La humanitat sempre ha volgut amagar les seves deixalles, fer-les desaparèixer de la vista, de la vida i del paisatge. Però aquesta actitud cosmètica i cínica no impedeix que se’n generin i es multipliquin cada any exponencialment per tot el planeta. Els nostres residus humans, tèxtils, electrònics, químics, nuclears, plàstics o minerals, soterrats, incinerats, mal reciclats o enviats arreu del món, causen desastres ambientals, malalties i morts de persones, pobresa i esclavatge. Però també negocis multimilionaris que atrauen corruptes i màfies sense escrúpols o, per contra, comerciants mitjans i petits i treballadors pobres que hi troben un mitjà de subsistència.

Malgrat tot, les deixalles són història. Així ho han demostrat els arqueòlegs que investiguen el passat de la humanitat, i, de segur, així es farà en el futur per tenir un retrat més complet del nostre present. Mentrestant, els nostres residus fereixen de mort el planeta, la natura i els habitants. No sabem quines conclusions trauran els historiadors dels mil dos-cents milions de mòbils o dels quatre-cents seixanta milions d’auriculars que es fabriquen cada any al món sense perspectiva de reciclar-se. Tan sols un 17,4% dels residus electrònics que produïm es recicla adequadament. Què en fem, de la resta?

Ens falta molta informació i molta recerca per a aprofundir en la crisi mundial dels residus i les conseqüències actuals i futures. Sense caure en tòpics bonistes ni paranoies apocalíptiques. Durant anys, el jove periodista Oliver Franklin-Wallis (1989), que escriu regularment a The Guardian, Wired i The New York Times, ha recorregut el món seguint la pista de les nostres deixalles i residus, i n’ha publicat el llibre Un món de deixalles (Comanegra). On van a parar? Com acaben? Quin volum de materials representen? Quins mals ambientals i per a la salut causen? Com reciclem i amb quines garanties d’èxit? Com és el submon dels residus i quins personatges l’habiten?

Després d’haver llegit el llibre, un dels més complets que hi ha sobre la crisi mundial de les deixalles, naveguem en una mar de dubtes i reflexions que, per alguna raó, els poders ens volen ocultar. Un món de deixalles ha estat considerat un dels millors llibres del 2023 per mitjans com ara The Guardian i The New Yorker. Llegir-lo és saber les xifres i dades esgarrifoses que ens amaguen i visitar, de bracet de l’autor, escenaris impressionats (dignes de Blade Runner), com ara els abocadors de Nova Delhi, les profunditats del riu Ganges, els mercats de la roba de segona mà a Ghana, les plantes de reciclatge dels EUA i els magatzems per a acumular i sepultar els residus nuclears al Regne Unit.

A més, en el viatge exhaustiu que fa per tot el món, l’autor ens descriu unes altres realitats humanes i socials que conviuen amb el nostre món visible. I, també, un recull de personatges molt pintoresc que donen vida als abocadors, en subsisteixen, o proven de corregir els greus errors que cometen les nostres societats a l’hora de produir, llençar i destruir (o amagar) tot allò que ja no ens serveix, ni per a viure ni per a fer avançar l’economia capitalista.

L’obsolescència programada, els bolquers d’un sol ús, els embolcalls de plàstic i les rebaixes de preu que faciliten els productes de fabricació xinesa i fenòmens com ara el Black Friday, per citar alguns dels nostres costums més perjudicials, són multiplicadors de la generació de residus, una dinàmica que ens oculten, però que ja comença a rebentar per tot el món de manera preocupant. I no se’n veu el final, ni estan clares les possibilitats que, de moment, s’han posat en funcionament per racionalitzar i fer menys perillosa la nostra immensa capacitat de generar brossa, quantitats immenses de deixalles que ja amenacen la salut del planeta i de la humanitat.

És una investigació que, com ha de fer el bon periodisme, il·lumina els racons que el poder vol invisibilitzar, ens aporta interessants coneixements històrics, científics i econòmics i, sobretot, ens fa repensar la nostra mirada ingènua, mediatitzada, sobre el món i les coses. La publicació d’Un món de deixalles coincideix amb la Setmana Europea de la Prevenció de Residus, que es fa del 16 al 24 de novembre.

