26.07.2020 - 21:50
D’ací un mes els alumnes de Catalunya Nord tornaran a les aules, i de seguida els seguiran els de tots els altres territoris del país. Els consellers Marzà, Bargalló i March i la ministra d’Educació i Ensenyament Superior andorrana, Ester Vilarrubla, tenen al davant, però, un retorn complicat per la situació sanitària. Què poden ensenyar-nos aquells països on els alumnes ja han tornat a escola? Com és la vida escolar enmig de la pandèmia? VilaWeb ha fet una selecció de les experiències més interessants de tot món per intentar respondre les preguntes més freqüents.
És segur tornar? Quina probabilitat de transmetre el virus tenen els alumnes?
Hi ha estudis que indiquen, en general, que els menors de divuit anys tenen entre un terç i la meitat de la probabilitat de contraure el virus que els adults, i que el risc encara sembla ser més baix per als nens més petits. La raó n’és objecte de debats i, per això, la freqüència i la possibilitat de contactes dins la comunitat escolar és una qüestió que preocupa especialment i que ha estat analitzada en països on hi ha hagut brots escolars significatius, com l’estat francès i, sobretot, Israel.
A l’estat francès, a Crépy-en-Valois, dos mestres d’institut van caure malalts abans del tancament de les escoles a primers de febrer. Científics de l’Institut Pasteur van examinar la comunitat escolar i van trobar anticossos en un 38% dels alumnes, un 43% dels mestres i un 59% del personal auxiliar, cosa que els va portar a dir en aquest estudi que el virus havia circulat per l’institut sense cap dubte.
El fet interessant és que, posteriorment, el mateix equip va analitzar sis escoles de primària de la mateixa zona per veure si hi havia infectats, i van trobar anticossos només en un 9% dels estudiants, en un 7% dels mestres i en un 4% del personal sanitari. Van identificar tres alumnes que tenien símptomes clars de tenir la covid-19 i van comprovar que no semblava que haguessin infectat els seus companys. En canvi, tots tres tenien germans estudiant o treballant a l’institut. Aquests estudis suggereixen que els alumnes d’institut, més grans, transmeten el virus amb més facilitat que els de primària, més petits.
A Finlàndia la pauta és la mateixa, segons aquest estudi. Els menors de setze anys no van mostrar contactes després de la reobertura de les classes al maig. L’estudi compara aquests resultats amb els de les escoles de Suècia, que no han tancat en cap moment, i el resultat és idèntic.
Finalment hi ha el cas d’Irlanda, que és interessant perquè quan va tornar a obrir les escoles hi va haver sis persones infectades –dues d’institut, una de primària i un adult– i es va fer una recerca organitzada dels 1155 contactes que tenien per entendre què les va causar. El resultat va indicar que els contactes dels infants no s’havien produït a l’escola –el de l’adult, sí– malgrat que havien compartit classes com ara de música i esports, aparentment més perilloses quant a la transmissió de la malaltia.
Els alumnes de secundària són més proclius al contagi que els de primària?
Vist això, tot indica que efectivament és així. Però la raó per la qual això passa no és clara.
Hi ha diverses teories sobre per què els alumnes de més edat semblen més propicis al contagi. Segons alguns científics, en general els més joves tenen menys casos de covid-19 i això explicaria la diferència. Uns altres apunten, però, a factors com que els més petits tenen veus més fluixes i, per tant, poden projectar menys virus a l’aire o que les proteïnes que permeten al virus d’entrar als pulmons són menys en el cas dels nens més petits.
Arnaud Fontanet, l’epidemiòleg de l’Institut Pasteur, i els seus col·laboradors, que van iniciar la investigació a Crépy-en-Valois a finals de març per veure si podien combinar l’abast del virus a la ciutat i a les seves escoles, diuen que els nens més petits no van passar el virus a cap contacte proper.
A la secundària, les proves d’anticossos van demostrar que el 38% dels alumnes, el 43% dels professors i el 59% del personal no docent havien estat infectats –diverses persones associades a l’escola havien estat hospitalitzades amb complicacions per la covid-19. En canvi, en sis escoles elementals, van trobar un total de tres nens que havien tingut el virus, probablement de membres de la família, i després van assistir a l’escola mentre estaven infectats. Però, segons que els investigadors van saber, els nens més petits no van passar el virus a cap contacte proper.
‘Tot això encara és una mica especulatiu’, diu, però, Fontanet que, en qualsevol cas, creu que els estudiants de secundària ‘han de tenir molta més cura’ i està segur que els nens menors d’onze i dotze anys ‘probablement no el transmeten gaire bé’.
Com s’ha de fer el retorn a l’escola?
