21.03.2023 - 21:40
Fa prop de nou anys, l’abdicació del penúltim borbó va introduir el debat monarquia/república entre l’opinió pública espanyola i, de retop, a Catalunya. Des d’aquí, n’hi havia que pensaven que era una cortina de fum per a amagar, rere la qüestió de la forma d’estat, els problemes de fons que la societat espanyola no es veia amb cor de resoldre. Hi havia raons de pes que abonaven aquella desconfiança, sobretot, per la humiliació patida enmig del silenci còmplice o la bafarada catalanòfoba dels ciutadans espanyols, identificats nacionalment amb el seu govern. Per quins set sous, es demanava la majoria de gent que s’havia estat trencant l’esquena per crear un nou escenari polític, sota hegemonia independentista, per quins motius, es preguntava el carrer, hauríem de desviar-nos del camí obert, al marge i contra la voluntat opressora d’Espanya? Que hi hagués una hegemonia independentista, deien uns altres, no significava que tothom hi hagués de combregar: de fet, van aparèixer posicions que propugnaven la recerca d’una convergència política tàctica entre catalans i espanyols, basada en les necessitats de canvi de la majoria treballadora atropellada per la “crisi”, farta de la corrupció, i cansada de la ineficiència de les institucions. Les masses populars d’Espanya i Catalunya, totes a l’una, havien de capgirar la situació, afirmaven els més irreductibles dels ingenus: en aquest sentit, el clam per una “república social” havia de lligar els anhels de canvi general obrint pas a “processos constituents” de tot signe: forma d’estat, nova constitució, resolució dels “problemes territorials”, etcètera. Tot això estava molt bé sobre el paper, perquè, sense negar l’autonomia del procés engegat a Catalunya, havien de fer entrar, dins el corrent majoritari, grups importants de gent d’ideologia republicana, amb el cor dividit entre un sentiment espanyol, un d’espanyol-català i un de català-espanyol. Hi havia de confluir, doncs, en aquell moment històric, la necessitat objectiva d’enderrocar la monarquia amb la voluntat d’imposar el “dret de decidir” sobre tots els problemes pendents. Des d’un punt de vista tàctic, el plantejament era irreprotxable, però topava, com hem vist des del Primer d’Octubre, amb un seguit de fets de consciència. I els fets (de consciència o no) solen ser irrefutables.
El fet primer és que érem nosaltres, que havíem creat el nou escenari; i nosaltres havíem de resoldre la qüestió més important: el clam per la independència des del juliol del 2010. El fet segon és que ens vam haver de batre contra el silenci, l’hostilitat, el menyspreu i el neocentralisme desfermats a Espanya, sense el suport, sinó més aviat el contrari, de cap grup, partit, mitjà o personalitat de la banda d’allà. El fet tercer és que el camí fressat tenia una fita, que era fer una consulta popular, general i democràtica (finalment, l’aigualida del 9-N de 2014) per a decidir, des de nosaltres i entre nosaltres, com ho faríem per alliberar-nos i emprendre la resolució del munt de problemes que se’ns tiraven a sobre. I com que ningú no ens va ajudar a arribar on érem, es feia difícil de fer pedagogia, per molta voluntat que hi poséssim, per canviar una consciència moral generalitzada basada en la desconfiança i el recel, si no en el ressentiment, d’una societat com l’espanyola, que, es mogui com es mogui, el màxim que ens pot dedicar, des dels seus sectors més avançats, és: “Jo no estic per la independència, però que els catalans decideixin el que vulguin”. Doncs, moltes gràcies. Perquè, és clar, el que allà no podien entendre, i molta gent d’aquí, a vegades, em temo que tampoc, era que, per moltes i molt sofisticades raons que ens empesquéssim per intentar de modificar el curs de la història, quan aquesta es mou, sol esdevenir riuada, que sovint ens agafa de matinada i, amb perdó, amb els pixats al ventre. I nosaltres, els humans, que sovint volem moure la història, amb molta consciència o poca, hem d’intervenir, sempre a deshora, per tal de canalitzar-la. En el nostre cas, les forces que s’havien mobilitzat els últims anys havien generat un corrent profund que calia procurar que no sortís de llera. Agradés o no, allà o aquí, la llera l’havia feta, precisament, l’esforç humà per adaptar-se a les contingències de la història. N’hi podia haver d’altres, de lleres, però no eren pas les nostres. S’havia de procurar que tot el cabal que podia esdevenir riuada en pocs mesos no ens negués. I que, en lloc de desbordar-nos, regués la terra ben regada. Però la història no dóna xecs en blanc a ningú. I tampoc no ens el va donar a nosaltres a partir de la riuada de l’octubre del 2017: si res sabem, des d’aquí, és que, després d’haver passat tantes vegades per la finestreta de la història, n’hem sortit massa voltes amb les mans a la butxaca.
El debat d’enguany de la moció de censura al Congreso no ha fet sinó corroborar i, potser, ampliar el nostre coneixement. La política espanyola es mou entre dos populismes: el paternalisme d’estat sociata i el cunyadisme populista-franquista. També hem comprovat que Catalunya ja no és un fantasma que esvalota el cementiri constitucional espanyol, sinó un aspirant a nou difunt, amb el privilegi de triar entre un extermini violent, a càrrec del neofeixisme rampant, i una eutanàsia consensuada amb el progressisme de “Nuestro País Transformador, Solidario y Diverso, que Defiende por Igual a Empresarios y Trabajadores”. Caldrà defraudar-los un cop més.
