Renunciar davant un tribunal sectari

D’allò que han dit al què s’ha dit que han dit segurament hi haurà distància. Només cal veure la condemna a El País per difamar TV3. De quina mida l’haurà dita! Altrament, amb uns tribunals com els que hi ha, cal prometre quan el perill és imminent. Màxim respecte i solidaritat amb els presoners que, el què pretenen és recobrar una llibertat que se’ls nega sense cap motiu. Semblen més ostatges que altra cosa; però el fet d’haver d’agafar ostatges també es pot interpretar com una mostra de feblesa. O no? Perquè la patacada del 21 de desembre no l’han païda ni, segurament, la podran pair.

Els presoners estàn declarant en situació d’extorsió, les seves declaracions no les hem de tenir en compte. Per desgràcia, i tant de bo m’equivoqui, potser això solament els servirà per humiliar-se i humiliar-nos i després els denegaran la llibertat, tal com han fet amb en Junqueras.
Donada aquesta situació tant greu, crec que en Jordi Sanchez i en Joaquim Forn haurien de retirar-se de diputats, tal com ha fet molt bé la Carme Forcadell. Es molt trist, però no poden fer la tasca que esperem que faci el parlament de Catalunya, no estàn en condicions. Interpreto que les últimes frases del titular van en aqust sentit i hi estic d’acord.

Jo els escric semanalment, als presos, encara que sigui per parlar del temps, i continuaré fent-ho durant tot el temps que estiguin tancats.

Jo, Galileu, fill del difunt Vicenzo Galileu, florentí, de setanta anys d’edat, acusat
davant aquest tribunal i agenollat davant vostre, Eminentíssims i Reverendíssims
Senyors Cardenals, Inquisidors Generals contra l’herètica perversitat en tota la
comunitat cristiana, tenint davant els meus ulls i tocant amb les meves mans els
Sagrats Evangelis, juro que sempre he cregut, crec i amb l’ajut de Déu creuré en el
futur tot allò que sosté, predica i ensenya la Santa Església Catòlica i Apostòlica;
després, però, havent-me estat ordenat per aquest Sant Ofici que abandoni
totalment la falsa noció que el Sol és el centre del món i que no es mou i que la
Terra no és el centre del món i es mou, així com no haig de sostenir, defensar ni
ensenyar de cap manera ni oralment ni per escrit aquella falsa doctrina; després
d’haver-me estat notificat que aquesta doctrina era contrària a les Sagrades
Escriptures, vaig gosar escriure i imprimir un llibre en el qual exposava aquesta
doctrina ja condemnada, i vaig aportar arguments de gran força a favor seu,
sense, però, presentar cap solució per a ells. I per això el Sant Ofici ha declarat
que en contra meva hi ha vehements proves d’heretgia; és a dir, que he sostingut
que el Sol és el centre del món i immòbil, mentre que la Terra no n’és el centre i es
mou. Per tant, amb el desig d’esborrar de les ments de Vostres Eminències i de
tots els fidels cristians aquesta vehement sospita, justament concebuda contra mi,
amb cor sincer i una fe que no fingeixo, abjuro, maleeixo i detesto els errors
esmentats i les esmentades heretgies i en general, qualssevol errors, heretgies i
sectes contraris a la Santa Església i juro que, en el futur, mai més no tornaré a dir
i a afirmar res de paraula o per escrit que pogués donar lloc a semblant sospita de
mi

Gràcies per la teva perspectiva tant positiva, Vicent, perquè la meva primera reacció quan me’n he assabentat ha sigut d’emprenyament, la veritat.

Però després de rumiar-ho una mica trobo molt bé que tots els nostres intrèpids líders que s’han ficat a la boca del llop puguin sortir sencers i, naturalment, fins i tot deixar la política activa de primera línia. S’han ben guanyat un descans i, com diu en Vicent, els altres rellevistes del mateix equip seguiran la cursa sense la bestial motxilla d’una vergonyosa aplicació de la justícia.

L’autoritarisme no necessita raons ni drets ni un aberrant 155, sinó només passions. El règim no castiga els nostres representants com a persones individuals, sinó com a símbols de la gegantina energia popular que vibra per tot Catalunya. Per això farem molt bé substituint els nostres lluitadors individuals (ja ens els han cremat prou) per nous gladiadors.

