L’angoixa de les netejadores d’hospitals: ‘Tenim por, però no ens fem enrere’

Sense elles, els hospitals no podrien funcionar. Treballen a peu de llit, molt a prop dels malalts de Covid-19, però no ho fan pas sempre en les millors condicions ni senten reconeguda la seva feina. Les treballadores de la neteja dels hospitals es van haver d’enfrontar al coronavirus d’avui per demà, sense avisar. ‘Els primers dies vaig anar sense bata, amb el meu uniforme, que havia de portar a netejar a casa, i amb màscara quirúrgica’, explica Maite Duarte, treballadora de la neteja de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. En aquest centre i l’Hospital del Mar algunes treballadores de la neteja han protestat perquè millorin les condicions amb què han desinfectat els espais. Els hospitals contracten habitualment el servei a empreses externes, i elles treballen per ISS Facility Services. ‘Després, ens van donar bates d’aquestes de tela que s’estripen de seguida, no impermeables, i màscara quirúrgica, i agafàvem els guants de l’hospital. Algú ens deia que ens els havia de donar l’empresa, perquè t’havies de posar el doble guant amb cada pacient, perquè és el protocol. Suposo que ens tornem una mica egoistes quan hi ha por.’

Duarte feia anys que treballava a l’Escola Universitària d’Infermeria de Sant Pau, però quan va començar la crisi la van enviar a salut laboral: netejava l’espai on fan les proves de la Covid-19 al personal de l’hospital. ‘Hi vaig estar gairebé dues setmanes, i d’aquí cap allà, on et manaven, al banc de sang, que si hi ha una cadira contaminada… Fins que em vaig posar malalta i me’n vaig haver d’anar.’ Duarte ara té la baixa, malalta de la Covid-19. No li han fet la prova, però al CAP li han assegurat que té un 99% de possibilitats d’haver agafat la malaltia, i té dificultat de respirar. ‘Hem caigut unes quantes companyes’, diu. Malgrat tot, al seu hospital la protesta pública que van fer algunes treballadores va donar fruits i finalment els van donar equips de protecció individuals (EPI) per a treballar a les zones on hi ha malalts pel coronavirus durant jornades diàries de vuit hores. Això sí, els han de reutilitzar.

La classe de màscara de què disposen també depèn de la zona on treballin, però no sempre és fàcil d’aconseguir les de més protecció i els protocols han anat canviant. Així ho ha viscut Petri Moreno, treballadora de la neteja a Sant Pau, delegada sindical de la CGT i membre del comitè d’empresa, que també va passar de l’Escola d’Infermeria a salut laboral. Allà es va negar a treballar si no li donaven una bata quirúrgica, i la va aconseguir. Després, la van traslladar a netejar plantes de l’hospital amb malalts de la Covid-19, sense avisar-la del risc de contagi si no treballava amb prou protecció. ‘Em van passar a dues sales. Em vaig presentar en una. Ningú no em va dir que eren de coronavirus. Vaig veure com anava vestit el personal. Vaig demanar si hi havia coronavirus i em van dir que tota la sala era completament de coronavirus. Vaig anar a l’altra sala, vaig veure el personal vestit igual, ho vaig preguntar i em van dir també que tota la sala era de coronavirus. Vaig demanar qui m’havia de donar l’EPI per a fer totes les habitacions de les dues sales’, continua Moreno. La supervisora li’n va donar un. ‘Sobre l’EPI portem una bata verda de quiròfan. Cada vegada que surts de l’habitació te la treus i te’n poses una altra. Quan vaig canviar de sala em van dir que havia de fer-la amb el mateix EPI. Em van dir que havia de durar tres dies. Al cap de tres dies en tornes a demanar un altre i fas el mateix procés.’

Moreno diu que el ritme de feina és extrem. De vegades ha de netejar les habitacions de deu o quinze altes, a més de les sales que li toquen. ‘L’últim dia em van donar tres sales, amb una noia que feia tres dies que havia començat i era molt jove. No tinc res contra les noves ni les joves, però per fer tres sales de coronavirus has d’estar molt preparada, perquè les coses s’han de fer molt ben fetes.’ S’explica: ‘Una habitació d’un malalt a qui han donat l’alta perquè se l’emporten als hotels o a casa, l’has de fer molt ben feta perquè ve una altra persona al darrere. Crec que no s’hi dedica prou temps, i això m’angoixa, pensar que les coses no es fan ben fetes. Visc en tensió, no puc dormir, arribo a casa molt alterada, cansada, amb angoixa, i ja fa més d’un mes que dura.’ Moreno també fa una setmana que té la baixa, i ara espera els resultats de la prova per a saber si té Covid-19 o alguna malaltia deguda a la pressió d’aquestes setmanes.

https://www.facebook.com/sindicatolimpieza.cgtbarcelona/videos/2991301577576344/

‘Veiem coses que no es fan bé’

Duarte, que és delegada de prevenció de neteja de la CGT, també és molt crítica per la manera com han funcionat d’ençà del començament de la crisi sanitària. Per exemple, pel fet que s’haguessin d’endur els uniformes a netejar a casa. ‘No té lògica en una pandèmia, com no en té que els carretons de la neteja vagin d’una planta a una altra, tant si és Covid com si no; ni que els residus tòxics es fiquin en gàbies i no en contenidors i es vagin desplaçant per tot l’hospital… Hi ha tantes coses que no tenen lògica i que passen, que les treballadores de la neteja ens posem les mans al cap.’ N’hi ha que, com ella, són molt experimentades, i saben molt bé com s’han de desinfectar els espais per a evitar contagis. ‘Vam viure el començament de la sida, i hi havia molta por. Vam viure la grip aviària, les vaques bogues… Hem viscut moltes coses i una mica de protocol sí que en sabem, encara que no tinguem cap doctorat. I veiem coses que no es fan bé’, denuncia.

