16.06.2019 - 21:50
‘La Mina actual és el resultat d’un conjunt d’errors polítics que han originat un barri trencat i marginal. Llavors parlen de la Mina: “Oh, un barri molt perillós! Oh, un barri ple de drogues!” Doncs hi ha coses que són veritat, però no és tota la veritat.’ Això és Ràdio la Mina (102.5 FM) i al micròfon hi parla Josep Maria Monferrer, que cada dimarts posa la veu al programa ‘Así va el barrio’. Aquí tota la graella l’omplen voluntaris, de dilluns a diumenge. Gent incombustible, militants de la Mina a les ones hertzianes que no van dubtar a emetre l’anunci del referèndum de l’1-O fins al dia de reflexió, encara que hagués vingut la Guàrdia Civil a advertir-los que podien incórrer en responsabilitats penals.
Ràdio la Mina és en un dels baixos de l’edifici mastodòntic del carrer Mart de Sant Adrià de Besòs, darrere una porta de ferro i unes finestres de reixes infinites. En aquest racó de món, no costa gaire d’imaginar-se què devien pensar els dos agents de paisà quan els van dur l’advertiment del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. ‘Tenien cara de dir: “Què collons fem aquí?”‘ Així ho recorda Martín Arcos, el president de Ràdio la Mina. Ell els va obrir la porta, i per l’aspecte ja va deduir que eren guàrdies civils. ‘Emeteu un anunci, oi?’, li van demanar. Arcos va respondre que sí i els va fer passar a omplir els papers. ‘Em van demanar com estava la Mina. Els vaig dir que era feta una merda i els vaig demanar si eren de per aquí. Havien vingut feia anys a algun escorcoll.’
Al barri es respira un abandonament històric. No és que els carrers siguin bruts, és que les façanes dels edificis són cicatrius. Marques de ferides que sagnen i que es guareixen sense que la majoria dels altres veïns de Sant Adrià de Besòs o de Barcelona les hagi volgudes veure mai. Potser les han observades de lluny, quan van amb cotxe per la Ronda Litoral, o a les notícies de successos. És impossible de fer-ho estant als lluents edificis de l’antic Fòrum de les Cultures, a tocar de la Diagonal Mar. Tan a prop i, volgudament, tan lluny. Pisos de preus astronòmics a quatre passes del barraquisme vertical. L’estigma diu que a la Mina no hi has d’anar a fer res i que t’hi poden robar la cartera. Però la Mina és, sobretot, allò que n’ignorem.
Balcons i persianes endins, és la vida que t’esquinça la pell, que es lleva i s’adorm al ritme d’una ràdio crítica i irreverent. ‘Allò que t’emociona, allò que t’agrada, allò que et fa vibrar; tots els èxits nacionals i internacionals a Ràdio la Mina. 102.5’, promet, en castellà, una noia en un dels anuncis emesos. El projecte es va gestar el 1984. Un grup d’entitats que formaven la Coordinadora de Joventut del barri volien treballar amb els joves que eren al carrer, formar-los, donar veu a les associacions, transmetre una visió més real de la Mina per a la Mina. Films del cine quinqui com ara Perros callejeros (1977), explica Arcos, els han fet molt de mal. Encara n’arrosseguen la imatge: estirades de bosses i navalles, el Torete, emulant el Vaquilla, desafiant la llei a tota velocitat mentre fugia amb cotxe de la policia. La primera ràdio era clandestina. Van començar a emetre al pis del capellà del barri, el mossèn Vilamala. Els joves hi entraven vigilant que no veiessin on es ficaven. Després es va traslladar al centre cívic, al despatx d’un regidor. D’allà van passar a uns locals de la parròquia. El projecte es va consolidar i, l’any 1997, es van traslladar al local del carrer Mart.
Un anunci per a defensar la llibertat i la democràcia
Lluny del tòpic simplista, la Mina també és Arcos piulant a Twitter un comunicat de la ràdio el dia que els va visitar la Guàrdia Civil: ‘Els nostres oients tenen el dret de rebre la informació sobre la convocatòria del govern de la Generalitat per al pròxim primer d’octubre. Nosaltres no hem estat contractats, no fem publicitat ni propaganda, sinó que informem lliurement de les convocatòries que existeixen actualment al nostre país.’ Ni la Generalitat ni ningú no els va demanar que emetessin l’anunci. Però Arcos va decidir que el punxarien, encara que els ho prohibissin. ‘Em va semblar molt fort que un tribunal s’atrevís a anar als mitjans de comunicació amb un requeriment’, relata. Refusa que es pretengui d’impedir que s’expressin lliurement en un país que diuen que és democràtic. ‘Tenia molt clar que no ho acataríem. I què serà el següent pas? Doncs el següent pas és això que veiem ara’, diu. A l’institut-escola de la Mina, l’1-O hi van votar 544 persones. I el dia 3 la ràdio va fer vaga ‘per dignitat i contra la violència i la repressió’.