Celebro que es retirin la Forcadell, Mundó, Jordis, Forn, Mas i qui vulgui. Han pencat de valent i ens han passat el testimoni perquè altres persones continuïn la cursa.

Pensem que el règim és molt capaç de no alliberar a ningú dels nostres, potser se’ls guardin de penyora per a més endavant, i farem molt bé en seguir corrent i canviant de corredors durant tota la cursa.

Visca la República!

Són dies tristos i durs. Entenc que la seva estratègia de defensa per sortir de la presó ha de ser la més adequada -i davant d’un tribunal inquisitorial cal cantar la cançó que els agrada-. Ho entenc i ho accepto, no sense una certa amargor.
Per altra banda, el que prometen davant del tribunal si ho compleixen els inhabilita políticament per a servir el país, i crec que això ho sabem tots. Especialment ells.
Tot el meu respecte, però és un dia trist, un intent més d’humiliació dels catalans i del projecte d’alliberament nacional per part de l’estat més corrupte d’Europa i dels més demofòbics.

Xiquets açò és una guerra no un duel d’honor.

Tant ens fa el que hagen declarat els nostres compatriotes. Com si digueren que van assassinar Franco.

L’obligació d’un ostatge és procurar eixir-se’n de les urpes dels filohitlerians que els tenen atrapats. Cal ser d’esperit ferm però flexible com el bambú.

Si a qualsevol de nosaltres ens hagueren capturat reaccionaríem més menys igual. Nosaltres no tenim ni “hidalguía” ni “caballerosidad”. Anem als resultats.

Esta colla de petits cal·lígules, nerons, julis-César, brutus, etc. que tenim davant només els interessa la imatge projectada al seu interior com fa un tal Endorgan i Kim-jong-un.

D’ací a 5 anys seran menys que brossa de riu.

La paraula donada en condiccions de captiveri és fum de botja. L’obligació d’ells declarants és acostar-se als seus més íntims i la nostra de recuperar-los sans i estalvis i acollir-los amb tots els honors de que ha arribat una mica més enllà.

O és que ens pensem guanyar la guerra sense cap baixa? Ja rribarà el dia que els retrem els honors i agraïments que corresponen.

Fa més d’1 mes vaig comentar aquest tema i em reitere. Ells diuen que mai els hem estat lleials, i tenen raó. Com es pot ser a qui fica dins la gàbia la víctima i el seus botxins?

El nivell de crueltat del regne d’EspaÑa és el dels romans que ficaven els cristians desarmats dins de l’arena del circ amb els lleons i els gladiadors.

Quin respecte ens mereixen aquells romans a hores d’ara?
Re= gens i molta oix

La història els passarà per damunt i només seran autors d’uns monuments semi-ensolsits.

Sembla que Carles i l’Oriol seran les punxes visibles que desinflaran les rodes de la seua marxa de l’esperpent de Màdrix.

Ells i tants altres que per activa, per passiva , amb discreció, secretisme o a cara descoberta i soroll destruïrem un estat que mai ha estat nostre.

Moltes gràcies, Vicent, per aquest editorial!
Trobo que representa la teràpia que ens fa falta per al dia d’avui. És molt dur conviure amb la incertesa de si podrem o no restablir el govern d’abans del 155, més després de l’anunci de Forcadell i més encara després de les suposades renúncies a la via unilateral per part dels presos polítics.
Perdoneu que em posi filosòfic però el cor ens marca l’objectiu i ens diu: “Fem República! Tirem pel dret!”, i el cervell ens podria dir: “Claudiquem! Aturem la repressió!”. Aleshores el que hem de fer es trobar la compenetració perfecta entre aquests dos òrgans per definir el camí i l’estratègia per assolir l’objectiu. Passar els anhels del cor per l’anàlisi freda que només pot realitzar-se al cap i definir una estratègia que sigui mal·leable, flexible, que s’adapti a les circumstàncies, sempre sense perdre de vista l’objectiu final. I aquest és la República.
No la perdem de vista en favor d’objectius intermedis i cops d’efecte mediàtics. Si Carme Forcadell pot treballar millor i més tranquil·la des de la segona (o tercera) línia sense estar en el punt de mira de la repressió, benvinguda la seva decisió. I el mateix val per Jordis, Quim, MHP Puigdemont, conselleres i totes les encausades. No patiu, que de lideratges no ens en faltaran!
Com se sol dir últimament: arri, unicorn! Però vigila amb aquell mur! Esquiva’l, o salta’l, o atura’t i fes-hi un forat, però si us plau, no t’hi estampis!

