08.10.2020 - 21:50
|
Actualització: 08.10.2020 - 22:53
Tot canvia en qüestió de segons. Tens una vida normal, casa, feina, records… De sobte, et converteixes en un desplaçat. Ho perds tot. Deixes enrere els teus somnis, l’esperança i els desitjos. Abandones casa teva obligada. Els qui ocupen la teva ciutat es converteixen en els nous propietaris i tu, en un convidat. Et roben totes les coses que tenies, fins i tot les fotografies i les imatges que tenies desades en algun racó de casa.
Neriman Avdke, escriptora kurda, va fugir de Serekaniye el 9 d’octubre de 2019 quan l’exèrcit turc amb grups armats de l’oposició siriana van atacar la ciutat. En el moment de l’atac, Neriman era a la tenda de campanya de protesta a la frontera amb Turquia. Quan les primeres bombes van caure sobre la ciutat, Neriman Avdke va tornar a casa per treure’n la família i fugir.
‘Quatre helicòpters de l’aviació turca bombardaven Serekaniye. No diferenciaven entre barris de civils i seus militars. Amb la meva família i els veïns, vam anar-nos-en a un altre barri més tranquil i lluny de la frontera, però semblava que l’aviació ens perseguia’, diu l’escriptora. ‘Quan vam veure que els atacs no paraven i eren més forts cada minut, vam decidir de sortir de la ciutat i deixar enrere la nostra vida, els nostres records i la casa’, continua.
Neriman Avdke prové d’una família política. A casa seva hi havia una llibreria que tenia més de mil llibres, es considerava una de les més grans de la ciutat. ’Quan ens en vam anar, no vam agafar res de casa, només la meva bossa on guardava passaports de membres de la família i la medicina de la meva mare, que està malalta. Res més, ni la nostra roba’, explica.
Ella encara no hi ha tornat, com la majoria dels qui van sortir de Serekaniye. ‘Sabia que aquesta vegada la tornada no seria fàcil. Sabia que, potser, no veuria mai més casa meva. Poques setmanes després, uns familiars ens van dir que un grup armat, amb el suport de Turquia, havia entrat a la ciutat i havia cremat casa meva amb tot el que hi havia dins’, afegeix Avdke.
Dilsha Ayo, advocada kurda, també és de Serekaniye. Com la resta, va fugir per la invasió turca. Ayo és una de les poques persones que van poder tornar a casa després de la caiguda de la ciutat en mans de l’ocupació turca i els seus grups armats.
‘Unes deu dones vam decidir de tornar, no pas per quedar-nos-hi, sinó per agafar algunes coses de casa. Hi vam tornar passat un mes. Només dues érem kurdes. A l’entrada de la ciutat, tot havia canviat: les banderes, la gent als punts de control, l’idioma en què ens parlaven i la seva roba. Ens van parar i van demanar-nos si érem kurds. Vam dir que sí, llavors ens van preguntar per què hi tornàvem’, explica l’advocada.
‘Ens hi van deixar entrar. La ciutat era bruta. Feia pudor. Hi havia llocs cremats. Edificis bombardats. No era la Serekaniye que havia deixat un mes enrere. Vaig arribar a la porta de casa, hi havien escrit ‘residència familiar’. Vaig pensar que hi devia viure algú. Vaig provar d’obrir la porta, però havien canviat el pany.’
Quan ocupaven les ciutats del nord de Síria i Rojava, saquejaven les cases. Després, aquests grups armats hi portaven les seves famílies. Les cases dels civils que ja eren desplaçats es convertien en centres militars, llocs de culte religiós o, simplement, cases per a familiars dels grups armats. Això va passar a Afrin quan va ser ocupada el 2018, i a Serekaniye i Tel Abyad, que van ser ocupades l’octubre de l 2019.
Dilsha Ayo no va poder entrar a casa sense el permís del punt de control del seu barri. ‘Em va dir que només tenia cinc minuts per a entrar-hi. Quan van obrir la porta, no semblava casa meva. No puc dir què vaig sentir perquè és impossible d’explicar. Havien robat moltes coses. Les nostres fotografies eren a terra. No em van deixar agafar res. Vaig sortir-ne amb el cor trencat. No vaig poder acomiadar-me de casa meva’, diu.
Aquestes dues dones, i altres desenes de milers de civils més, no van poder tornar a la seva ciutat. Més de quatre mil famílies viuen en un camp de desplaçats, altres viuen en col·legis, altres van poder llogar pisos o cases per viure en altres ciutats de Rojava.
‘Fer fora la població kurda originària d’aquestes ciutats i no deixar-la tornar té un únic objectiu: fer un canvi demogràfic i posar fi a l’essència kurda’, diu l’advocada. ‘Poques famílies àrabs hi van poder tornar, però cap kurd no va poder endur-se cap record de casa seva a Serekaniye.’
