20.09.2019 - 21:45
Els polítics espanyols han tornat a ser incapaços de posar-se d’acord. El 10 de novembre tornarà a haver-hi eleccions espanyoles, les quartes en quatre anys, i a primer cop d’ull tampoc no sembla que hi hagi d’haver cap canvi que trenqui el blocatge de les institucions de l’estat. No obstant això, encara hi ha moltes incògnites obertes, com qui serà responsabilitzat per la repetició electoral, si hi haurà coalicions o noves formacions i quin efecte tindran fets com la sentència contra el procés, els mals auguris econòmics o la sortida del Regne Unit de la Unió Europea.
Entre la incertesa i el reforç del bipartidisme
De moment, les enquestes no mostren una situació gaire diferent del de les tres eleccions anteriors, pel que fa a blocs. Sembla clar que el PSOE serà primera força, però que haurà de pactar si vol governar; i que el PP es veurà reforçat, pel fet de tornar a ser el vot útil de la dreta i perquè a l’abril va obtenir uns resultats tan nefastos que ara no pot fer sinó millorar-los.
Unides Podem no mostra gaires canvis, però el resultat encara pot donar moltes voltes. Cal recordar que en l’anterior repetició electoral, es va passar d’un possible sorpasso als socialistes a perdre més d’un milió de vots; aquesta vegada, dependrà de la capacitat de mobilitzar els votants contra ‘la humiliació de Sánchez’ i, d’aquesta manera, evitar l’abstenció.
Ciutadans mostra unes expectatives més baixes després d’una important crisi interna –amb la sortida de Javier Nart, Francesc de Carreras i Toni Roldán– per no haver facilitat la investidura i haver-se escorat a la dreta. Finalment, s’espera que una part dels votants de Vox tornin al PP, però a la vegada, la formació d’extrema dreta tindrà més recursos, més quota de pantalla i espai als debats electorals, cosa que li donarà més visibilitat.
El final de blocatge?
El comportament electoral després d’un nou fracàs de la política encara és incert, però sí que s’espera una abstenció més alta entre l’esquerra i entre els joves, com ja va passar en la repetició electoral anterior. La frustració pel fracàs de la investidura pot afectar especialment l’esquerra, mentre que la dreta acostuma a tenir un electorat més mobilitzat, i més, si aquestes eleccions es presenten com la darrera oportunitat d’evitar que Podem entri al govern.
Una anàlisi de La Razón d’aquesta mateixa setmana deia que una participació similar al 26 de juliol de 2016, o sigui, cinc punts més baixa que la del 2019, faria que la dreta pogués governar.
Del 20 de desembre de 2015 al 26 de juliol de l’any següent, el PP va sumar set-centes mil noves paperetes, amb un retorn de votants que s’havien abstingut pel desgast al govern i també una part de Ciutadans; en canvi, Podem va perdre un milió de vots, una xifra similar al descens del total de participació.
La lluita pel relat de la investidura
El 2016, la repetició electoral va ser considerada un fracàs col·lectiu dels partits espanyols, però en aquell cas només s’albirava una majoria possible, la del PSOE i Podem, amb Pedro Sánchez com a candidat.
La situació pot ser difícil d’entendre per l’electorat: allò que era una humiliació inacceptable per Podem en la investidura de juliol, després era perfectament assumible, i la proposta de coalició feta pels socialistes va resultar que tenia data de caducitat. Ara els retrets són mutus i constants entre les dues formacions i el resultat dependrà, en gran part, de la capacitat que tinguin d’imposar el seu relat entre els seus.
Malgrat que els costos poden ser alts, tots dos partits també tenien incentius per a no cedir. Si el PSOE feia coalició amb Podem, es tancava la porta a pactar amb la dreta si els partits independentistes blocaven lleis o el pressupost. A més a més, el primer govern espanyol de coalició, i en minoria, molt possiblement hauria estat inestable, cosa que podria haver portat a noves eleccions en un termini curt, després d’haver triat Pablo Iglesias en contra del criteri d’alguns barons i votants i potser ja dins d’una crisi.
