05.04.2022 - 21:00
|
Actualització: 05.04.2022 - 23:00
Aquestes darreres setmanes semblen haver demostrat que es descarta un enfrontament armat entre Rússia i els estats de l’OTAN i que amb les sancions internacionals no n’hi haurà prou per a obligar Moscou a posar fi a la invasió d’Ucraïna. Aleshores, qui pot aturar Vladímir Putin en aquesta guerra (o en futures guerres)? Hi ha una sola resposta: el poble rus.
Tanmateix, és obvi que el poble rus no ho podrà fer d’avui per demà. I cap força externa no el podrà empènyer a oposar-se multitudinàriament al règim del Kremlin en un futur immediat. Els canvis reals a Rússia no es produiran fins que la societat no exigeixi fermament la llibertat i una vida digna. Per això és fonamental d’estudiar fil per randa com reaccionen els russos en l’atac de Vladímir Putin a Ucraïna.
El control del poder sobre la societat
En vint-i-dos anys al poder, Putin ha bastit un sistema repressiu resistent. El poder controla fèrriament la vida política i l’expressió pública a tot el país, cosa que ha fet que durant anys una gran majoria de russos s’hagin estimat més de situar-se “fora de la política” per no arriscar-se a perdre la feina, la integritat física, la llibertat i fins i tot la vida, i, alhora, per no admetre que, davant el poder, se senten indefensos i febles.
A aquest sentiment de por i d’impotència, s’hi afegeix una propaganda incessant, que es desenvolupa en un panorama mediàtic que les autoritats han acabat de netejar aquestes darreres setmanes. Aquesta propaganda ha convençut una bona part de la població que el president no tenia més remei que fer una “operació militar especial” a Ucraïna per salvar Rússia de la destrucció.
Tanmateix, a Rússia, la invasió d’Ucraïna no va despertar-hi una eufòria comparable a la de la primavera del 2014 arran de l’annexió de Crimea. Tot i que els sondatges mostren un 70% de suport popular a aquesta “operació especial” –però que no es pot prendre seriosament, atès el control total del govern rus sobre els sondatges–, hi ha una manca d’entusiasme per la guerra entre la població russa.
Les accions de suport són organitzades principalment per les administracions i els qui hi participen són, majoritàriament, funcionaris.
Per exemple, a les universitats, les administracions van fer-hi projectar vídeos d’estudiants que expressaven suport a Putin; en escoles públiques de primària, els professors van organitzar grups de nens per formar la lletra Z (que ha esdevingut el símbol de la invasió d’Ucraïna); a Sant Petersburg, a la famosa Nevsky Prospekt, una banda de músics de la policia va tocar cançons patriòtiques per molestar els manifestants contra la guerra; en algunes poblacions, els conductors d’autobusos municipals han estat obligats a posar una Z al seu vehicle.
El 18 de març el Kremlin va fer un gran concert a l’estadi Lujniki, amb motiu del vuitè aniversari de l’annexió de Crimea, per mostrar el suport de la població a la guerra d’Ucraïna: segons dades oficials, hi van assistir prop de 200.000 persones. El testimoni dels participants va revelar més tard que molts hi havien anat obligats (sota l’amenaça de ser acomiadats) i molts van ser pagats.
Journalist is asking Z-attendees "Friends, wanna give a small comment – what does this day mean for you?" They turn away in silence. He insists – they shake their heads and refuse to answer. Finally he asks – why did you come? Response "They pushed us into a bus and brought here" pic.twitter.com/3UswR4nL6o
— Kamil Galeev (@kamilkazani) March 18, 2022
En realitat, totes aquestes accions no ens diuen res sobre l’opinió pública a Rússia. De moment, només es pot observar el mosaic de diverses tendències en la societat russa.
