24.06.2024 - 19:55
|
Actualització: 24.06.2024 - 22:42
Catalunya va assolir la xifra de 8 milions d’habitants el darrer trimestre del 2023, i la població el primer de gener de 2024 va ser de 8.016.606 habitants, segons les estimacions de població avançades de l’Idescat. No se n’ha fet gaire rebombori, com sí que se’n va fer amb els 6 milions, per exemple. El cas és que últimament hi ha hagut alts i baixos demogràfics molt importants. Així, per efecte de la pandèmia, el creixement dels anys 2020 i 2021 es va moderar i va baixar fins a 15.000 habitants per any. Però, en canvi, els anys 2022 i 2023 s’ha registrat un augment extraordinàriament alt de la població –140.000 i 114.000, respectivament–, fins i tot superior al creixement previst en la part alta de les projeccions de població. Són dades que recull l’Informe Anual de l’Economia Catalana de la Generalitat, fet públic la setmana passada i de què ja vaig parlar a la píndola de dimecres, però en què no vaig tocar aquest aspecte per motius d’extensió.
Cal dir de seguida que el creixement de la població de Catalunya ha estat impulsat únicament pels immigrants. Tal com recorda l’informe, els fluxos migratoris de l’estranger que es registren actualment són en valors que en un context històric són molt alts. Aquests darrers tres anys (2021-2023), per exemple, el saldo migratori acumulat ha estat de 305.000 persones, fet que representa una mitjana de 100.000 persones anuals. Aquesta mitjana anual és equivalent a l’observada en el període 2001-2010. De fet, el saldo migratori amb l’estranger de l’any 2022 va ser de 158.546 habitants, el més alt registrat mai a Catalunya en un any.
Un fet que destaca és que l’estructura per edats dels immigrants és notablement més jove que la de la població resident a Catalunya. Si es comparen, per exemple, les dades dels immigrants arribats a Catalunya el 2022 amb la població resident a Catalunya, s’observa que un 39% dels immigrants tenen de 15 anys a 29, més del doble del 16,4% que representa la població resident de la mateixa edat.
Tot plegat fa que la població avui sigui més diversa, quant a l’origen, amb la presència a Catalunya de més de 170 nacionalitats. I també més nombrosa, en termes absoluts i relatius. Segons l’Idescat, els estrangers són 1,36 milions. És a dir, la població forana s’ha multiplicat per 20 aquests darrers 35 anys i ha passat de ser l’1,1% de la població al 17,2%, actual. Aquest percentatge és de 4 punts més que el corresponent a la mitjana de l’estat espanyol. Dit d’una altra manera, 22 estrangers de cada 100 de l’estat espanyol viuen a Catalunya.
De moment, cal afrontar què implica que la població de Catalunya hagi passat dels 7,5 milions el 2017 als 8 milions el 2024. Els desafiaments econòmics i socials derivats de l’augment de mig milió d’habitants en un període breu de temps són múltiples, com ara els associats al món educatiu, la necessitat d’habitatge, el consum més gran d’aigua en un context de sequera com l’actual, l’augment de la demanda de transport públic i la redistribució de la població al territori. Això vol dir que calen molts diners. No cal insistir en la necessitat urgent de més finançament i la minimització del dèficit fiscal.
Dins aquesta carestia, les coses podrien anar pitjor per a la població, considerada en general. El capítol 10 de l’esmentat informe es titula “Els índexs de desigualtat mantenen la tendència a la millora”. Molt minsa, és cert, però millora. Dos dels indicadors de referència que es deriven de l’Enquesta de Condicions de Vida (ECV) són l’índex de Gini, i la ràtio S80/20, que es fan servir a tot arreu com a indicadors de la desigualtat social que hi ha en un territori.
L’índex de Gini va disminuir d’una dècima respecte de l’any anterior, fins al 29,9, i registra el mínim d’ençà de l’ECV del 2014. Si ho comparem amb el valor d’aquesta ECV del 2014, que marca el començament de la recuperació econòmica que va seguir a la crisi financera, la disminució ha estat de 3,1 punts. Cal dir que el punt de partida era dels pitjors, en termes de desigualtat. Sobre l’índex S80/S20, que relaciona la renda total del 20% de la població amb ingressos més elevats amb la del 20% amb ingressos més baixos, la disminució d’ençà de l’ECV de l’any 2014 també és sensible: va disminuir d’un valor de 6,4 el 2014 fins a 5 el 2023. En tots dos casos s’apunta una millora.
