de valorar-ho; és a dir, que en rebem la capacitat de valoració. D’aquest llegat que prenem en préstec i que ningú no pot dir que és més seu que no pas d’altri, els catalans no ens n’hem preocupat gaire. N’hem estat administradors inconstants, sovint frívols i sempre imprudents. En relació amb això, cal sinceritat i no confondre humilitat amb negligència. Ni disfressar de magnanimitat i tolerància la deixadesa i la covardia. Si jactar-se de defensar la llengua més que els altres és una variant del fariseisme, també es pot pecar per desesperació, donant-ho tot per perdut i deixant extingir-se el llegat ensems amb la llengua. En la temptació del desesper Weil hi veu un pecat de supèrbia complementari de la fatuïtat. Recordant Niobi, la filla de Tàntal castigada per Apol·lo per haver presumit de la seva fecunditat, Weil cita aquesta frase de la Ilíada: “Niobi també, la de bella cabellera, pensa a menjar.” I seguidament comenta: “Això és sublim, com ho és l’espai als frescos de Giotto. Una humiliació que ens obliga a renunciar fins i tot a la desesperança.” El sentit és translúcid i no necessita comentari. Però per si no queda prou clar a tothom, ho parafrasejo: la humilitat, que no és sinònim d’humiliació malgrat assemblar-s’hi, consisteix a sostenir la vida enmig de circumstàncies la gravetat de les quals justificaria desesperar-se.