La por i la negació
La primera tendència és la por i la negació dins la societat russa. Un exemple de la por causada per la repressió total desencadenada pel govern contra tots els qui s’oposen a la guerra: a mitjan març, l’intent de fer un sondatge realista de la percepció de la població sobre la guerra va tenir alguns resultats edificants. De les 31.000 persones amb qui l’agència va poder parlar per telèfon, gairebé 29.000 van penjar tan bon punt es van adonar que els preguntarien sobre “l’operació especial” a Ucraïna (normalment, la proporció de gent que es nega a respondre sondatges telefònics és entre tres i cinc vegades més baixa).
El refús s’explica en gran part per l’èxit de la propaganda. Després del tancament dels últims –ja molt pocs– mitjans de comunicació oberts a punts de vista alternatius al govern, la majoria de russos es van trobar en una bombolla informativa. Els mitjans de comunicació controlats per l’estat difonen una interpretació extremadament tendenciosa, amaguen la informació real sobre l’ofensiva russa contra les ciutats i pobles ucraïnesos, presenten els ucraïnesos com a ostatges d’una colla de nazis i afirmen que són l’exèrcit ucraïnès i els batallons de voluntaris que disparen míssils ells mateixos als edificis residencials del seu país per atribuir aquesta destrucció als russos, que, per la seva banda, tindrien molta cura de no ferir els civils.
Una part dels russos, especialment aquells que, havent instal·lat VPN als seus ordinadors i telèfons intel·ligents, tenen accés a fonts d’informació inaccessibles als seus compatriotes, saben que la realitat és diferent de la imatge que es presenta a la televisió. Però fins i tot aquests poques vegades tenen el coratge de discutir-ho amb els parents, amics i companys.
Les denúncies anònimes, generalitzades a l’URSS, han tornat a ser habituals. La por de la detenció va començar a destruir els llaços socials horitzontals i ha atomitzat la societat, cosa que fa impossible la resistència col·lectiva.
Reflexos soviètics
La segona tendència és precisament l’aparició de reflexos soviètics a la població russa. Pensàvem que l’homo sovieticus havia desparegut amb la caiguda de l’URSS, però sembla que va ser enterrat prematurament.
Més enllà dels reports anònims ja esmentats, les idees de nacionalitzar empreses estrangeres que han decidit de suspendre les activitats a Rússia, d’establir estrictes controls estatals de preus, o fins i tot d’ expropiar béns propietat dels “enemics del poble” que van abandonar el territori després del començament de “l’operació militar especial”, són sovint brandades per aquells que donen suport a la guerra d’Ucraïna.
Més directament, veiem que les referències directes a l’URSS comencen a florir. Els tancs amb destinació a Ucraïna exhibeixen banderes soviètiques. Durant el concert que el Kremlin va organitzar el 18 de març a Moscou per mostrar el suport popular al president, la cançó principal va ser “Made in the Soviet Union” (que comença amb “Ucraïna i Crimea, Bielorússia i Moldàvia… És el meu país!” abans d’afegir, una mica més endavant, “el Casaquistan i el Caucas, i el Bàltic també!”.
Pour donner un avant-goût des ambitions de Poutine au-delà de l’Ukraine, ces mots du “crooner du Kremlin” lors du rassemblement pro-guerre auquel Poutine s'est rendu en personne:
thank
“L'Ukraine et la Crimée, la Biélorussie et la Moldavie, c'est mon pays".
Juste un zakouski. https://t.co/mGQLDw9Imp— MarionVan Renterghem (@MarionVanR) March 20, 2022
El sistema rus actual, profundament corrupte i cleptocràtic, dirigit per una elit que generalment se serveix de diners malversats per permetre’s un estil de vida de luxe, no té gran cosa a veure amb cap ideal comunista. El fet és que els dirigents actuals del país, la majoria prou grans per haver estat formats i educats a l’URSS, recorren de bon grat a la propaganda típicament soviètica.
