Report diari sobre el coronavirus: Argimon relleva Vergés. Les UCI baixen de 300 malalts a Catalunya per primera vegada des de l’octubre

Si voleu rebre aquest report diari de VilaWeb sobre el coronavirus 2019 al vostre correu, cada dia a les 20.00, podeu apuntar-vos-hi. El cap de setmana s’enviarà excepcionalment, segons l’actualitat.

En dies com els que vivim, és més necessari que mai defensar un periodisme independent i sense por de ser crítics amb el poder. Si voleu donar suport al model de VilaWeb, feu-vos-en subscriptors.

Què ha passat avui?

Josep Maria Argimon ha rellevat Alba Vergés al capdavant de la Conselleria de Salut, arran de la presa de possessió del nou govern. Argimon ha agraït a la seva antecessora la tasca durant “l’època més difícil que hem tingut des de la restauració de la Generalitat per a la salut” i li ha agraït que el nomenés secretari de Salut Pública el juliol passat. En la darrera entrevista com a consellera, a RAC1, Vergés ha dit que li hauria agradat de continuar al capdavant de Salut, ha criticat el Ministeri de Sanitat espanyol per haver “embolicat la troca” amb la vaccinació amb AstraZeneca, i ha apuntat, finalment, que l’oci nocturn podria reobrir “a les portes de l’estiu”, probablement pels volts de la revetlla de Sant Joan. La decisió, però, ja serà en mans de l’equip que a partir d’avui dirigirà Argimon. 

Mentrestant, la pressió assistencial continua millorant notablement. Les UCI de Catalunya han baixat del llindar dels 300 malalts de covid per primera vegada d’ençà de l’octubre: ara n’hi ha 286. Els ingressats a planta també baixen: en són 812, cinquanta-dos menys que no pas ahir. Al País Valencià, els infectats a les UCI també continuen baixant, i ja n’hi ha solament vint-i-quatre, i a les Illes n’hi ha dotze, un menys que no pas ahir. Són xifres que no s’assolien d’ençà del juliol. Per altra banda, l’Agència Europea de Medicaments decidirà demà passat si els adolescents entre dotze anys i quinze es poden vaccinar contra la covid-19 amb l’antídot de Pfizer-BioNTech. Fins ara, el vaccí només és autoritzat al continent per als més grans de setze anys, però les companyies afirmen que els assaigs fets amb més de 2.200 adolescents mostren una efectivitat del 100% i “una bona tolerància” al vaccí.

Finalment, avui ha començat el judici entre la Comissió Europea i la companyia AstraZeneca. Brussel·les reclama una compensació superior als 54.000 milions d’euros pels retards en els lliuraments. La farmacèutica no preveu de lliurar els 300 milions de dosis pactades fins a final d’any, segons que ha explicat un dels advocats. A l’estat espanyol, la Moncloa, els sindicats i la patronal han arribat a un principi d’acord per a prorrogar els ERTO fins al 30 de setembre.

La píndola de Jordi Goula: ‘La inconsciència d’aturar les renovables’

Quan vaig llegir que el pre-acord entre ERC i la CUP per a formar un govern contenia la previsió d’establir una moratòria a les energies renovables per als grans projectes (nous parcs eòlics i instal·lacions fotovoltaiques) vaig pensar que no anàvem bé. Després, en veient que el pacte de govern assolit entre ERC i Junts per governar Catalunya els anys vinents proposa una frenada a les energies renovables i condiciona l’impuls a les fonts netes a un pla territorial que dibuixarà el nou mapa dels espais adequats per a acollir-les, vaig pensar que anàvem pitjor.

Que ningú no se sorprengui si els promotors de les energies netes temen que la nova reorientació es converteixi a la pràctica en una “moratòria encoberta” a l’eòlica i la solar, que han ensopegat amb resistències socials i polítiques en unes quantes comarques. Unes resistències basades, moltes vegades, en la desinformació general que hi ha sobre tot plegat i, de vegades, interessada, per motius diversos, però mai científics. El nou govern de la Generalitat, doncs, neix amb una pedra a la sabata i molta gent té por que la pedra es faci grossa, perquè sap el temor que inspira als polítics l’enfrontament amb els votants. I més si són uns polítics, com els que ens han tocat en aquest camp, que no sembla que coneguin gaire a fons el nucli del problema, que és clau per al futur energètic de Catalunya.

