26.05.2016 - 11:13
Les maneres d’entrar en la maternitat canvien al ritme que ho fa la societat. L’arribada cada cop més tardana al món laboral i la conseqüent inestabilitat econòmica suposa que les dones cada cop tinguin fills més tard, cosa que, en ocasions, provoca problemes d’infertilitat. Les dones sense parella amb ganes de tenir fills ja no pateixen l’estigma que tenien anys abans. I cada cop són més les parelles homosexuals que decideixen ser mares. La solució per a totes elles: les tècniques de reproducció assistida, uns tractaments que cada cop tenen més demanda.
Pel que fa a la situació de les parelles amb dificultats per a concebre, segons dades del Departament de Salut de Catalunya, almenys un 15% de les persones han de fer front a problemes reproductius en un moment o altre de les seves vides. La Doctora Amelia Rodríguez, Directora Mèdica de la Clínica Eugin, afirma que una de cada sis parelles té problemes per aconseguir-ho. “La mitjana d’edat de les europees per a ser mares se situa als 28 anys, mentre que a Espanya ho fa al voltant dels 31”, afegeix.
Per altra banda, la Doctora Laura García, de l’Institut Marquès, explica que es pot tractar de pacients estèrils, persones incapaces de concebre sense ajuda externa malgrat que han mantingut relacions sexuals freqüents i sense mesures anticonceptives durant un any, i per tant necessiten una donació, o bé de persones infèrtils, que no aconsegueixen mantenir un embaràs i poden patir avortaments espontanis, però el seu material biològic pot ser utilitzat per a poder tenir un fill.
“Les persones que són estèrils passen per un procés de dol, tenen un sentiment de pèrdua”, explica la psicòloga Elena del Castillo, del Centre ITAE. “Passen per diferents fases: tristesa, ràbia, incomprensió…”. Els infèrtils, en canvi, no tenen aquesta sensació de dol perquè gràcies a les tècniques de reproducció assistida poden arribar a tenir fills biològics.
Les dificultats per tenir fills es poden combatre, bàsicament, de tres maneres: amb medicació (tractaments hormonals), cirurgia (si el problema és, per exemple, una obstrucció en les trompes de Fal·lopi) o amb les diferents tècniques de reproducció assistida.
Principals tècniques de reproducció assistida
Existeixen moltes tècniques, però les fonamentals són quatre: la inseminació artificial, la fecundació in vitro, les donacions i l’adopció d’embrions congelats.
L’Esther i en Ginés
Aquesta parella portava temps intentant tenir un fill, però no ho aconseguia perquè a ella no li venia la menstruació després d’una llarga època prenent les pastilles anticonceptives. Van recórrer a la reproducció assistida i, després de tres intents d’inseminació artificial, van decidir provar la fecundació in vitro. Gràcies a això ara tenen una filla de tres anys que es diu Zaira.
L’Esther i en Ginés recorden que psicològicament va ser un procés molt dur. En aquest sentit, la psicòloga Cristina Rico, de la Clínica Eugin, explica que “de cop, una cosa que se suposa que hauria de succeir de forma natural, passa a ser un procés medicalitzat, que pot afectar també la relació de parella”. “Poden aparèixer sentiments de culpabilitat per no haver-ho intentat abans, o per no complir les expectatives dins la relació”.
La Sílvia
Tenia 35 anys i no tenia parella. Va conèixer el cas d’una altra dona soltera que havia tingut un fill a través de la reproducció assistida i això va fer que s’interessés per aquests mètodes.
Tot i que no va ser el cas de la Sílvia, segons del Castillo, una dona soltera pot ser més vulnerable perquè no té el suport de la parella, o té mala relació amb la família. Paral·lelament, Rico afegeix que una dona soltera “s’enfronta de manera individual a la decisió de recórrer a una donació amb molts de dubtes, com per exemple, la comunicació amb el futur fill respecte els seus orígens”.
La Sílvia va ser molt forta, va tenir la sort de quedar-se embarassada a la primera, i ara té una filla de nou anys que es diu Ada. Se sent molt orgullosa de ser mare soltera, i tant ella com la nena ho expliquen amb naturalitat.
La Isabel i la Sònia
La Isabel i la Sònia portaven 10 anys juntes quan van decidir tenir un fill. En el tercer intent d’inseminació la Isabel es va quedar embarassada però malauradament van patir un avortament. En aquell moment van pensar en abandonar, però l’una a l’altra es van animar a intentar-ho una última vegada i finalment ho van aconseguir en el cinquè intent.
Elena del Castillo explica que un cop aconseguit l’embaràs acostuma a ser angoixant perquè ha costat molt aconseguir-lo. “Ha estat tan buscat que s’acaba sobreprotegint i, per exemple, es fa més repòs del normal o s’acudeix a urgències a la mínima”.
L’Aleix ara té deu anys, per tant, va néixer l’any 2006, just l’any en què s’aprovava la nova llei de reproducció assistida. Degut a un buit legal (que es va solucionar un any més tard) la Isabel es va haver d’inscriure en el registre com a mare soltera i la Sònia va passar per un procés de coadopció del nen.
Legislació
Segons la Llei espanyola 14/2006 sobre tècniques de reproducció humana assistida “poden ser usuàries de les tècniques de reproducció assistida totes les dones majors d’edat independentment de l’estat civil i l’orientació sexual”.
Esther Farnós, doctora en dret per la Universitat Pompeu Fabra i especialista en dret de la persona i la família, explica que la llei segueix una línia aperturista ja que permet la reproducció assistida a persones amb parella o sense, accedir a material donat o la fecundació postmortem. Tot i així, “potser dues qüestions no tant liberals d’aquesta llei són l’anonimat del donant i la il·legalitat dels anomenats ventres de lloguer”, afegeix.
En relació a les parelles homosexuals, a Catalunya es permet que dues dones, tant si estan casades com si no, puguin accedir a aquestes tècniques i les dues constin com a mares sense necessitat que una d’elles adopti el fill (a la resta de l’estat la situació és diferent i les dones han d’estar casades per poder-hi accedir).
No obstant, existeix una controvèrsia important respecte a aquest tema. La llei permet a aquestes parelles homosexuals l’accés als tractaments però, després, la sanitat pública no els subvenciona. Els tractaments només corren a càrrec del sistema nacional de salut quan existeixi un diagnòstic d’esterilitat o una indicació clínica establerta. “Les dones lesbianes, igual que les dones sense parella, no són necessàriament estèrils o infèrtils, simplement no estan exposades al semen”, explica la Dra García. Per tant, si volen utilitzar aquestes tècniques només els queda la via privada.
“El fet que per poder accedir a aquests tractaments per la sanitat pública hagis de ser considerat infèrtil em sembla discriminatori i una assignatura pendent. Si la llei general de tècniques admet que dues dones puguin ser mares, s’ha de finançar”, opina Farnós.
