20.10.2020 - 21:50
|
Actualització: 21.10.2020 - 12:33
El mes d’abril, quan bona part dels països europeus encara no havien arribat al famós pic de contagis de la primera onada i comptaven els morts diaris per desenes, a Txèquia els comerços ja començaven a obrir. El país començava a relaxar el confinament, procés que va culminar amb la fi de l’estat d’emergència el 17 de maig i l’obertura d’algunes fronteres el 5 de juny. El govern del primer ministre populista Andrej Babiš tenia bons indicadors a la mà i un dels índexs de contagis més baixos d’Europa. Però la rapidesa en el desconfinament i algunes decisions errònies han portat Txèquia a ser, ara mateix, el país europeu amb la situació més crítica.
Els indicadors són clars: té un risc de rebrot de 1.257 –el de Bèlgica, el segon país amb més mal pronòstic, és de 659– i una incidència acumulada aquests últims catorze dies de 854 casos per cada 100.000 habitants –a l’estat espanyol, per posar un exemple, és de 311. Aquest descontrol de la malaltia pot fer que el país, de deu milions d’habitants, tingui aviat un 1% de la població infectat.
Però com s’hi ha arribat, fins ací? Si observem el gràfic següent, veiem que a Txèquia hi va haver una primera onada de contagis molt lleu; gairebé imperceptible. El dia que va tenir més casos va ser a començament d’abril, amb 377. Ahir en van comptar 5.058, i abans-d’ahir, 8.715.
La clau per a aturar una epidèmia que va penetrar en gairebé tots els països europeus va ser una resposta ràpida. El 12 de març, quan encara no s’hi havia registrat cap mort i només s’hi havien detectat quaranta positius, el primer ministre, Andrej Babis, es va avançar a la resta de països europeus i va declarar l’estat d’emergència. Es van prohibir els esdeveniments culturals i esportius, es va reduir la circulació i es van suspendre les classes a col·legis i universitats. També es van tallar les connexions amb els països més afectats, com ara la Xina i Corea del Sud, a més dels que tenien més males previsions, com Espanya i Itàlia.
Un altre fet diferencial, i que va marcar el bon camí de Txèquia, va ser l’ús de la màscara. A mitjan març, el científic txec Petr Ludwig va demanar que s’implantés com a mesura essencial al país. En un vol de Nova York a Praga, havia observat que ell era l’únic que en duia. Quan va arribar a Txèquia, va publicar un vídeo a YouTube explicant per què l’ús de la màscara permetia de reduir l’avenç de la pandèmia. El vídeo té gairebé sis milions de reproduccions. El 19 de març, el govern de Babis va imposar obligatòriament l’ús de la màscara. Una dada: a Catalunya la màscara no va ser obligatòria fins al mes de juliol.
Vendre la pell de l’ós abans de caçar-lo
Txèquia va convertir-se en un model a seguir i va recollir els fruits d’haver-se anticipat a la malaltia prenent mesures quan encara no hi havia cap mort sobre la taula. Els contagis van anar disminuint i les restriccions es van anar aixecant progressivament. Durant el desconfinament, el govern, format per una aliança entre populistes i socialdemòcrates, no va tenir la sang freda que havia tingut en l’aplicació de l’estat d’emergència. N’és una bona prova la festa que es va organitzar el 30 de juny a Praga per a ‘acomiadar’ el coronavirus.
Es va construir una taula de 500 metres que travessava l’emblemàtic Pont de Carles i la gent hi va anar a sopar i a degustar menjar típic de Txèquia. A partir d’aquell dia, el país aixecava les darreres restriccions, també la de portar màscara obligatòriament pel carrer.
‘Aprofiteu l’estiu per conèixer el vostre país’, va animar el president, Milos Zeman, alhora que les escoles reobrien i el país vivia gairebé en plena normalitat. Durant el mes d’agost, els casos van tornar a recuperar els nivells de començament de març, però sense que fos preocupant. A més, el govern havia activat el pla de la ‘quarantena intel·ligent’, un mena d’aplicació per a mòbils de rastrejament de contactes que després es va demostrar que era ineficaç.
En el garbuix d’errades i males decisions, també hi apareixen les divergències entre polítics i científics. Observant les xifres de contagis, Rastislav Madar, coordinador del grup assessor de restriccions del coronavirus de l’executiu, va demanar que es restablís l’obligatorietat de la màscara, mesura que el primer ministre va vetar. I Madar va dimitir.
Algunes veus crítiques del país assenyalen que Babis va retardar l’aplicació de mesures per no perjudicar els resultats del seu partit a les eleccions regionals i al senat que es feien el primer cap de setmana d’octubre. Però l’epidèmia no entén en votacions i la xifra de contagis va continuar creixent de manera alarmant. Entremig, el ministre de Sanitat, Adam Vojtech, també va dimitir. En aquell moment, el país tenia una incidència acumulada de 193 positius per cada 100.000 habitants.
El seu substitut, Roman Prymula, partidari de mesures més estrictes, va anar més enllà de la màscara i el 30 de setembre va retornar el país a l’estat d’emergència del mes de març. L’aplicarà durant trenta dies, fins el 3 de novembre. En el moment de l’anunci, el país ja tenia la incidència acumulada desbocada, 271.
Alhora, Txèquia ha aplicat més mesures, com ara la prohibició de les reunions de més de sis persones, el tancament de bars i restaurants i d’escoles i la prohibició d’espectacles esportius. També ha demanat als metges residents a l’estranger que tornin a casa per ajudar a combatre el virus. Les mesures no han agradat a tothom i diumenge, com que el dret de manifestació no hi és prohibit, cinc-centes persones es van reunir a Praga per protestar. La manifestació va acabar amb vint detinguts i imatges de força violència.
Txèquia ja és, amb diferència, el país amb les prediccions més negatives de tot Europa. La incidència acumulada hi és de 659, una xifra incomparable ara mateix amb cap punt del planeta. Una situació kafkiana al país de Franz Kafka.
