31.05.2022 - 21:40
|
Actualització: 01.06.2022 - 07:43
Interrompré un dia aquesta sèrie de tres articles que publique d’ençà de dilluns per comentar l’excel·lent notícia de l’absolució final de Tamara Carrasco. Com tots deveu saber, ahir el ple de la sala segona del Suprem espanyol la va absoldre definitivament, i així tancà –i ara sí que espere que per sempre– un calvari judicial i policíac que ha durat quatre anys. L’absolució va ser dictada per una majoria d’onze vots a favor i cinc en contra i és en això que voldria fixar l’atenció.
Perquè entre els cinc jutges que encara maldaven per encausar i condemnar Carrasco hi ha el ponent inicial de la sentència, el magistrat Ángel Hurtado; el president de la sala, Manuel Marchena; Pablo Llarena; i Antonio del Moral, un altre dels magistrats del judici que s’anomenà “del procés”.
I els noms, en aquest cas, són notables. Cal recordar que Tamara Carrasco ja havia estat jutjada dues vegades, pel jutjat penal i l’Audiència de Barcelona, que en tots dos casos havien decidit d’absoldre-la. Les “proves” de la seua aparatosa detenció eren simplement ridícules –ah!, i molts diaris que en van fer titulars escandalosament falsos estaria bé que ara tinguessen la decència de fer-ne uns altres si més no de la mateixa mida. A més, el delicte d’incitació als desordres públics pel qual era acusada, el famós article 559, és molt més que discutible. No tan sols per l’aplicació en aquest cas particular, sinó també per la mera existència, car és una porta oberta als abusos judicials.
És aquesta feblesa tècnica indiscutible, i no pas cap simpatia de cap classe, la causa de l’absolució final de Tamara Carrasco. Això i, evidentment, la lliçó enorme de dignitat i valentia que ella ha donat a tot el país. Però la pregunta és: si el jutjat de Barcelona no hi veia cap delicte, si l’Audiència de Barcelona no hi veia cap delicte i si onze dels setze membres de la sala del Suprem no hi veuen cap delicte, com és possible que n’hi haja cinc, malgrat tot i fins a l’últim minut, que intenten de fer la vida impossible a Tamara Carrasco? I com és possible que d’aquests cinc tres hagen estat peces angulars, clau, de la repressió contra l’independentisme?
Qui jutja al jutge, és la pregunta, en definitiva. Qui els jutja, i qui farà pagar tot el mal que han fet elements com Llarena, Marchena o Del Moral, després de les bufetades que no deixen de rebre d’Europa i ara, clarament, fins i tot dels seus companys?
És evident que Espanya no ho farà. L’executiu i el legislatiu espanyols tindrien prou elements i arguments a la mà, sobretot a partir de les respostes de la justícia europea, per a posar fi d’una vegada a aquesta conxorxa judicial ultra espanyolista que tan determinant ha estat per a la vida política del nostre país i del seu i per a les vides personals de tanta i tanta gent. Però no ho faran, és claríssim. I si no ho fan el PSOE i Podem, encara menys els altres. I després de la independència serà massa difícil que un tribunal acuse el poder judicial i policíac espanyol, perquè quan hi ha una independència a tothom li interessa de girar full de pressa i acomodar-se a la nova situació.
La història els jutjarà, això és evident. I la independència, a la qual arribarem probablement en bona part gràcies a les seues agressions gravíssimes i intencionades, supose que ells la viuran com una pena que hauran de portar al coll la resta de la vida. Però, què voleu que us diga? Sense cap afany de revenja, a mi m’agradaria que passassen un quant temps dins una cel·la. Més que res perquè quedassen marcats per sempre com allò que són en realitat.
PS. La societat catalana té un deute amb Tamara Carrasco i n’hauria de ser conscient i actuar en conseqüència. Ella es mereix de refer la seua vida després de tot això que li han fet –estic segur que, en part, també perquè és una dona– jutges, policies, polítics i periodistes. És una qüestió, simplement, de decència.
