Resar és pensar

L’humorista gràfic Joann Sfar, del Charlie Hebdo, va fer una sèrie de vinyetes l’endemà dels atemptats de París d’avui fa quinze dies, i en una d’elles –la podeu veure il·lustrant aquest article– deia: ‘Amics de tot el món, gràcies pel #prayforParis, però prou de religió! La nostra fe està en la música! Els petons! La vida! El xampany i l’alegria! #Parisisaboutlife.‘

Aquell dissabte, en calent, tots vam pensar, dir i fins i tot publicar coses que quinze dies després matisaríem, escurçaríem o fins i tot esborraríem, si poguéssim. Joann Sfar no volia dir, n’hem d’estar convençuts, el que se li pot entendre dues setmanes després. Aquest ‘prou de religió’ no és exclusiu de Sfar. Van ser uns quants els que van renegar de la religió a cop calent. Però han passat dues setmanes i ara fa fred, i segueixo pensant en aquella simplificació i encara em cou.

Així que me’n vaig a Sitges un dia calorós de fa una mica més d’un any. Passem per davant de l’església de Sant Bartomeu i Santa Tecla i tinc aquest diàleg amb una de les meves filles, que llavors tenia cinc anys:

—Què és aquest edifici?

—Una església.

—I què és una església?

—Un lloc on la gent va a resar.

—I què és resar?

—És com pensar, més o menys.

—Mama, i per què no vas a l’església quan ens fas callar a casa perquè necessites pensar?

Més enllà del to d’acudit que pugui tenir l’anècdota, aquesta conversa m’ha perseguit tot aquest temps i en llegir la vinyeta de Sfar em va tornar a venir a la ment l’última pregunta, la que vaig respondre amb un ‘no ho sé’ arrossegat i un ‘potser tens raó’ gairebé inaudible. Per què no hi vaig? Com li ho explico? Com m’ho explico?

Abans d’aquesta conversa no sóc conscient d’haver dit mai que resar és pensar. No m’havia preguntat mai què era resar, i si algun cop havia resat, de petita, o més recentment en una situació desesperada de salut, estic segura que el meu rés es devia assemblar més a una petició que a una reflexió. Però a la meva filla li vaig dir que resar era pensar, perquè a ella i a la seva germana els procuro explicar el món de la millor manera possible, que educar-les sí que és pensar, pensar molt, pensar fins a posar-se malalt.

Tot just fa un parell de mesos que fan Cultura Religiosa a l’escola. Amb sis anys, pot semblar prematur, però pel que m’expliquen que fan diria que de moment la cosa té més l’aire d’una ètica molt bàsica per a fer-los entendre que tots hem de ser tractats igual tot i ser diferents. No és cap rucada si ho comparem amb el que fèiem nosaltres a la seva edat.

Als sis anys, el 1982, en una escola maresmenca i catoliquíssima que pretenia ensenyar-nos a creure sense pensar, l’únic que fèiem a l’assignatura de religió era aprendre llistes de coses (manaments, benaurances, fills de no sé qui) i pintar escenes de la vida de Jesús, i els ‘hermanos’ interrompien qualsevol classe per fer-nos anar a confessar, ens venien a explicar sopars de duro sobre missioners perquè els pares omplissin un sobre amb bitllets verds i la classe es dividia entre els trenta que havíem fet la comunió i els cinc que no. I vam saber que hi havia més religions a banda de la catòlica quan el poble es va dividir entre els que estaven a favor de construir-hi una mesquita i els que no.

El 2015, a classe hi ha més d’una religió, hi ha un Rayan, una Krisha, un Harmanpreet, hi ha ulls i pells de totes les mides i colors, i val la pena aprofitar que als sis anys no se’ls pot explicar què és la religió per mirar de guanyar temps fent-los entendre, potser reflexionant sobre els seus noms i els seus orígens, què és formar part d’un món ple de religions diferents, de pensaments diferents. Vull creure que això els servirà perquè quan siguin grans, si professen una religió ho facin pensant, i si no en professen cap, no cometin la simplificació de Sfar i tants d’altres ara fa quinze dies.

Sé que la religió que Sfar no vol per a París és la que no pensa, la que es professa sense cap, i sense cor –que el cor va lligat al cap, pareu de separar-los. Però és que si no es pensa ja no és religió. En l’acte de pensar sempre hi ha implícit, d’alguna manera, en més o menys mesura, el de resar, el de resar en el sentit de vincular el que pensem al que sentim, al que vivim, al que patim i ens atemoreix, al que ens fa feliços i ens dóna sentit de viure.

Potser Sfar també pintava escenes de Jesús a classe de religió. Potser si hagués fet cultura religiosa no hauria caigut en aquella simplificació. Faig memòria per intentar esbrinar per què em cou tant aquest ‘prou de religió’ i em ve al cap un escolapi de Mataró, el pare Novell, que fa més de vint anys, quan jo en comptava catorze o quinze i acabava d’arribar d’una escola de poble on la religió era tan obligatòria que en sortíem tots ateus, va dedicar tot un curs a explicar-nos totes les religions del món, totes les que va poder, deixant tot de finestres obertes perquè penséssim amb les idees ben ventilades. El pare Novell no em volia fer creure res, i de fet com a professor era més aviat temut i la seva inconfusible olor de pipa rància ens enravenava l’espinada, però si més de vint anys després encara recordo les seves classes sobre budisme, hinduisme, islamisme, etcètera, és perquè va ser el primer cop que em van explicar la religió amb la llibertat com a premissa, la llibertat de tria i de pensament, el primer cop que se’m va demanar que entengués alguna cosa a classe de religió, que deixés d’aprendre llistes de memòria.

No sóc teòloga ni filòsofa, i escrivint això no ho vull ni semblar, que jo penso i reso ‘a nivell d’usuari’, però diria que com més s’acostin l’una a l’altra, la teologia i la filosofia, com més intentem explicar la religió com una manera de pensar a més de sentir –en comptes de ‘vendre-la’ amb una carpeta sota el braç pel carrer, per exemple–, més lluny serem de viure nous atemptats en nom de religions que siguin d’on siguin i es diguin com es diguin l’únic que pretenen és fer que la vida dels qui les professen prengui un sentit que sense elles no són capaços de trobar del tot. Tots pensem la vida, i alguns també la resen, però no al revés.