Arcos no era independentista, però assegura l’hi han convertit: ‘Després d’haver vist que som en un país neofranquista, doncs què vols que et digui… No hi vull pertànyer!’ Creu que tot és un problema de democràcia. ‘Si ens considerem demòcrates, hem d’entendre que aquestes coses s’han de consultar, preguntar, amb tota normalitat. No cal ser independentista per a entendre que s’ha de fer un referèndum quan hi ha una gran part de la població que s’hi sent. I haurien d’haver-ho arreglat políticament. Després d’haver rebut el requeriment, no els van dir res més, tot i que van continuar emetent l’anunci i fent entrevistes sobre l’1-O. ‘Això havien d’haver fet tots els mitjans’, defensa, i s’explica que no ho fessin pels interessos de tota mena que els condicionen. ‘Nosaltres no hi tenim res a perdre!’, exclama. Malgrat això, creu que qui més publicitat va donar a l’1-O va ser el mateix estat espanyol provant d’impedir-lo, abans i durant la jornada electoral, amb les càrregues policíaques.
Un projecte pensat per a joves i nens
Arcos és de la Mina de tota la vida. Va arribar a la ràdio quan tenia 17 anys. Li agradava el futbol sala i volia jugar un torneig amb l’equip de la ràdio. Li van dir que si hi volia jugar havia d’implicar-s’hi. I així va començar tot. És tècnic audiovisual i es va formar aquí, com tants joves més que hi han fet tallers. Explica que els anys daurats de la Vila Olímpica hi havia set o vuit discjòqueis que havien sortit de la Ràdio la Mina. Primer, els ensenyen com funciona l’emissora. Quan tenen una mica de rodatge participen en programes en directe i, més endavant, poden fer els seus programes. A més dels joves, ara també hi vénen jubilats i voluntaris de tota mena.
A Susi Martínez Heredia no n’ha tingut prou, de ràdio, després d’haver fet el curs de formació. Ben altrament. És coneguda a Twitter per la ‘Gitana economista’. Va ser la primera alumna gitana d’ESADE i prepara un nou programa que es dirà ‘Revolución gitana’. Vol reivindicar experiències com la seva, parlar de les barreres i els èxits que es troba la comunitat. El cantant andalús Diego Guerrero ja li ha permès que utilitzi gratuïtament la cançó que obrirà el programa, ‘Camino de piedras’.
Si la ràdio ha pogut emetre música durant tantes dècades és perquè els han cedit les cançons gratuïtament. Anys enrere, el dijous anaven a les discogràfiques a cercar les novetats per als programes musicals. A les parets del vell estudi de ràdio hi ha centenars de vinils i discs compactes d’aquella època. Ara agafen les cançons d’una plataforma en què les discogràfiques aboquen els èxits. Però la digitalització ha escombrat l’artesania i el ritual de preparar i netejar els discs. Arcos explica que abans els trucava tanta gent per a demanar cançons que un 75% de les vegades comunicaven.
La graella de l’emissora canvia amb les inquietuds del voluntariat. Treballadors del CAP de la Mina hi fan cada setmana el programa ‘Tiempo de salud’. Núria Arnau i Francesc Ruiz són dos pilars de la ràdio. Arnau presenta les tertúlies del matí. Ruiz també fa entrevistes i programes i el dissabte a la nit parla de sexe a ‘Labios entreabiertos’. La ràdio ha fet tallers a instituts, i sovint hi vénen escoles a ser entrevistades. Deu ser l’únic mitjà en què es pot sentir un nen de tercer de primària confessant que sap parlar, xiulant, als ocells.
Per manca de recursos, han hagut de tancar una sala de trobades per a joves que mantenen encara, ara buida, al local de l’emissora. Necessitarien un professional que els atengués i no el poden pagar. Durant algunes èpoques, han contractat personal. Però només quan el pressupost els ho permet. L’any passat va ser de 18.000 euros. Mai no han volgut gaires patrocinis ni publicitat comercial perquè refusen de convertir la ràdio en un negoci. El seu és un projecte educatiu i social. Els ingressos provenen bàsicament de subvencions i d’alguna donació. No ho han tingut fàcil. Arcos assegura que el 2011 van gosar de presentar una candidatura a les eleccions municipals i, tot i que no van aconseguir d’entrar a l’ajuntament, els van retallar una contractació que tenien. Els voluntaris de Ràdio la Mina són, a més, molt crítics amb tots els poders; també amb els que integren el Consorci del barri de la Mina (la Generalitat, els ajuntaments de Sant Adrià i de Barcelona i la diputació de Barcelona). Aquí, el micròfon és lliure: no és en venda.