El setembre de l’any passat, a la pàgina de Facebook del Ministeri d’Afers Estrangers rus, per justificar la idea que Rússia no ha atacat mai cap altre país (element fonamental de la propaganda del Kremlin), es va presentar la partició de Polònia per Alemanya i l’URSS el 1939 simplement com una “expedició alliberadora” de l’Exèrcit Roig, una visió en línia amb la propagada de l’URSS i avalada unes quantes vegades per Vladímir Putin, que no va dubtar a rehabilitar el pacte Molotov-Ribbentrop.
La justificació de la invasió d’Ucraïna, basada en la invocació de la necessitat de “desnazificar” aquell país, té una gran semblança amb la del 1968, quan els tancs soviètics van entrar a Praga per, segons la propaganda soviètica, “aturar els nazis que s’havien alçat a Alemanya i amenaçaven Txecoslovàquia”. En aquell moment, Vladímir Putin tenia setze anys i devia sentir els seus professors de l’escola com donaven aquestes explicacions i narraven la gloriosa història de l’operació de salvament de la llibertat a càrrec dels tancs soviètics en un país germà.
Encara que els eslògans soviètics pel govern rus semblen oportunistes, la promoció contínua de l’era de l’URSS anima determinades capes de la societat a mostrar-se com més va més proclives a donar suport a una mena d’ideologia soviètica –que, al seu torn, podria influir en la política russa del futur.
Els joves contra els vells
La tercera tendència és l’ampliació de l’escletxa generacional a Rússia. Molts joves russos s’oposen a aquesta guerra. Són els que més surten al carrer, són els que més sovint són detinguts per la policia durant les manifestacions. Els estudiants expliquen a les xarxes socials i de vegades als seus professors que avui per a ells la cosa més difícil és parlar amb els seus pares, adoctrinats per la televisió o paralitzats per la por de la repressió, que pressionen els fills perquè callin.
El jovent rus modern és molt globalitzat i obert al diàleg amb les altres cultures. Viu com el jovent occidental: escolta la mateixa música, mira les mateixes sèries, li agraden les mateixes marques i fa servir les mateixes fórmules (“lol”, “crush”, “chill”, etc.). Aquesta tendència pot contribuir a canviar la societat russa en el futur, però no immediatament.
I la intel·lectualitat, què hi diu?
No es pot entendre la societat russa sense esmentar la intel·lectualitat. El filòsof Nikolai Berdiàiev va dir que els escriptors i els poetes són la consciència de la nació i els que millor representen la Rússia real. Avui veiem que la gran majoria de la intel·lectualitat russa s’oposa radicalment a la guerra que Putin ha desfermat.
És el cas, particularment, de l’escriptor Boris Akunin, el director Andrei Zviàguintsev, l’escriptora Liudmila Oulitskaia, l’actriu Txulpan Khamàtova, l’escriptor Dmitri Glukhovski, a més d’ídols de la joventut russa com els cantants Oxxxymiron, Monetotchka, Face, Noize MC i el bloguista més popular del país, Iuri Dud. La majoria ja se n’han anat de Rússia.https://www.youtube.com/watch?v=hW7ZbOHprz4&feature=emb_logo
Tots prenen idees positives intrínseques a la cultura russa: el valor de la llibertat individual cantada per Aleksandr Puixkin, l’absurd d’una harmonia que es construiria fins i tot sobre una sola llàgrima d’un nen, com ho va expressar Fiodor Dostoievski, i el rebuig a la violència que Léo Tolstoi va situar al cor de la seva filosofia.
El poble rus sempre ha estat una mica allunyat de la seva intel·lectualitat. Així i tot, sempre ha aconseguit de reunir-s’hi. Caldrà que tota la població prengui consciència de la tragèdia actual. Quant de temps? Aquesta és la incertesa. Una cosa sí que és segura: fins que no hi hagi una anàlisi crítica del règim de Putin i l’expurgació de l’odi que ha infós a la societat russa no hi haurà canvis reals.
Vera Ageeva és professora de la Universitat d’Estudis Econòmics (Rússia), Sciences Po. Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation.
