26.03.2024 - 21:40
Qui gosi negar que les pròximes eleccions autonòmiques continuen (i continuaran) sota l’amenaça de la repressió espanyola, que s’ho faci mirar. Només cal partir del dubte fal·laç sobre l’aplicació de la llei d’amnistia per part dels jutges espanyols, que plana damunt un dels aspirants a la presidència de la Generalitat, el president Puigdemont, a qui el 2018 ja se li va aplicar una decisió del TC feta a mida perquè no pogués ser investit. De manera que els votants independentistes entren en lliça amb la pressió afegida que el seu vot per a un dels candidats podria ser perfectament inútil, o, si més no, que els forcés a tornar a la brega, un cop més, al marge dels (o gràcies als) resultats electorals en defensa de la seva voluntat sobirana. Només aquesta premissa ja hauria d’unir les forces independentistes per defensar el poder del seu vot contra l’ombra de l’estat profund espanyol damunt les decisions de la ciutadania catalana a les urnes. (Observin que em mantinc expressament en l’àmbit democràtico-liberal que diuen que fonamenta la convivència a Espanya, tan estimada pel candidat Illa sempre que ignorem que l’espasa de Dàmocles de l’aparell judicial espanyol és a punt de caure sobre un candidat que el mes de juny podria ser investit president d’una Generalitat constitucionalment autonomista…)
N’hi haurà, naturalment, que argumentin que la posició “victimista” del perseguit li pot fer guanyar vots, però la qüestió central és per quins set sous aquells partits o grups que també es proclamen independentistes no podrien ser víctimes, un moment o un altre, de la mateixa arbitrarietat per part del poder judicial espanyol: posem per cas ERC, si es decantava per donar suport al possible candidat Carles Puigdemont a la investidura. Cosa que vol dir que, per tal de no ser malvist per l’estat profund espanyol, caldrà formar part d’un cordó sanitari no declarat, però materialment efectiu, per tal d’evitar aquella investidura. Dit d’una altra manera, la repressió ja actua, en aquests moments, per decantar aliances i traçar estratègies de govern: qui entri en el cordó sanitari entorn de Puigdemont és aspirant a la tolerància d’Espanya i, en conseqüència, a participar en el retorn a l’autonomisme anterior al procés d’independència; qui no hi entri, ja es pot preparar per a les arremeses contra les decisions del nou parlament, perquè la llei d’amnistia anirà per una banda mentre la mai extinta repressió anirà per una altra a fi de bloquejar qualsevol iniciativa parlamentària en favor de la independència –ja en tenim una mostra amb la ILP de Solidaritat Catalana per la Independència. No cal dir que aquesta situació obligaria a prendre posicions clares als grups menors, com la CUP i els potencials nouvinguts al castell d’ombres de la Ciutadella autonomista. I no cal dir, tampoc, que un altre cordó sanitari, menys invisible, envoltarà l’actuació parlamentària en favor de la convivència amb Espanya, amb la impagable col·laboració de l’extrema dreta espanyolista fent pinya amb el fals centrisme d’Illa i amb aquells que hi col·laborin per normalitzar la nova teranyina repressora.
Fet i fumut, doncs, allò que en podríem dir l’independentista militant, actiu a les entitats, als casals, a les comarques, al si dels partits, al món de la cultura i de l’art, a les xarxes socials, i als concerts de masses, s’hauria de plantejar com es prepara per a la pròxima batalla electoral, amb el benentès que, si no hi entra, els daus carregats de l’espanyolisme actiu i del pacte de renúncia a la independència ja són llançats. Però si aquest independentisme militant entra en lliça, ha de saber que l’única manera de lliurar la batalla és posant a prova el tremp del candidat que assenyali amb més claredat i fermesa el camí a seguir per lliurar cada combat per la independència sense defallir. I que, per guanyar el futur, aquest verb s’ha de conjugar en present amb totes les eines al seu abast, incloent-hi l’electoral, per demostrar la seva força i no deixar el país en mans de la repressió mai extinta, del conformisme amb el saqueig insaciable, i de la liquidació de la llengua i la cultura pròpies.