20.09.2020 - 21:50
Tot passa tan de pressa i en passen tantes, de coses, que segurament aquest últim Onze de Setembre us queda tan lluny com a mi. I a més, després de tants anys de convertir cada manifestació en una proesa, les celebracions d’enguany poden semblar-nos poca cosa i passar sense pena ni glòria. I seria una llàstima que fos així.
Perquè el cas és que, la proesa, l’hem tornada a fer. Vaja, jo no tinc cap dubte que aplegar, en les circumstàncies de la pandèmia, cap a seixanta mil persones en un centenar o un centenar i mig d’indrets diferents n’és una de molt meritòria. I encara més si tenim present que es va trobar la manera de fer compatible el dret de manifestació amb l’exigència de la distància, la màscara i la higiene de mans que ens fa sentir segurs sota l’amenaça del virus invisible. No ens han pogut criticar per haver posat en risc la salut pública, i mira que n’hi havia que en tenien ganes i havien esmolat ungles i dents per fer-ho…
Vaig participar en la concentració convocada per l’Assemblea al barri d’Horta-Guinardó, en concret a la rambla del Carmel, i em va sorprendre que anés tan bé. Es va omplir l’espai previst, limitat per força a dues-centes cadires prou isolades, i els intervinents, en un acte concebut com una polifonia de veus del barri, es van cenyir al temps estipulat sense excepció i sense dissonàncies. La meva impressió, i aquest any n’hi havia per no tenir-les totes, per la covid i per tot plegat, és que ho vam tornar a fer. Que la gent hi hem tornat a ser. Que, a l’hora de la veritat, la gent mai no falla.
I això és molt esperançador. Sobretot ara que, entre tots els actors polítics, ja no hi ha qui pugui fer veure que defensa una visió estratègica. No n’hi ha cap. L’apel·lació que la presidenta de l’ANC va fer a la unitat és ben poc convincent, després del recent procés electoral que ha viscut l’entitat i de la seva incapacitat per teixir complicitats especialment amb el Consell per la República. I tampoc no és versemblant la resposta del vice-president Aragonès, afegint-s’hi amb entusiasme per concretar aquesta unitat en l’acord sobre la convocatòria electoral. I, mentrestant, des d’Esquerra mateix es proposa la congelació del Consell fins després de les eleccions i Junts sembla que s’entesti a fer camí més aviat separant que ajuntant. Si s’ha de repartir estopa, segur que n’hi deu haver per tothom. Però, mentrestant, la gent no ha deixat de ser-hi…
Estic convençut que no deixarem de ser-hi, malgrat el cansament i l’acumulació de decepcions. Però potser cada vegada seran menys els qui respondran a les crides dels partits i les entitats que fins ara han liderat el procés. Potser cada vegada seran més els qui hi seran amb consignes pròpies, resoltes, alternatives. Percebre-ho i saber-hi donar resposta per sortir del cul de sac i fer un bon salt endavant és el repte que s’haurien de plantejar els qui es postulen per liderar el procés des de les institucions o des del carrer.
Sabran donar-hi resposta? Ho sabran fer sense aquesta dèria que sembla que tinguin per amansir l’onada (ho vam viure l’octubre del 2017 després del referèndum i l’octubre del 2019 en resposta a la sentència infame)? Ho sabran fer amb la mà estesa i sense sectarismes? O continuarà la batussa somorta i el cop de colze per guanyar uns punts a costa del company necessari de viatge?
La inhabilitació del president Torra, si finalment es produeix, és una oportunitat que sembla feta a mida per assajar la bona resposta a totes aquestes preguntes.
