23.11.2017 - 22:00
|
Actualització: 24.11.2017 - 07:55
A parer meu, si no hi ha una defensa decidida de la unilateralitat no hi ha procés d’independència possible. En això em veig capaç de ser contundent. No sé imaginar-me, en les circumstàncies que vivim, cap altre camí per a consolidar la independència que no siga el de les accions unilaterals. Fins i tot els qui afirmen, massa de pressa, que seguir la via de la unilateralitat ens va dur a un fracàs a l’octubre no tenen cap més remei que admetre que l’estratègia alternativa, la de negociar amb l’estat espanyol, no té sentit. O no té sentit sense decisions unilaterals que l’obliguen a seure en una taula. Més fortes i contundents encara que les que es van prendre a l’octubre. Potser sí que un dia es negociarà amb l’estat espanyol, però això només passarà si abans ens ho guanyem proclamant coses que ells no ens deixarien proclamar mai. O siga que per a la negociació també cal la unilateralitat. Per a provocar-la.
Tot el procés d’independència, de fet, s’ha basat en la unilateralitat. Fins avui. Arenys de Munt va ser unilateralitat i va marcar el to amb què el país s’ha mogut d’ençà d’aleshores. Sempre recorde que vaig entrevistar Artur Mas després del pla Ibarretxe i em va dir: ‘He après que Madrid mai no ha de marcar el ritme i que sempre hem de votar nosaltres en darrer lloc.’ Unilateralitat, doncs. ERC i sobretot la CUP tenien la unilateralitat en el seu ADN, encara més i tot. Ningú no ha renunciat mai a cercar un acord i un pacte, però renunciar a la unilateralitat és renunciar a avançar. I no cal renunciar a la unilateralitat per practicar la bilateralitat. Per això, la posició que semblen expressar els acords electorals de Junts per Catalunya i ERC em resulta preocupant, per innecessària. I ho torne a aclarir: no em preocupa gens que es parle de negociar, però sí que em preocupa que es diga de manera més o menys explícita que per la via de la unilateralitat no es pot avançar més.
Perquè, sense prendre decisions unilaterals, a més, què faríem durant la pròxima legislatura? Hi ha una opció d’actuació, ben clara i consistent, d’acord amb la unilateralitat, que consisteix a desplegar la llei de transitorietat i el procés constituent. Directament i si hi ha la majoria suficient. I aleshores, si l’estat espanyol, com diu Albiol que passarà, torna a dissoldre el parlament, que ho faça. Serà problema seu, sobretot. Aquesta vegada Rajoy ha pogut violar la constitució espanyola i l’estatut perquè ha tingut el permís explícit d’Europa i del PSOE per a fer-ho. Excepcionalment. Però això d’anar tancant il·legalment el parlament cada tres mesos no sembla de cap manera una via que porte enlloc ni crec que puguen sostenir-ho. Excitarà el malestar i promourà dubtes sobre la capacitat de l’estat espanyol d’encarar el problema polític català. Ens afavorirà, en definitiva.
Dit tot això, no voldria ser injust, tampoc. I ho seria si no consideràs, i per tant ho faig, la possibilitat que aquesta proposta formal de bilateralitat tinga a veure amb la repressió de què som objecte. Que siga una defensa dels partits, una manera d’arrecerar-se i de prevenir possibles il·legalitzacions. Si és això, ja em sembla bé. Sobretot perquè ara, abans de discutir què farà el parlament, hi ha un objectiu sobre el qual ningú no hauria de dubtar: cal guanyar les eleccions i guanyar-les amb el marge més ampli possible.
I sobre això, una darrera reflexió. Com ha passat sempre, el camí que agafen els polítics independentistes a final de gener, quan es formarà el govern, dependrà molt de què fem, de què votem nosaltres el 21 de desembre. Hi ha tres possibilitats per a la nit electoral. La primera, una victòria unionista, una possibilitat catastròfica que sembla realment llunyana. D’entrada, perquè haurien de guanyar un mínim de dotze escons respecte del 27-S i això sembla guanyar molt més que no seria raonable. I després perquè si ahir Iceta va dir que no investiria Arrimadas, això vol dir que Junts pel No té un problema greu ja de bon començament.
Les altres dues alternatives són dues possibilitats basades en la victòria dels Separats pel Sí. De l’abast de la victòria –n’estic convençut, d’això– dependrà si seguim la via unilateral o no. Si l’independentisme es queda on és –en la xifra d’escons més o menys actual i sense superar la meitat dels vots– em fa l’efecte que les coses s’alentiran. Ara, si l’independentisme augmenta d’escons i sobretot si supera la barrera del 50% dels vots, no hi haurà cap més opció que reconèixer que la ciutadania ha revalidat la República. I per tant s’haurà d’actuar en conseqüència, diguen què diguen ara els programes electorals. Sigueu-ne conscients: això també és a les vostres mans.