En el context de l’estat espanyol del 2023, segons l’INE, les diferències socials més grans són a les Canàries i Andalusia, amb més de 6, i les més baixes, a l’Aragó, amb 4,4. La mitjana espanyola és de 5,6 i a Madrid és de 5,7. A Europa, segons l’Eurostat, també el 2023, la mitjana és de 4,7; la més baixa, la trobem a Bèlgica, amb 3,3, i la més alta, a Bulgària, amb 6,6. Així doncs, a Catalunya, en termes de desigualtat, estem més bé que no a l’estat espanyol i més malament que a la mitjana de la Unió Europea.
Un altre dels indicadors de referència que es deriva de l’ECV és la taxa de risc de pobresa i exclusió social, o taxa AROPE, que mostra el percentatge d’habitants que es troben en risc de pobresa (TRP), o tenen privació material i social severa (PMSS) o bé viuen en cases amb baixa intensitat del treball (BIT).
Doncs bé, la taxa de risc de pobresa assoleix el mínim de la darrera dècada (18,0%), amb grans contrasts segons l’edat. Cal assenyalar que els infants continuen essent el grup poblacional amb una incidència més elevada, atès que el 26,8% dels menors de divuit anys és en risc de pobresa. La taxa d’habitants en cases amb baixa intensitat del treball (BIT) segueix una evolució favorable i baixa de dues dècimes (6,6%). Quant a la taxa de privació material i social severa, l’única referida a l’any 2023, va ser del 8,9%. Aquest percentatge representa un empitjorament de nou dècimes, i mostra incidències relativament elevades d’alguns elements, com ara no tenir capacitat de fer-se càrrec de despeses imprevistes (36,1%) i no poder anar-se’n de vacances almenys una setmana l’any (29,8%).
I què en podem dir, d’aquestes dades? Doncs que no són les que tots voldríem. Són massa altes. De fet, Catalunya és en més mala situació que la mitjana de la UE-27 en l’AROPE general, atès que s’hi situa tres punts per sobre, amb una taxa de risc de pobresa o exclusió social del 24,4%, enfront del 21,4% de la UE (i, tot s’ha de dir, del 26,6% de l’estat espanyol). Tots els components són pitjors, excepte la taxa BIT (6,6%), que és per sota de l’agregat europeu (8,0%). També en destaca la diferència en la taxa PMSS, que a Catalunya és del 8,9% i a la UE-27, del 6,8%.
És obvi que, malgrat la lleugera millora registrada, hi ha molta cosa a fer per millorar la situació. La nostra referència ha de ser en tot moment l’europea i no pas l’espanyola. No podem estar satisfets per estar una mica més bé que a l’estat espanyol, sinó molt preocupats per no arribar a la vora dels nivells europeus. En realitat, aquestes taxes ens diuen, per una altra via, la incapacitat que tenim de transformar allò que generem i produïm en benestar per als qui ho fan possible.
Referint-se a aquesta incapacitat, el dirigent del PSC, Salvador Illa, la setmana passada deia que Catalunya no podia ser “la tercera comunitat a aportar recursos [a l’estat espanyol] i la catorzena a l’hora de rebre’ls”, i afegia: “No és just, no demanem cap privilegi, és una qüestió de justícia.” Té tota la raó de dir-ho. Tanmateix, no sé si ho pensa de veritat, perquè els seus col·legues de la resta de l’estat espanyol, a l’hora de tractar aquest afer, ja hem vist mantes vegades que acostumen a respondre una muntanya d’improperis.
Per això resulta tan preocupant i poc esperançador pensar que per les vies que haurien de ser normals a qualsevol país democràtic algun dia puguem fer que a Catalunya el nostre esforç de treball es tradueixi en una millora real en el benestar dels membres de la comunitat.