Fa pocs dies que els enginyers demanaven que s’agilités la tramitació de projectes, perquè els fa por que es mantingui l’aturada de l’energia neta a Catalunya. Signaven el manifest cinc entitats, el col·legis d’Enginyers Agrònoms; de Camins, Canals i Ports; d’Enginyers Industrials de Catalunya; d’Informàtics; i l’Associació Catalana d’Enginyers de Telecomunicació. Poca broma! Tots aquests col·legis professionals coincideixen a dir que cal donar prioritat al desenvolupament de les fonts renovables, després d’anys de paralització del sector, i avalen la declaració d’utilitat pública recollida al decret de govern del 2019, que ara es podria frenar. Consideren que aquest decret és un instrument necessari, però ha de ser perfeccionat, perquè s’agilitin els tràmits administratius i es resolguin abans d’un any les sol·licituds presentades. Veurem què hi vol fer el nou govern del MHP Pere Aragonès. Però tinc un mal auguri. I ahir al vespre, per si no n’hi havia prou, es va fer més profund.

Ahir al vespre vaig assistir a una conferència al Col·legi d’Economistes, en què Joan Vila, que és enginyer, empresari i home de mirada llarga en el món de l’energia –com el va definir el moderador, Modest Guinjoan–, va explicar com veia la situació. I va parlar sense pèls a la llengua. La conferència duia per títol el que he fet servir per a aquesta píndola. Em va agradar especialment perquè parlava d’inconsciència, que acostuma a ser filla directa de la desinformació. I d’això tractava la conferència d’ahir, de recórrer a la informació científica, enmig del batibull de debats oberts que parteixen de fonaments dubtosos, però que acaben arrelant molt endins en el pensament de la gent de bona fe.

Vila va dir que tots donem per fet que cal que la temperatura del planeta no s’enlairi més i que això tan sols es pot fer a còpia de reduir les emissions carbòniques. I és en aquest punt, segons ell, on hi ha una falsa disjuntiva. Per una banda, la defensa del decreixement econòmic per reduir les emissions, cosa que ens duria a canvis de vida –cap enrere– importants, per exemple, en termes d’esperança de vida, que tornaria als setanta-dos anys del 1970. A més, implicaria una caiguda important en els índexs de benestar a què estem acostumats. Molta gent que avui parla de decreixement de segur que no voldria anar enrere en les seves condicions de vida actuals.

I què fem decréixer, es demanava. El transport? La indústria? La demanda domèstica i residencial? El turisme?… Les administracions poden reglamentar tant com vulguin per mirar de canviar les conductes dels ciutadans, però, malgrat tot, també s’haurà de fer el pas. Va recordar que l’economia havia crescut massa temps a còpia d’extreure recursos naturals. A partir dels anys vuitanta l’economia planetària va entrar en una fase de financerització cada vegada més intensa, i es va anar allunyant de la producció real. “El mecanisme és pervers i crea més deute per consumir més i permetre més i millor l’extracció dels recursos per reduir costos que, alhora, consentin de consumir més…”. I va emfasitzar que era conscient que “frenar aquesta espiral té molts riscos… però no frenar-la encara en té més”. Ve’t aquí el problema.

Va posar l’exemple actual sobre la diferència brutal que hi ha entre la despesa d’energia primària (gas, petroli, nuclear, aigua…) i l’energia utilitzada finalment. L’any 2019 a Catalunya el consum d’energia primària va ser de 295 TWh (terawatts/hora), l’energia que va arribar a les portes del consumidor va baixar fins a 165 TWh i l’energia que es va emprar finalment va ser tan sols de 51 TWh, és a dir, un 17% de la primària. Vol dir que en el camí hem perdut, per motius diversos, el 83% de l’energia inicial. I aquí va ser molt contundent. “Canviar aquest esquema, introduint la intel·ligència per utilitzar només l’energia necessària, és el desafiament real que demana la transició energètica.”