Moltes gràcies, Vicent, per aquest editorial!
Trobo que representa la teràpia que ens fa falta per al dia d’avui. És molt dur conviure amb la incertesa de si podrem o no restablir el govern d’abans del 155, més després de l’anunci de Forcadell i més encara després de les suposades renúncies a la via unilateral per part dels presos polítics.
Perdoneu que em posi filosòfic però el cor ens marca l’objectiu i ens diu: “Fem República! Tirem pel dret!”, i el cervell ens podria dir: “Claudiquem! Aturem la repressió!”. Aleshores el que hem de fer es trobar la compenetració perfecta entre aquests dos òrgans per definir el camí i l’estratègia per assolir l’objectiu. Passar els anhels del cor per l’anàlisi freda que només pot realitzar-se al cap i definir una estratègia que sigui mal·leable, flexible, que s’adapti a les circumstàncies, sempre sense perdre de vista l’objectiu final. I aquest és la República.
No la perdem de vista en favor d’objectius intermedis i cops d’efecte mediàtics. Si Carme Forcadell pot treballar millor i més tranquil·la des de la segona (o tercera) línia sense estar en el punt de mira de la repressió, benvinguda la seva decisió. I el mateix val per Jordis, Quim, MHP Puigdemont, conselleres i totes les encausades. No patiu, que de lideratges no ens en faltaran!
Com se sol dir últimament: arri, unicorn! Però vigila amb aquell mur! Esquiva’l, o salta’l, o atura’t i fes-hi un forat, però si us plau, no t’hi estampis!

L’editorial d’avui, a diferència de la majoria dels editorials de vilaweb, deixa l’ànim una mica enfonsat.
Perquè s’han de justificar els Jordis i el conseller Forn d’allò que els obliguen a dir per a poder ser lliures?. Està clar que no ens agrada sentir que els Jordis i el conseller Forn s’han vist obligats a verbalitzar renúncies doloroses en les que no creuen. Però d’això no se n’hauria de fer el més mínim cas. No cal cap justificació per a tot el que s’han vist obligats a fer i a dir per tal de poder ser lliures. Tenir-los a la presó no ens serveix per a res. Sabem que no és cert el que els obliguen a dir. I hem de seguir endavant per fer efectiva la República que volem tots els que hem votat independència, que per cert ha guanyat per majoria absoluta.
Hem de fer realitat allò en el que creuen Jordi Sanchez, Jordi Cuixart, Joaquim Forn, Oriol Junqueras, …. Gràcies per tot el que heu fet i el que esteu fent.

Completament d’acord, tots tenim el dret de mirar d’esquivar un càstic injust fent i signant les declaracions que calguin, és una defensa necessaria quan les males persones apliquen la justicia partidariament​,​ i amb això pretenc fer un reconeiximent d’admiració als presos i a tots els imputats.
Però em remeto al darrer comentari que vaig fer. Ni aquests presos ni els que vindran els podrem llevar de la presó injusta si no és des de una Republica de Catalunya forta. No hi ha altra negociació possible.
El Reino prova d’arrasar Catalunya, espiritual i materialment, i cegament ignora que s’arrasa a si mateix. Però això potser tampoc els importa gaire per que son un determinat grup privilegiat que procura mantenir la seva hegemonia al preu que sigui, fins i tot el de l’autodestrucció. Desgraciadament tenim exemples pareguts en paisos molt proxims geogràficament.
El que m’entristeix és que son esparses les veus que des de els ciutadans del Reino denuncien aquesta situació. Demanda que també es pot fer extensiva als votants anticatalanistes del nostre país.