La manera com s’ha d’organitzar l’aula és, de fet, el gran debat un cop s’accepta la reobertura dels centres. Noruega i Dinamarca són dos exemples interessants perquè van reobrir les escoles el mes d’abril, amb la qual cosa només han estat tancades un mes i mig. En els dos països s’han incrementat les mesures sanitàries dins el centre, s’ha reduït de manera important el nombre d’alumnes per classe i s’han agrupat els alumnes en grups segurs, les famoses ‘bombolles’, evitant contactes entre diverses classes al pati.
El Japó, que ha controlat bastant bé el virus, va adoptar un plantejament conservador a l’hora de reobrir les escoles al juny. Les escoles tenen diverses estratègies, però generalment els estudiants japonesos assisteixen a classe presencialment en dies alterns, de manera que les aules només estan plenes cada dia a la meitat de la capacitat. Els menjars són silenciosos i distanciats socialment, i els estudiants se sotmeten a controls de temperatura diàriament.
El Quebec, que va reobrir moltes escoles elementals al maig amb un estricte distanciament, ha anunciat ara plans de relaxació seguint l’exemple d’aquests dos països. El Quebec permetrà als nens de socialitzar lliurement en grups de sis, les anomenades ‘bombolles de classe’. Cada grup de sis o bombolla és un grup d’alumnes que es relacionen sempre de manera lliure entre ells i que no pot canviar durant el curs. Aquesta ‘bombolla’ ha de funcionar sempre, dins l’aula amb les taules agrupades i en un espai reservat al pati, a un metre dels altres grups d’alumnes i a dos metres dels professors.
A Anglaterra, les classes tornaran al setembre, i ho faran basant-se també en el principi de les bombolles. Hi haurà bombolles de fins a trenta alumnes a primària i les anomenades ‘bombolles d’any’ pels alumnes d’institut. Aquests podran crear una bombolla de fins a dos-cents quaranta alumnes amb els quals podran relacionar-se al llarg del curs escolar.
Alguns altres països han optat pel retorn esglaonat. Un bon exemple del qual és l’Uruguai, un dels primers països de l’hemisferi occidental a enviar els estudiants a l’escola. Així a finals d’abril es van obrir les portes a les zones rurals, on la població estudiantil és petita. A principis de juny, l’escola es va obrir per a grups d’estudiants vulnerables, que tenien dificultats per a seguir les classes en línia, i per a secundària. A continuació van tornar a classe tots els estudiants de zones no urbanes i finalment, el 29 de juny, els 256.000 estudiants de la capital, Montevideo. Un calendari alternatiu d’instrucció presencial i virtual redueix el nombre d’estudiants a les aules encara ara. L’èxit de retorn uruguaià contrasta clarament amb el veí, el Brasil, on les escoles continuen tancades.
Amb el pas de les setmanes hi ha països que ja han començat a suavitzar normes anteriors més dures. Així, a l’estat francès, els nens menors de cinc anys ja han abandonat les mesures de distanciament. En canvi, es recomana als estudiants més grans que es quedin a almenys un metre de distància de la resta. Però al pati poden jugar lliurement amb els altres companys de classe. Els Països Baixos han dit recentment que cap menor de disset anys no necessita guardar la distància.
Quant al pati, les escoles de diversos països han buscat maneres creatives tant a l’hora de trobar espais com de gaudir d’aire fresc, una necessitat especialment important pel desenvolupament normal. Algunes classes de Bèlgica s’han reunit en espais col·lectius, fins i tot a les esglésies, per tal de separar així els estudiants i permetre al mateix temps llargues passejades. Finlàndia ha mantingut la mida normal de les classes, però impedeix que les classes es barregin entre elles al pati, i al Quebec s’han pintat àrees diferenciades al pati per a cada bombolla, i s’han retirat aquells elements que podien causar transmissions, com algunes àrees de joc.
Generalment totes aquestes decisions no es relacionen tan sols amb els consells dels pediatres, sinó que també hi influeixen raons pràctiques: un edifici escolar deixa poc marge de distanciament. A Israel, per exemple, la pressió per a tornar tots els alumnes a l’escola va ser molt intensa després d’una obertura parcial el 3 de maig. Dues setmanes després, les aules van donar la benvinguda a tots els estudiants, i van acollir els grups habituals de trenta a quaranta alumnes. Efrat Aflalo, ministre de Salut d’Israel, va dir que no es podia fer de cap altra manera per qüestió d’espai i, per això, el país va abraçar una altra estratègia protectora: les màscares. Estratègia que va estar al centre de la polèmica que explicarem després.
Cal portar màscares?
D’ençà del moment que els diversos estudis han fet evident que les gotes respiratòries són una via important de transmissió del virus, el debat sobre si els alumnes han de portar màscara o no a l’aula ha pres una importància especial.
En general, l’ús obligatori de la màscara a classe només s’ha implementat de manera generalitzada a països asiàtics, on aquesta era ja una mesura habitual durant la temporada dels refredats. A Europa, en principi, la màscara només és obligatòria a Bèlgica per als mestres i a l’estat francès per als estudiants de secundària. A Alemanya, aquells estudiants que han passat la prova no han de portar màscara, però es pot obligar els altres a dur-ne si el centre ho considera oportú.