No havíem generat mai tants residus a una escala tan gran

El 2016 a tot el món es van generar 2.010 milions de tones de residus sòlids. Als EUA, país on es malbarata més, cada persona produeix 2 quilos de residus el dia. Com més rics, més residus. Tal com avança el capitalisme, és previst que l’any 2050 generarem 1.300 milions de tones més l’any, en bona part procedents del sud del planeta. Encara hi ha dos mil milions de persones que no tenen accés a la recollida de residus. Un terç dels residus sòlids mundials s’aboquen o es cremen a l’aire lliure, i això causa perjudicis al medi i agreuja perillosament la crisi ecològica i climàtica del planeta.

L’aire, la terra, els rius i les mars se’n ressenten. Als residus quotidians, hi hem d’afegir els abocaments tòxics industrials, de clavegueres i fàbriques, o centrals elèctriques i nuclears. El resultat és que alguns dels rius més importants del món, com ara el Ganges i el Mekong, ja són un perill per a la vida humana, la fauna i la vegetació. Infants, dones i gent pobra arreu dels països del sud tenen problemes greus de salut perquè es veuen forçats a viure i guanyar-se miserablement la subsistència amb els residus del món ric.

La veritat és que bona part de les nostres deixalles no es reciclen sinó que es deslocalitzen. És el “colonialisme tòxic”. Enviem la nostra brossa als països més pobres, a plantes de reciclatge a la Xina, al sud-est asiàtic o a l’Europa de l’Est. O a abocadors il·legals a Malàisia o a Turquia. Hi ha vint milions de persones per tot el món que es guanyen la vida remenant i destriant escombraries, sobretot als països del sud.

En el seu recorregut pel món dels residus, Oliver Franklin-Wallis té dues preocupacions clau: què llencem i les oportunitats perdudes que causa el malbaratament. El seu estudi aporta xifres impressionants: ben bé un terç de tots els aliments que es produeixen al món acaba a les escombraries. Alhora, al mateix món, vuit-cents vint milions de persones passen fam cada dia. Malgrat les iniciatives que ja existeixen per a aprofitar els residus, reciclar, i protegir les persones i el medi, la nostra brossa creix a una velocitat vertiginosa. El que fem és insuficient, o no és ben fet, per a controlar un problema que ja ha esdevingut una amenaça.

Llocs on aboquem o reciclem la brossa

Una de les virtuts del llibre és la descripció que fa l’autor d’aquells llocs, ben lluny de la nostra vista, on es llencen i es tracten els residus. Els grans abocadors a cel obert són en països pobres. És extraordinària, la descripció que fa d’una visita d’exploració a la muntanya de residus que és l’abocador de Ghazipur, prop de Nova Delhi. Hi ha 14 milions de tones, en 28 hectàrees que formen una muntanya de 65 metres. El boirum, les aus carronyaires, la pudor, els accidents, les persones que hi viuen carregades amb sacs i cistells triant allò que podran vendre per a viure en la misèria.

També obtenen fruita i restes de menjar que faran servir per a la seva manutenció. De vegades, s’ho han de disputar amb els animals i bèsties depredadores que freqüenten els abocadors, com ara óssos, porcs senglars, gossos salvatges o gavines. Hi ha una mena de cigonya a la península ibèrica que ja ha abandonat els seus hàbits migratoris perquè troba menjar tot l’any als abocadors a l’aire lliure.

L’autor ens informa de com actuen i viuen els qui es dediquen a treballar als abocadors. Com es descomponen els materials i originen productes sòlids i líquids molt tòxics i mortals. La pluja torrencial pot causar esllavissades de brossa i despreniments que han causat moltes víctimes mortals. L’any 2017, per exemple, al món van morir cent cinquanta persones per aquesta mena d’accidents; vint-i-nou, en un abocador de Sri Lanka.

Un altre dels maldecaps que originen aquests abocadors, tant els legals del Primer Món, com els il·legals del Tercer Món, és l’emissió de gas metà a l’atmosfera. El metà és vint-i-vuit vegades més potent com a gas d’efecte hivernacle que no pas el diòxid de carboni. L’autor posa un exemple esfereïdor. Un satèl·lit espacial va detectar l’any 2021 que un sol abocador de Lahore (Paquistan), emetia cada hora 126 tones (!) de metà, una quantitat equivalent a les emissions per hora d’uns 6.200 cotxes.