D’acord en tot el que dius, però els primers que expliquen el què s’ha declarat son els advocats. Es necessari que ho facin?. Quan els periodistes els pregunten, no poden argumentar que hi ha secret de sumari o qualsevol altre excusa i callar? Quina necessitat hi ha d’humiliar els presoners i a tots els que patim per la seva situació? Per què ho fan? Es que fen públic aquesta mena d’acte de contrició i penediment, els deixaran lliures? No ho crec. Només sortiran, (com he llegit no recordo de qui) si hi ha un acord polític amb l’estat i aquest acord no arribarà si l’independentisme no provoca una crisi suficient per a obligar-lo a seure i negociar.

Les seves declaracions s’entenen molt be.
Estem davant d’uns ostatges, presoners polítcis i davant també de l’estat més criminal del mon.
Això és una carrera de relleus i tots estem esperant el nostre torn.
Jo, al seu lloc faria el mateix i un cop surtin, el dia que surtin, s’ha de fer cas a les estratègies dels seus advocats i de tota la causa en general.
Una altre cosa és el que fariem a nivell particular. Galileu Galilei, per exemple.
Em recorda molt el meu servei militar obligat a espanya. Per català i per activista, de dret a una presó de Melilla. Quan sortia, al veurel’s riure, escopinyada a la cara, visca Catalunya i cap a dins altre vegada. Així catorze mesos.
Lo dit, això és un equip i no pararem fins el final.visca la nostra terra i els nostres polítics.

Vicent, jo sóc dels teus… però cal ser més crític: Galileu no va traïcionar a Copernic ni a sí mateix dient que la terra era plana davant el tribunal de la inquisició. Ho sento. Que prenguin nota de Mandela i de tants altres. Els valors no s’intercanvien ni quan estàs a la presó. I va tant per aquests tres d’avui, com per alguns dels altres que ja han sortit. Sembla que només en Junqueres manté els principis. Jo no sé què faria si em trobés en el seu cas, però que jo fos covard no treu que ells també hi són.
Endavant amb el diari i molts ànims! Si som ferms ho tenim més a prop del que ens pensem.

Tenim terrorisme d’Estat, ocupació, repressió, ofegament, inquisició, feixisme, violència, part del govern a l’exili, part a la presó, gent imputada pertot arreu, amenaces de tota mena… Una situació aŀlucinant en ple segle XXI i a la UE. Tanmateix, hem de continuar contundents per establir la República. I que Quim Forn i els dos Jordis diguin el que hagin de dir per sortir de la presó, tot i que fa mal (força mal els deu fer a ells), és ben comprensible i, pel que fa a mi, no els hi retreuré mai, que prou horrorós és el estan passant. Ens hem d’ajudar, no atacar-nos (avui he llegit prou comentaris de moltes persones per estar ben enfadada). Que Espanya s’adoni que no pot amb nosaltres, que, tal com diu en Vicent, sigui una cursa de relleus.

Doncs a mi no em dol. Els quatre que estan allà són herois. Herois nacionals. A un d’ells li toca no retractar-se de res. Als altres, la tàctica i estratègia els pot portar a esdevenir presos polítics d’un estat democràtic ( pretesament ) que han abandonat l’activitat política. Una altra contradicció més per deixar en entredit una presó provisionaL, que s’esdevé un segrest d’estat. Com diu l’editorial el relleu és necessari, arma estratègica bàsica en el nostre model de lluita; doncs incrementa i escampa el reforç popular i els matisos del moviment: la cursa de relleus.

Contra la repressió de la dictadura, qualsevol cosa és vàlida. Rellegint el llibre de David Fernàndez i Anna Gabriel sobre Gil Matamala veurem que en ple franquisme era factible la defensa dels detinguts polítics al·legant insanitat mental, i ningú hi tenia res a dir: contra la serp de mil caps qualsevol argúcia era bona; i així en tallaves unes quantes dotzenes sense que ella se n’adonés, o ho fes veure a gratcient.

Respecte a la cursa de relleus, tan ben instrumentada per la CUP des del primer moment (visió de futur), cal insistir en la formació de nous líders en tots els partits i oblidar el lideratge carismàtic que els ha presidit durant tants anys. No hi tinc res en contra, del lideratge carismàtic, però sense que el subjecte s’ho cregui gaire, perquè en qualsevol moment pot haver de plegar, i el recanvi ha d’estar a punt.

Formació de qualitat de nous líders arreu, insistint en l’amor, que dóna el buf miraculós a la persona.