Una altra treballadora de l’Hospital del Mar, que no vol fer públic el nom per por de represàlies laborals, també critica el funcionament general i la falta d’EPI i assegura que, després de protestar molt internament, els van donar una màscara més protectora per a cada deu o quinze dies, que cobreixen amb una altra de quirúrgica. Al seu hospital –explica– alguna netejadora que es va negar a treballar sense protecció ha aconseguit un uniforme de l’hospital, de manera que ja no ha de portar el seu i haver-lo de netejar a casa. Abans, però, van intentar que netegés sense protecció un espai on hi havia hagut un malalt de Covid-19 perquè li deien que, si el pacient no hi era, no hi havia perill. ‘Es pensen que les dones de fer feina som ximples. I no ho som gens. Tots sabem que a les superfícies el virus pot quedar-s’hi durant 24 o 48 hores, i de vegades més. Sembla com si es riguessin de nosaltres. N’hi ha que fa anys que netegem hospitals. I sentim què s’hi diu; estem molt en contacte amb infermeria i sentim què diuen. Tenim el coneixement de la nostra feina i d’allò que es diu.’ Alguna vegada s’han trobat que havien entrat sense protecció en un espai amb un pacient que després va resultar positiu de coronavirus. L’exposició és constant. ‘També tenim família, anem amb transport públic, estem en contacte amb els altres companys. És normal que tinguem por, però això no vol dir que ens fem enrere; si no ja no hi seríem. Som aquí perquè és la nostra feina però ens agradaria tenir les mateixes eines de protecció que la resta’, rebla.

Totes tres coincideixen que un dels problemes ha estat que l’empresa i l’hospital en qüestió s’han carregat l’una a l’altre la responsabilitat de donar el material de protecció a les netejadores, i això també ha fet aflorar tensions amb el personal sanitari. Per exemple, si en una zona ‘són quatre i els donen quatre EPI, un s’hauria de quedar sense perquè jo me’n posi un. També entenc la seva posició: els donen el material comptat. No és una guerra entre nosaltres’, diu la treballadora de l’Hospital del Mar. Subratlla, així mateix, que queixar-se als seus responsables de la falta de protecció els obliga a entomar individualment el malestar que s’origina. I hi ha treballadores que, per por, no gosen fer-ho ni s’han volgut manifestar amb una pancarta. Per aquesta raó, al Mar han hagut d’aturar les protestes que van provar de començar la setmana passada per a exigir més protecció i demanar a l’empresa que comenci a comptar a partir del primer de març un complement de perillositat que els volen pagar des del dia 14, amb la declaració de l’estat d’alarma.

El patiment psicològic pels pacients

Moreno ha viscut molt de prop el patiment de les plantes dels hospitals, amb malalts que intenten de recuperar-se tots sols, distanciats de les famílies. Quan fa les habitacions, sempre els saluda, i ells la miren. ‘Alguns et diuen un “hola” més apagat… Uns altres sembla que t’esperen amb molta il·lusió, com dient: “Ja ve algú.” N’hi ha que estan adormits, perquè no estan bé, n’hi ha que mouen la mà. Jo aixeco el cap, els miro, i amb la mirada ja els dic molt’, explica. L’equip de protecció dificulta la comunicació no verbal. ‘Quan me’n vaig m’acomiado: “Fins després.” I ells et diuen: “Adeu, bonica”, amb poca força. Alguns et demanen alguna cosa: “M’han caigut les ulleres, me les pots agafar?” O: “S’ha acabat el sabó, me’n pots posar?”‘ De vegades es troba un matrimoni compartint habitació: ‘Normalment són grans i, quan els veig, penso que és com si fossin familiars meus, o fins i tot el meu marit i jo, tots dos junts’. Malgrat la duresa de la situació, creu que tot el personal s’esforça molt: ‘Les infermeres en tenen molta cura. De dia, de nit… Hi ha molta gent jove que els tracta amb molta estima. L’ambient és de molta estima i molta dolçor cap als pacients.’ Duarte remarca que, psicològicament, la proximitat amb els malalts els afecta igual que a infermeria: ‘Pensa que tu tens un contacte molt directe. No treballes a dos metres del pacient. Has de netejar-li les baranes, les tauletes de nit… Li ho has de netejar tot per responsabilitat i per coherència. És així. Hi estàs a prop. Li veus la cara, el patiment.’

Moreno pensa que el personal sanitari valora molt la feina que fan. ‘Amb aquesta tensió, algun dia he hagut de demanar un paracetamol pel mal de cap i et diuen que et cuidis, que no et posis malalta, et pregunten si tens problemes per a aconseguir els EPI. Vés i beu un got d’aigua. Pots anar a la cuina a prendre un suc o un got d’aigua, però com que vas amb l’EPI, entre que te’l treus i te’l poses perds temps. I com que tens tan poc temps per a fer-ho tot, t’estimes més no perdre temps i fer la feina.’ Duarte diu que alguns serveis sí que els fan explícit el suport, però que no passa sempre. ‘Depèn del servei que et toqui i les persones que hi hagi, et fan sentir part de l’equip o no. Hi ha de tot. No es pot generalitzar.’ En canvi, sosté que la gent, en general, sí que els reconeix la feina. En això, discrepa la treballadora de l’Hospital del Mar, que només ha sentit l’escalf d’una minoria.  Tothom sap que, si elles no netegen abans un espai, no hi pot entrar ningú. ‘Però a l’hora de donar-te un cop de mà per a ajudar-te, no ho valoren, i et sents una mica malament. Què hi farem?’, es lamenta. De vegades són tan imprescindibles com invisibles.