A Corea del Sud, el Japó, Vietnam i la Xina, les màscares són molt acceptades tradicionalment durant la temporada de la grip, i ara les escoles les han requerit per gairebé tots els estudiants i els professors. La Xina permet als estudiants de treure’s les màscares només per dinar, quan els nens estan separats per envans de vidre o plàstic. A Myanmar, moltes escoles han decidit de fer servir màscares que cobreixen tot el cap dels alumnes.
Fora d’Àsia, l’ús de les màscares és menys habitual. En algunes escoles d’Alemanya, els estudiants les porten als passadissos i als banys, però poden treure-se-les a l’escriptori. Àustria va ordenar l’ús de les màscares, però ho va deixar de fer quan els mestres van observar-ne un ús escàs a les aules. Al Canadà, Dinamarca, Noruega, el Regne Unit i Suècia, fer servir les màscares és opcional tant per als estudiants com per al personal docent.
En alguns països, sobretot africans, les màscares impliquen també un problema econòmic. Benín, per exemple, obliga a portar màscares als espais públics, però com que el cost és prohibitiu per a les famílies, les escoles es troben que els arriben molts alumnes sense màscara, un fenomen que també passa a Ghana. A Sud-àfrica, que s’enfronta a una pandèmia molt més agressiva que més països africans, el govern en proporciona de gratuïtes a tots els estudiants que ho necessitin.
A Israel el valor de les màscares es va posar en relleu especialment després d’haver-hi hagut una onada de calor molt gran a mitjan maig. A mesura que les temperatures van augmentar fins als quaranta graus, les màscares es van tornar més i més molestes i, amb permís del ministeri de Salut, els estudiants i els professors van ser autoritzats a no portar-les durant gairebé una setmana. Però passades les dues setmanes típiques del temps d’incubació va tenir lloc un brot a l’institut Gymnasia Rehavia de Jerusalem on 175 estudiants i mestres es van veure afectats.
No s’ha pogut demostrar de manera fefaent la relació directa entre aquest brot i l’abandonament de les màscares durant cinc dies però la cronologia dels fets apunta en aquesta direcció, tot i que les autoritats sanitàries van recórrer a factors extraescolars per explicar aquest brot, i van apuntar especialment al fet que els joves socialitzen molt més entre ells fora de les escoles i, per tant, les mesures de contenció dins l’edifici tenen menys utilitat en general.
Com cal reaccionar si hi ha un cas positiu?
Aquesta és una de les situacions més difícils i que, de moment, no compta amb una resposta homogènia. Quan es produeix un contacte dins les escoles a Alemanya, per exemple, els companys de classe i els professors d’un estudiant infectat són enviats a casa durant dues setmanes, però la resta continua fent classes. Fins al descans d’estiu, el Quebec feia el mateix.
Taiwan, que ha estat molt eficaç a l’hora de suprimir el virus, va mantenir les escoles obertes després d’haver-hi hagut un cas en una. En canvi, a Israel, les escoles van tancar-se després del brot de Rehavia i es van posar en quarantena tots els contactes propers de cada nen infectat d’aquell cas. A mitjan juny, 503 estudiants i 167 empleats havien estat infectats, i 355 escoles havien tancat temporalment, sobre un total de cinc mil.
Com a mesura preventiva, el Regne Unit vol fer proves a les escoles, inclosos alumnes sense símptomes, i ha començat recentment un estudi per saber quantes escoles pot controlar alhora. Pretén de fer la prova a tots els estudiants i el personal de les escoles preescolars, primàries i secundàries diverses vegades durant almenys sis mesos, tant per al virus com per als anticossos, per fer d’aquesta manera un mapa dels patrons de transmissió i la prevalença viral. Un estudi semblant s’ha començat també en 138 preescolars i escoles elementals de tot l’estat de Baviera.
Continuar tancats és una alternativa?
A tot el món, moltes escoles van tancar a partir del març i molts països han mantingut el tancament fins les vacances escolars. Es preveu que el retorn serà generalitzat, però encara hi ha països que no ho tenen clar o que ja han decidit que les escoles han de continuar tancades.
Això passa especialment en països amb ingressos baixos que no tenen els recursos per a reduir la mida de la classe ni proporcionar màscares a tots. El primer ministre de Bangla Desh, Sheikh Hasina, ha dit que, probablement, les escoles romandran tancades fins que no passi del tot el perill de la covid-19. De la mateixa manera, a les Filipines, l’escolarització presencial no es reprendrà fins que no hi hagi una vacuna. Països com Mèxic i l’Afganistan no han anunciat encara de manera definitiva si obriran o no després de l’estiu. Fins i tot als Estats Units hi ha governadors, com el d’Arizona, que estudien de retardar l’inici del curs escolar, per l’actual augment dels casos.