Sento dir-ho perquè a algú li pot semblar ofensiu o propi d’un ésser poc sensible, però jo haig de confessar que admiro molt més el coneixement de les persones que la seva capacitat de tossuderia. L’exemple que ens recorda en Joan Gomà, en què Galileu ens obsequia amb unes quantes figures del toreig més fi fins que domina la bèstia agressiva, demostra que és molt millor emprar la intel·ligència que no igualar-se al brau, competir amb ell, i fer-se màrtir. Aquests estimadíssims presos polítics ja en són d’herois de Catalunya, ja no cal que ara se’n demostrin més i quedin presoners de les urpes de la bèstia per sempre. Ara els volem fora, a ajudar-nos d’altres maneres. Per a edificar la nostra República els necessitarem a tots, i tancats a 500 km no ens podrien ajudar gens.
Jo haguera fet el mateix sense dubtar-ho, i si calgués, els cantaria el “Himno Nacional” posant-me el puny davant de la boca imitant un cornetí. A mi, si un boig armat m’exigeix que sembli boig igual que ell, em faig el boig. Si un descerebrat m’obliga a besar un determinat drap, sota l’amenaça de fer-me algun mal, beso el drap sense ni pensar-m’ho. Si aquesta xorrada el satisfà i jo m’allibero de la seva ira, per a mi seria estúpid no fer-ho. O és que algú pot creure que seria més intel·ligent o més digne deixant-me martiritzar per un petó o pel drap d’un boig? Al cap i a la fi, jo beso el tovalló quaranta vegades cada àpat, i per a mi, la bandera d’un tirà o d’un boig no té ni més ni menys valor que un tovalló. La manca d’intel·ligència no fa mai a una persona més digne ni més patriòtica, més aviat l’acostuma a fer-la més cadàver.

Per sortir de la presó, d’un tribunal injust, si cal un s’ha declarar culpable d’haver assassinat a Kennedy, Luther King i Troski.

Perdonar, ja veurem si perdonarem. Serà responsabilitat de la nostra consciència decidir SI perdonem, A QUI perdonem, QUAN perdonem, COM perdonem.
Ara bé, oblidar, MAI oblidarem. Això que els nacionalistes -miserables- espanyols ens estan fent a la bona gent catalana MAI ho oblidarem.

De moment, 1 milió d’euros per cada pres polític per cada dia que hagin passat a la presó. Quan es faci la liquidació en el pacte de “divorci” entre Cat – Esp , i segurament, la república catalana hagi de compensar els deutors empobrits espanyols, els descontarem 1 M x cada pres polític x dia empresonat. Que vagin fent càlculs.

Encara una cosa més.
Estic admirat de la qualitat i de la quantitat -de la persistència diària- d’aquest espai d’opinió. Òbviament de les editorials (ça va de soi) però també de la qualitat dels comentaris i de la continuïtat dels comentaristes. I avui, especialment. Des de la discrepància, però des de l’admiració.
Avui estic més del costat dels que renunciarien a l’èpica i refusarien comparar-se amb Mandela, i per tant, m’apropo més als que davant la lògica embogida del nacionalisme espanyol, salvaguardarien la pròpia llibertat. Les mostres de dignitat, de coherència
de coratge, estan molt bé i cal mostrar-les, però s’ha de tenir la llibertat íntima de quan i davant què mostrar-les. I potser no cal fer-ho davant un “torito bravo” embogit.
No cal donar joies al porc, no cal donar mel a l’ase.
Si un decideix mostrar la seva dignitat davant el Tribunal de Drets Humans d’Europa, per la confiança d’una audiència justa, pot obviar un Tribunal Suprem per la demostrada rancúnia i subjectivitat que els seus membres demostren.

No hi ha renúncia a l’èpica, aquesta només es pot exercir des de la llibertat. I per la llibertat quan se’s ostatge davant d’un poder que ja t’ha condemnat, s’hi val tot, menys la traició. No repetiré l’editorial, ni l’opinió d’en Josep Salart, ni de tants altres comentaris, avui per fortuna unànimes.

Però, una observació més. Aquesta humiliació i renúncia justificada per sortir de la presó, tené una una repercussió penal que es projecte hipotecant el seu futur, que en cas de no cumplir-les, s’hi afeixiria una nova pena: la reicindència. Per això companys cal que parlem més del cop d’Estat, del problema principal, de les monstruositats penals d’aquestes forces judicials que ara fan d’infanteria de l’Estat.