En canvi, provar sort ara, amb bones expectatives, pot fer fins i tot que la governabilitat ja no depengui dels independentistes o que Ciutadans es vegi forçat a negociar si té un resultat dolent a les urnes.
Per la seva banda, si Unides Podem hagués donat suport des de fora del govern, com fa d’ençà de la moció de censura, hauria continuat invisibilitzat, sense demostrar que pot ser al govern i sense poder aplicar polítiques diferents. Unes eleccions a curt termini, altrament, poden ajudar a forçar una coalició si retalla distància i a la vegada evita que es consolidin alternatives com Més Madrid, que haurà de fer una candidatura ràpida i improvisada si es vol presentar.
Més Madrid, un nou actor a l’esquerra
A la incertesa electoral, doncs, s’hi afegeix la possibilitat que Més Madrid, la plataforma d’Iñigo Errejón i Manuela Carmena, es presenti a les eleccions. Difícilment poden fer un projecte coherent per a tot l’estat espanyol, però cada vegada és més probable que es presentin com a mínim per Madrid, on hi ha trenta-set diputats en joc.
L’objectiu de la formació seria repetir el 15% que van rebre a les autonòmiques, amb què podrien arribar a tenir grup parlamentari propi, cosa que els permetria de consolidar el projecte. Fins i tot, s’ha especulat que cerqui aliances amb els partits amb els quals ja comparteix grup al senat espanyol, com són Compromís, En Comú Podem i Endavant Andalusia.
De moment, ja hi ha hagut una gran campanya mediàtica perquè es presentin, tenint en compte que és probable que divideixi el vot de l’esquerra i que Errejón perjudiqui, principalment, Iglesias.
Trencar l‘equilibri: Espanya Suma
Una altra candidatura que pot trencar l’equilibri actual arriba des de la dreta. A les eleccions de l’abril, el PSOE i Podem van sumar més escons que no pas la dreta, però en canvi van tenir una xifra similar de vots.
El partit més perjudicat va ser Vox, que en les vint-i-vuit demarcacions amb cinc escons en joc o menys, només va entrar a Ciudad Real i Valladolid. El partit d’extrema dreta va aconseguir 690.000 vots en demarcacions on no va assolir cap escó. Si la dreta s’hagués presentat unida, hauria guanyat setze diputats, mentre que el PSOE i Unides Podem n’haurien perdut deu. Per tant, simplement amb unes altres candidatures però amb el mateix suport, la situació s’hagués capgirat al congrés espanyol.
En aquest marc, el candidat del PP, Pablo Casado, ha proposat de copiar el precedent de Navarra Suma, que uneix UPN, PP i Ciutadans, i fer una coalició amb el nom d’Espanya Suma. De moment,Albert Rivera refusa aquesta possibilitat al congrés, tot i que s’ha obert a portar-ho al senat.
En previsió d’aquesta possibilitat, el Partit Popular ja ha registrat la marca España Suma, a més Cataluña Suma, Baleares Suma i Comunidad Valenciana Suma. Unes coalicions que, de ben segur, modificarien el mapa polític espanyol i que podrien arribar a ser primera força.
Les candidatures del país també es reorganitzen
Finalment, els partits d’arreu dels Països Catalans també hauran de definir les seves candidatures. Compromís haurà de decidir si repeteix coalició electoral amb Podem com el 2015 i 2016, si s’alia amb Més Madrid, o si es presenta en solitari com en les eleccions de l’abril. De la mateixa manera, hi ha la incògnita si Veus Progressistes, que concentra el vot sobiranista, repeteix a les Illes, o bé cerca aliances amb Podem com el 2016, o bé decideix no presentar-se.
En el cas d’ERC i JxCat, la formació de les candidatures es veurà afectada per la sentència contra el procés i la probable inhabilitació dels presos polítics. La resposta de la societat catalana segurament marcarà la campanya.
Una gran incògnita final serà si hi ha una tercera candidatura independentista, ja sigui perquè el Front Republicà (Som Alternativa, Poble Lliure i Pirates de Catalunya), que es va quedar a les portes d’entrar per Barcelona (2,72%), repeteix o bé perquè la CUP decideix de presentar la seva primera candidatura per a blocar a les institucions espanyoles.