El camí de la imposició de taxes al carboni, diu Vila, és l’únic que pot ajudar a fer la transició. Consisteix a posar un objectiu a l’economia, a partir d’una taxa sobre el CO₂ que hauria de tenir un seguit de requisits, com ara de ser universal, progressiva, intensa, justa, transparent, neutra fiscalment i amb protecció a la frontera. “Indexar les matèries primeres al CO₂ condueix a millorar l’eficiència de totes les activitats de l’economia, a proposar canvis conductuals de la societat i a desenvolupar noves activitats disruptives amb un relat d’acord amb la sinergia”, va dir. Això, evidentment, implica un canvi radical de tota l’economia, tal com la tenim muntada avui, perquè refaria els preus relatius dels productes que consumim, segons les emissions de carboni que porten incorporades. El carboni es converteix en l’índex, en el pal de paller, en la referència de l’activitat. Un capgirament important, que fa ben poc ha rebut el suport, en un manifest, de diversos científics amb el premi Nobel a l’esquena.

Vila es va entretenir a posar uns quants exemples dels canvis conductuals i activitats disruptives que implicaria aquest pas, que em van semblar molt aclaridors. Sincerament, he de dir que no ho veig un camí fàcil, però sí que és coherent, de cap a cap.

Al col·loqui fou quan van sortir els aspectes més punyents, com ara l’enfrontament de part dels ciutadans amb aquesta proposta, que té, entre més fites, la d’arribar a l’any 2050 a la solució d’haver minimitzat el ‘forat’ actual de pèrdua d’energia primera, en què els 104 TWh necessaris per a mantenir el nivell de vida actual provenen en part de plaques fotovoltaiques a les teulades (26), però 71 han de venir de grans parcs eòlics (45) i 23 de parcs fotovoltaics.

I va reblar la conferència amb dues reflexions molt interessants. Va sortir la qüestió de França, amb el concepte del bé comú, on tothom té clar que passa per damunt del bé particular, sempre que hi hagi una compensació, és clar. Aquí, va dir, això no ho veiem així. I va parlar de la importància de les compensacions als municipis i comarques més afectats. Com les localitats amb nuclears que, de fa anys, en treuen un bon profit, com algunes amb parcs eòlics, que avui també en treuen, encara que se’n parli poc. Va dir que el paisatge no hauria de ser l’únic argument de fons. I va posar un exemple. “Penseu que si no s’acaba fent el parc eòlic de la badia de Roses, que podria solucionar el 10% del problema energètic català, el poden fer els francesos uns quilòmetres més amunt i vendre’ns l’energia al preu que vulguin.” I va insistir en el concepte. “El bé comú és que milions de persones puguin gaudir d’aigua a la zona de Barcelona, en canvi d’unes cases enfonsades al pantà de Sau i Susqueda. És qüestió de compensacions i que els afectats estiguin convençuts que ho fan per un bé comú.” I, seguidament va entonar un mea culpa. “Penso de vegades que hem enfocat el relat malament i hem permès que argumentacions falses que toquen directament les emocions ens allunyin de les necessitats globals reals.”

Per acabar, va explicar això: “L’Aragó, veient que a Catalunya això no tira endavant per aquestes disputes territorials, ja tenen a tràmit un macroprojecte amb la producció d’energia renovable que tindrà una potència de 6,6 GW (gigawatts) i acabarà en tres estacions a Rubí, Garraf i més amunt de Balaguer. Catalunya necessita 26,8 GW. I quan això sigui fet, nosaltres ja haurem perdut el tren. Ah! I l’inversor no és una companyia de l’ÍBEX, ni tan sols d’UNESA.” Aquest és el panorama. No calen més paraules.