L l i b e r t a t p r e s o s p o l í t i c s !!! L l i b e r t a t e x i l i a t s !!!

Això que els hi està passant als jordis amb el tribunal de la Santa Inquisició té una certa retirada amb el que li va passar a Galileu amb el Jutge Llarena.

Galileu en cap moment defensa obertament la independència de Catalunya de forma violenta. En el seu llibre “Dialogo sopra i due massimi sistemi del mondo” es limta a escriure el diàleg que tenen tres científics sobre els avantatges e inconvenients de que Catalunya sigui independent o de que giri al voltant d’Espanya.

Els jordis al·leguen que ells en cap moment han fet servir la violència per obligar la Terra a girar al voltant del Sol. Ells diuen que es limiten a afirmar que la Terra I el Sol varen decidir de forma pacífica I democràtica en referèndum l’1-O que farien servir un sistema de referència sense forces fictícies per determinar que és la Terra qui gira entorn al Sol.

El jutge Llarena obliga a Galuileu a abjurar de la via unilateral i a acatar la constitució i la doctrina del Tribunal Constitucional espanyol. Però si us llegiu amb deteniment l’abjuració de Galileu ell diu que sempre ha cregut, creu I, amb l’ajuda del Rei Felip VI, creurà en el que predica I ensenya la Sacro-Santa Constitució Espanyola. Se’n guarda molt de dir que la Sacro-Santa reconeix el dret a l’autodeterminació dels pobles I dels objectes celestes.

La Santa Inquisició obliga els jordis a acatar la doctrina de l’església. Però els jordis en la seva abjuració se’n guarden molt de dir que la doctrina de l’església reconeix que Deu és la veritat I que la veritat és que la majoria dels objectes celestes volen ser lliures.

Quin goix fa llegir la nostra reacció unànima respecte a aquests casos de gent nostra, de la situació on es troben i amb quines mentides se’ls ha portat fins allà, engarjolats, els mentiders i gent vila!

Seu sem, tots i començant pel Vicent, l’honor del votre NOSTRE país i poble!
Quina intelligència col.lectiva i personal en la comprensió de la (les) maniobra (es) de l’enemic, del ‘qué’ esperava de nosaltres i ‘del com’ hi responen!

Som -el ppble i la nació- els honrats de tot aquest episodi que, a més a més, guanyarem.
Ara SOBRETOT a reaccionar concreta i massivament, i com sempre!
No les sentiu?: toquen les campanes del sometent pacífic i potentíssim!

Ara toca el ball que toca.

Escoltar el cofoisme de Ciudadanos (PP també? o ja ni per això tenen esma).

Escoltar el sermó d’IZ i allò que ha retingut unes sigles ja cadavèriques (PSC).

Escoltar crispetes que volen passar de puntetes per la situació en la que també estan participant (si no com els que més, si com els demés).

Escoltar als republicans de tots els colors mesurant les paraules i refent-se estabornits dels cops d’un estat agressor i hostil que reescriu les regles de joc per “preservar” la seva integritat al preu que sigui, naufragi inclòs.

I la ciutadania a la mateixa festa resintonitzant frenèticament sense tenir clar si la seva energia cal invertir-la en temps, intensitat i direcció…

Ara toca el ball que toca. Va com va Ovidi.

A veure, en els litigis amb advocats hom diu el què l’advocat diu que diguis per a guanyar la causa, no tots som juristes, en el cas dels nostres “herois” el mateix. Tots hem estat a prop dels nostres líders i hem de continuar amb el nostre reconeixement total. Llegint determinats comentaris sembla que molts fan causa comú amb els unionistes, PROU, si us plau, no els hi donem pinso. El nostre objectiu és implementar la república de la manera millor possible. En el missatge de Gandhi.. ens ignoren, s’enriuen, ens ataquen… estem en el quart episodi llavors vencem. Ells no han abandonat la inquisició, nosaltres no som d’eixe món…portem guanyant totes les votacions, això és el que compta com a grup, si continuem en pla positiu, la negativitat dels enemics els portará a perdre totes les votacions. I tindrà raó el convenciment de que una revolució que la va començar el poble, la culminarà el poble. Creguem en nosaltres mateixos i només.

