30.04.2021 - 19:50
La pandèmia ha tingut uns efectes col·laterals en el món laboral que no sempre tenen el tractament adequat, perquè no formen part del nucli dur de les dades de l’Enquesta de Població Activa (EPA), com ara la taxa d’atur o l’ocupació. Fa uns trimestres que l’Institut d’Estatística espanyol (INE) inclou algunes preguntes noves, com a seguiment dels moviments causats per la pandèmia i les restriccions que l’envolten. Un dels factors que més han cridat l’atenció en el mercat laboral des que va començar la crisi de la covid-19 és l’extensió –si més no, temporalment– del teletreball entre aquelles ocupacions i sectors on és possible d’aplicar-lo. El pic del fenomen del teletreball es va observar durant el segon trimestre del 2020, amb més de tres milions de persones treballant des de casa a tot l’estat espanyol, cosa que representava una mica més del 16% del total d’ocupats. Els dos darrers trimestres del 2020, la intensitat del teletreball es va moderar, i al final del 2020 la xifra de treballadors en aquesta modalitat va caure lleugerament per sota dels dos milions, és a dir, un 9,9% del total de l’ocupació a l’estat.
L’EPA del primer trimestre del 2021, la que es va fer pública ahir, marca un canvi de tendència en aquest sentit, amb un repunt en la quantitat de teletreballadors: 2,15 milions de persones van teletreballar més de la meitat dels dies laborables. La proporció respecte del total d’ocupats va ascendir més d’un punt, i es va situar en l’11,2%. Per posar en context la dimensió de l’impacte de la crisi de la covid-19 en el teletreball, n’hi ha prou d’indicar que durant el 2019 només el 4,8% dels ocupats van teletreballar més de la meitat dels dies i ara, com acabem de veure, ha estat l’11,2%. Segons la consultora de recursos humans Randstad, malgrat l’augment experimentat, la xifra encara és lluny de les mitjanes europees, a causa de la composició sectorial de l’economia espanyola, on tenen més pes determinats sectors, com l’hoteleria i el comerç, en què l’aplicació del teletreball és tot just marginal.
Segons l’Eurostat, a final del 2020, els països capdavanters en treball a distància, com Finlàndia (25%), Irlanda (21%), els Països Baixos i Àustria (18%), Dinamarca i Bèlgica (17%), estaven molts punts per sobre de l’estat espanyol (i menys de Catalunya). I en el salt causat per la pandèmia entre el 2019 i el 2020, també ha estat superior en aquests països.
Un altre aspecte rellevant a l’estat espanyol és la desigualtat per comunitats en la penetració del teletreball. Segons l’EPA d’ahir, ha crescut en totes, pràcticament, durant el primer trimestre, però en diferent mesura. Per exemple, la Comunitat de Madrid i Catalunya apleguen sis de cada deu nous treballadors en remot entre el desembre i el març, A més, entre les dues comunitats ja aglutinen el 55% de les persones que treballen a distància a l’estat, enfront del terç que representaven un any enrere. Val a dir que a Madrid (21,6%) i Catalunya (15,2%) les ràtios d’aquests treballadors sobre l’ocupació total són les més altes i molt per damunt de la mitjana estatal (11,2%).
Aquest creixement continuarà? Sense dubte és un dels temes més tractats i analitzats en aquests moments. Si ens hem d’acostar a les dades d’Europa, sembla prou evident que sí. De totes maneres, algunes grans companyies americanes, com Google o Amazon, ja opten pel retorn a la presencialitat i aquí moltes empreses també prefereixen tenir la gent asseguda a la taula de l’oficina una vegada hagi passat la pandèmia. Dit això, no s’ha d’oblidar que el teletreball neix com una eina de flexibilitat, pensada per a una millor conciliació de la feina amb la vida privada. Ara s’ha utilitzat el treball en remot com a solució forçada per la pandèmia. Una solució, que, de ben segur, no era prevista a la llista inicial de situacions en què aplicar el teletreball com a millora laboral. S’ha regulat, però queda molt camí per recórrer.
Com dic a la meva gent, que fa un any que treballa des de casa i s’hi ha acostumat, que ara ha de tornar cada dia a l’oficina? Vet aquí un problema amb el qual s’hauran d’enfrontar molts empresaris i directors de recursos humans en molt poc temps. Hi ha gent que està contenta amb la feina a casa i n’hi ha que no. Les enquestes que s’han fet mostren disparitats. Com es resoldrà? Sembla que la solució que s’acabarà adoptant a molts llocs serà híbrida, és a dir, un mix de dies presencials i altres a casa. Si més no, les enquestes que llegeixo sobre el tema sembla que indiquen aquesta solució de compromís. Però encara hi ha moltes coses per dir i veure en aquest camp. De moment, només podem pensar que l’adaptació i la gestió d’aquest canvi dins l’organització empresarial és vital i urgent. I, per això, cal valorar les necessitats de l’equip amb què comptem, mantenir una comunicació constant i aprendre a determinar les seves necessitats, intentant de mantenir un equilibri amb les de l’empresa.
Som en una etapa en què no es poden passar per alt els valors corporatius i el fet de potenciar la unió de l’equip i un sentit de pertinença més gran, que sense dubte s’ha diluït una mica (o molt) durant els mesos de distanciament social i teletreball. Trobar l’equilibri entre totes aquestes variables no és fàcil, però és la clau de l’èxit en aquest camp. I no hi ha receptes globals, perquè cada casa és un món. Sí que hi ha una premissa per damunt de totes les altres i que també és vàlida per a tothom. No podem oblidar en cap moment que no hi ha empresa sense persones i que les persones són el més important. Aquesta frase, que sentim i llegim tantes vegades, molt sovint forma part d’un discurs buit; però ara va de bo. Les persones són la clau de tota l’estructura de l’empresa, i són i seran el nucli indispensable per a fer-la anar endavant en la complicada sortida de la crisi, independentment dels avenços tecnològics.