El regidor barceloní Manuel Valls va denunciar la ràdio per una piulada del febrer. Arcos es va equivocar, volia escriure al seu compte personal, però ho va fer al de l’emissora, i al missatge hi havia insults. Arcos denunciava que l’aleshores candidat de Cs hagués anat a la Mina a ‘rentar’ la seva ‘fama de racista’ aprofitant-se de la comunitat gitana quan el seu govern va expulsar milers de gitanos de França. No està orgullós del llenguatge, però no es penedeix de la piulada i es referma en el missatge. No és l’únic que critica durament polítics que només visiten el barri quan s’acosten les eleccions per treure’n profit electoral.
Així està el barri
Dins i fora de la ràdio, Monferrer és molt crític amb la gestió política i urbanística del barri. Aquest escolapi és el pare i l’ànima de l’Arxiu Històric de la Mina. Fa 45 anys que hi viu. Hi va venir a fer de mestre, a aplicar la pedagogia de l’oprimit de Paulo Freire. ‘L’escola educativa ha d’apoderar, els protagonistes han de ser els nanos’, diu. D’ençà que es va retirar, s’ha dedicat a tenir cura de l’arxiu, on ha anat recollint testimonis i informació oblidada per la història oficial, dels 1.706 afusellaments de republicans al Camp de la Bóta fins avui. Experiències de vida, petites històries que s’haurien perdut, i dades i fotografies que documenten la transformació d’un barri que va néixer pel propòsit franquista de controlar el centenar de barris de barraques que hi havia a Barcelona i d’entaforar-ne els veïns en pisos minúsculs. Els blocs van destrossar la Mina rural. Es van omplir de gent quan encara no hi havien construït els equipaments sanitaris i educatius. La lluita ve de lluny.
Monferrer explica que la de la Mina és una suma de trencadisses socials, de reformes urbanístiques que han esborrat la història anterior. Ara la Mina són quatre barris: la Mina Vella (amb edificis de cinc pisos d’alçada, els primers que es van construir, oberts a la ciutat però tancats per un bloc de dotze pisos), la Mina Nova (els mastodòntics edificis de deu plantes, aïllats de la Mina Vella i paradigma del barraquisme vertical), la Mina ‘Senyorial’, més pròxima al mar, amb pisos de preus estratosfèrics i construïda amb capital estranger, que ha arraconat la resta del barri; i la Mina ‘Mixta’, entre el barri vell i els habitatges de luxe, on també hi ha la nova escola. Monferrer denuncia que el Consorci es va formar per tranquil·litzar la inversió estrangera amb l’operació urbanística del Fòrum Universal de les Cultures, però els milions invertits no han servit per a transformar el barri, que ha continuat degradant-se.
La droga continua essent un dels grans problemes. El consum és altíssim. Ho saben perquè compten les xeringues de la sala de venopunció i les que apareixen als carrers. També hi ha les màfies. I allò que Monferrer anomena la ‘vampirització’. Rics que s’aprofiten dels més pobres, que els paguen perquè facin de traficants en canvi d’un silenci que no s’ha de trencar mai. Si els detenen i no delaten ningú, la dona i els fills no passaran gana mentre siguin a la presó. L’absentisme escolar és una altra de les lloses que arrosseguen. La contaminació, amb les dioxines i les males olors de la incineradora Tersa. I la pobresa i la fam, que mai no se’n van. Per Monferrer, la Mina és l’habitació dels mals endreços de Barcelona i Sant Adrià. Hi arriba allò que n’expulsen. Quan un barri no té sortida, esdevé marginal.
Però també hi ha la Mina que es revolta, que treballa cada dia per transformar-la d’una vegada i per sempre, i que l’enriqueix de cultura, de pensament, d’educació. Ràdio la Mina en fa d’altaveu d’ençà que va néixer. Perquè la Mina, si els veïns hi participen per transformar-la, té futur. ‘S’ha de dir clar i fort. Com tots els barris del món, tenim solució’, clama Monferrer al micròfon. Que no els en manquin mai, d’oients.