Allà als anys vuitanta una colla de gent vam ser detinguts per intentar manifestar-nos davant el domicili d’un llavors conegut advocat ultraespanyolista, un dels caps visibles de les campanyes del moment contra la normalització de la llengua catalana. Jo llavors era dirigent i portantveu del Moviment de Defensa de la Terra. Doncs bé: resulta que, aconsellat per la meva advocada, vaig negar cap relació orgànica amb la dita organització. El cos em demanava, no cal dir-ho, fer una defensa política clara i sense subterfugis de l’acció i la seva organització, i encara de tant en tant me’n penedeixo de no haver-ho fet. Però el cas és que al cap d’unes poques hores tots els detinguts sortíem al carrer. I aquí segueixo i penso que en general seguim estant, per bé que molt més aprop que mai de veure realitzats els nostres somnis de sempre.

Totalment d’acord amb el raonament d’aquest article, pero amb la condicio que el seguim fins a la seva conclusio logica.

Efectivament, es perfectament respectable que cap dels imputats no vulgui ser un martir, que prometin el que calgui i que, com la Carme Forcadell, despres ho cumpleixin per a evitar que els tornin a engarjolar. Ara be, persones amb aquestes limitacions tan serioses sobre el que poden o no fer no poden fer de representants del poble catala, ni com a membres del Parlament, ni com a consellers, ni molt menys com a president com preten ser en Junqueras. En aquest sentit la decisio de la Carme Forcadell de no acceptar fer de president de la mesa del parlament es perfectament respectable, i assenyada… Pero ara cal que tots, per coherencia, renunciin a les actes de diputat, car altrement les seves intervencions i les seves votacions estaran sempre condicionades per la interpretacio potencialment “sediciosa” que en faci el jutge. L’unic que no pot renunciar el seu lloc es en Puigdemont, perque cal ser diputat del parlament per a poder ser escollit president – pero si la seva investidura tambe es fes impossible i calgues investir una altre persona (posem l’Elsa Artadi, que no esta afiliada a cap partit ni te cap imputacio fins ara) que prengues possessio formalment tot i reconeixer en Puigdemont com l’autentic president, tambe ell hauria de renunciar a l’acta per a que els independentistes podessin fer servir els seus escons al Parlament de la manera mes efectiva.

De fet, un cop l’Elsa Artadi fos presidenta podria nomenar els consellers que volgues, inclosos els exilats (la situacio dels imputats es mes complicada, perque nomes aixo ja podria ser excusa per a tornar-los a engarjolar) incloent-hi un rol de “conseller-president” (diguem-ne) que podria ocupar perfectament en Puigdemont, de manera que, a efectes practics, restituiriem el govern pre-155.

En canvi, fer el contrari (es a dir, entestar-se a mantenir els presos politics als que ara el jutge imposa aquestes condicions tan draconianes) seria la manera de investir el govern mes autonomista i mesell que es pugui imaginar. No oblidem mai la deceptio dels mitjans unionistes quan van veure que JxCat guanyava mes escons que ERC (no els podia sorprendre que els independentistes guanyessin en escons perque moltes enquestes ho predeien) i per tant que Puigdemont es postularia com a president en comptes de Junqueras, i tots els articles unionistes recents que defensaven permetre i fomentar que en Junqueras fos president. Perque? Doncs perque, encara que surti, la amenaca de tornar a preso quan al jutge li sembli que “reincideix” seria com una cadena al coll d’en Junqueras, com ho es al coll de tots els altres imputats…

En definitiva, com molt be diu en Vicent, cal salvar els nostres presos politics, i rellevar-los de la seva missio…

@”Jaume Vall”: No es tracta d’unn torito bravo”, sinó d’un torazo violento i resabiado”. I també s’ha de pensar, i avergonyor-nos-en, que van ser els mateixos “españoles”, lliures i adults física i mentalment (?), qui van votar aquesta colla de mentiders, embaucadors i dictadors. Ho tenen molt fàcil, si son capaços de reaccionar. Només cal, a les pròximes eleccions, si Déu vol, canviar una sola lletra de la mateixa paraula, i decidir-se per “Botar”.