El sector dels residus, en totes les seves variants arreu del planeta, és un món força opac, com, de fet, pretenen que siguin les nostres deixalles. Però el periodista ha aconseguit èxits interessants. Malgrat les dificultats per a obtenir respostes afirmatives a les seves demandes d’informació i de visitar instal·lacions de residus, Oliver Franklin-Wallis ha aconseguit d’entrar en llocs, i descriure’ns-els, com ara el dipòsit controlat d’Ellington, propietat de la multinacional SUEZ, la fàbrica de paper de Kemsley a Kent, on reciclen bona part del cartó (l’or beix) que produeix Amazon i una planta de reciclatge de plàstics al sud de Newcastle.

La Xina, abocador i reciclador per excel·lència

L’any 2000 la Xina va entrar a l’Organització Mundial del Comerç. Al cap de pocs anys el país es va haver convertit en la principal destinació mundial dels residus d’acer, coure, alumini, paper i plàstic. El 2016, els EUA ja enviaven a la Xina cada dia la xifra exorbitant de 1.500 contenidors de deixalles. Però, amb pocs anys, el nivell de contaminació d’alguns rius en zones dedicades al reciclatge va arribar a xifres molt alarmants, com també els nivells de cadmi i plom a la sang dels nounats.

L’any 2018 el govern xinès va aprovar l’operació Espasa Nacional, que prohibia la importació il·legal de residus occidentals per protegir la salut i la natura. En aquell moment, Europa hi enviava el 85% de les seves exportacions de residus de plàstic. A partir d’aleshores, la brossa occidental es va dirigir a països amb “mala gestió dels residus”, és a dir, més permissius o corruptes amb la prevenció de la salut i el medi: Malàisia, Indonèsia, Sri Lanka, Vietnam o les illes deshabitades del sud del Pacífic.

En l’ampli recorregut pel passat i el present d’aquest gran reportatge, l’autor també ens fa conèixer els mercats de roba de segona mà africans, especialment, a Ghana, o els greus problemes sanitaris de Londres al segle XIX quan el Tàmesi era una claveguera a cel obert i les epidèmies del còlera devastaven la població o els errors que es cometen amb els aliments i els productes de conreu.

Sobre el sector de l’agricultura i l’alimentació, el llibre aporta una informació bona i sorprenent. Una dada important, per exemple: l’energia que destina al Regne Unit a conrear 61.300 tones de tomàquets en bon estat que la gent acaba llençant a la brossa es podria fer servir per conrear prou blat per a alimentar 105 milions de persones que passen fam.

Les tradicions populars mal enteses també són una font de malbaratament. Un exemple és Halloween, una celebració absurda que s’ha anat estenent per tot el món, amb efectes penosos en tots sentits. Al voltant del 80% dels deu milions de carabasses que es conreen al Regne Unit es fan servir com a decoració de Halloween i després es llencen sense ser menjades, i això genera unes 18.000 tones de residus alimentaris. Als EUA, més afeccionats encara a aquesta estranya tradició, se n’arriben a llençar 900.000 tones.

També és molt inquietant, sobretot pel creixement que és previst en el futur, el destí de les deixalles electròniques. La brossa electrònica és altament contaminant i tòxica. Aquest és un sector encara més opac i sinistre, si és possible. Sabem que al món solament es recicla un 17,4% dels residus electrònics. I què passa amb el 82,6% restant? No ho sabem. Segons que ha investigat l’autor, es calcula que entre un 7% i un 20% s’exporta, i al voltant d’un 8% es llença als abocadors i les incineradores dels països del nord del món. De la resta, no en tenim cap rastre.

Malgrat tot, sembla que molts governs del nord comencen a ser conscients de la gravetat del problema de la contaminació i el malbaratament que causen els residus al planeta. Almenys, la qüestió ha deixat de ser un tabú, una cosa secreta que cal amagar, i ha esdevingut un tema de discussió política internacional. El que es comença a fer és del tot insuficient, però és un primer pas. Per a estar informats i tenir consciència de la gravetat de la situació, són importants treballs periodístics com el d’Oliver Franklin-Wallis.

Neix una col·lecció de periodisme: Llibres Monod

Com si fos un número zero, amb Un món de deixalles l’editorial Comanegra anuncia la inauguració del projecte Llibres Monod, un nou segell dedicat al periodisme narratiu i d’investigació que es presentarà a principi de l’any vinent. Segons que explica l’editorial, el projecte és basat en la idea del periodisme multiplataforma (pantalla, àudio i paper), que inspiri converses i canvis significatius en la societat. Vol ser: “La casa del periodisme que no encaixa, que no es conforma, que va més enllà; un periodisme lliure i amb factor humà.”