Reparar-se amb or

Un dia del segle XV en algun indret del Japó al shogun Ashikaga Yoshimasa se li van trencar els seus dos bols de te preferits i els va enviar a arreglar a la Xina, d’on van tornar sencers, sí, però n’havien unit les peces de ceràmica amb unes grapes de metall horribles. Yoshimasa, insatisfet amb el resultat, va buscar uns artesans japonesos –no sé per què d’entrada els havia enviat a la Xina, els bols trencats– que poguessin fer un treball més fi i d’aquesta manera va néixer la pràctica del kintsugi, que literalment vol dir ‘reparar amb or’ i que consisteix a enganxar les peces trencades amb pols d’or, cosa que dóna un nou valor a la ceràmica, tant artístic, perquè el resultat és una peça única, com també econòmic, pel metall preciós que ara conté. A més, no hi haurà mai dues peces iguals i es pot dir que en la seva creació hi participa l’atzar, les esquerdes emplenades de metall daurat fan un dibuix irrepetible en la ceràmica. 

Tot això ho he tret de la xarxa, aquest no és un article sobre ceràmica japonesa, és que hi he pensat, en el kintsugi, arran d’una cosa que ha passat aquesta setmana al meu edifici. Els meus veïns i jo érem trossos d’una ceràmica trencada –o posem que només esquerdada, no exagerem– i ha aparegut un artesà que treballava fi i ens ha tornat a unir, ens ha reparat amb or. Si em llegeix cap dels meus veïns, estic segura que aviat començarà a fer lleugers cops de cap afirmatius. No és el primer cop que ens reparem amb or, a la finca; onze anys després de venir-hi a viure, la memòria potser em traeix, però diria que primer vam ser uns pocs veïns, no tots, els que ens vam unir amb una pols d’or que en aquell moment tenia forma de malaltia greu d’una de les veïnes, malaltia que quan va ser superada va ocasionar un berenar de celebració que va ser realment únic i daurat. A partir d’aquí, vam anar fent, érem un bol petit i imperfecte, irrepetible també, i va ser l’1 d’octubre del 2017 quan uns quants veïns vam tornar-nos a unir amb una pols d’or carregada d’il·lusió i por i que, sincerament, vista des d’ara –veïns al marge, òbviament!– sembla de bijuteria barata. Ara, el gran moment kintsugi va ser el març del 2020, i aquí sí que ja hi vam ser tots i el bol va fer-se gran: una pandèmia d’abast mundial ens va fer sentir peces trencades d’una ceràmica que necessitava la pols d’or del no-estàs-sol per afrontar tot el que havia de venir. Des de llavors, diria que hem aconseguit ser un bol, amb alguna esquerda, força sencer, i per descomptat que únic i irrepetible, però amb el pas del temps, el que ens unia s’ha anat enfosquint o relaxant o clivellant, com vulgueu, i potser hi havia peces més enganxades que altres, fins que aquesta setmana ens han tornat a reparar, i abans d’explicar-ho necessito parlar d’uns altres artesans del kintsugi…

…els gats (i per extensió, els animals de companyia, però jo escombro cap als gats perquè ells són la meva pols d’or reparadora). Les famílies també són bols, més petits, i també es poden esquerdar o trencar, i ara sé que tots els que teniu gat (o gos o…) fareu que sí amb el cap quan digui que tenir un animal a casa és com aplicar-se pols d’or a les esquerdes, fins i tot a les que no sabíem que teníem, a les que no es veien, a les que tot just s’encetaven amb un pessic sec invisible. Els gats són artesans del kintsugi dins de casa, això no ho pot negar ningú, i en cada família hi fan un dibuix únic i irrepetible. Fins i tot en famílies sense esquerdes, els gats hi dibuixen traços daurats de valor incalculable. Els gats reparen llaços, espais i climes familiars, es converteixen en el centre d’atenció, enlluernen amb el seu caminar brillant i preciós i la foscor queda en segon pla, deixa de tenir aquell protagonisme perniciós i repetitiu que només condueix al desastre. Els gats no amaguen els problemes, els recol·loquen, els encaixen, els troben el lloc que els pertoca i ja no són una pila d’enderrocs al mig del menjador, ja no hi ensopega tothom tothora. 

Doncs al meu edifici hi ha molts gats, molts artesans de la reparació daurada. I aquest dimarts un d’ells va fer la gran proesa d’aplicar l’art del kintsugi més enllà de casa seva. Eren les vuit del matí quan uns miols eixordadors ens van fer sortir a tots als balcons del pati de darrere, més preocupats que no pas emprenyats, ho he de dir, som bona gent. L’A, el gat del principal, en una altra de les seves moltes aventures pel veïnat, s’havia quedat atrapat en un pati interior fondo, ple de merda i de molt difícil accés, i els seus crits cada cop eren més esfereïdors. De seguida, el veïnat es va activar, entre els balcons i pels mòbils, per aportar possibles solucions, i fins que a les deu del matí cinc bombers no el van poder rescatar amb escales, cordes i altres filigranes –i hi va haver un esclat d’aplaudiments veïnals quan l’A va tornar a ser a casa!–, tot de pinzellades de pols d’or van anar traçant en el bol del meu edifici un nou dibuix reparador, únic i irrepetible, fet de converses creuades, rialles, preocupacions, posades al dia de veïns que feia dies que no es veien, bugades a mig estendre, esmorzars acabats de peu dret, esbufecs de calor, crits d’ànim i sospirs. Dues veïnes ja van anunciar aquestes ratlles que escric ara –“Ja tens tema per a l’article, Tina!”– i no vaig dir ni que sí ni que no, fins que després, revivint l’escena del rescat de l’A, vaig veure el dibuix daurat i em va venir l’art del kintsugi a la memòria. 

No és cap rucada, això de reparar amb or, i ara torno a consultar la xarxa un moment per afegir que el kintsugi està relacionat amb la filosofia japonesa del wabi-sabi, que, explicat de pressa i corrents, seria bàsicament acceptar que les coses són imperfectes i no solament acceptar-ho sinó aprendre a valorar-ho, a apreciar l’envelliment dels objectes, a fins i tot gaudir de les marques que el temps deixa en les coses que ens envolten. La pols d’or el que fa és destacar, subratllar, aquestes marques del temps per donar-los un nou valor, únic i preciós. 

Ho tinc clar, l’A va repassar i reparar aquest bol que som els veïns perquè tornéssim a brillar com només ho sabem fer quan ens tenim en compte els uns als altres, imperfectes, amb totes les marques del temps, com objectes que accepten l’erosió de l’aigua, el vent, el sol, el fred, la calor, que ho accepten i no ho amaguen, que en fan bandera, balcons enllà, entre agulles d’estendre, tasses de cafè amb llet i mòbils que truquen als bombers per rescatar autèntics artesans del kintsugi en perill.