Rentar taula i parar plats

*Un company m’estalvia de dir la meva sobre el debat de la setmana. Reprodueixo la seva santa indignació: “Ara s’omple tot de les noves tarifes d’electricitat. Els catalanets parlen de posar rentadores. Posar rentadores? A on? A una altra habitació? Bellugar-les? Treure-les de lloc a mitjanit? Això sí que farà soroll. O és que potser en català una rentadora (eufemisme per una rentada) es fa? I el rentaplats igual. I el televisor i la ràdio? Posem la tele? La resposta lògica és ‘On?’ O és que voldries dir si l’engeguem o l’encenem? I la taula? La posem? Quin espant, no? Vols treure-la del menjador? I on la vols posar? O és que potser, el que volies, era parar-la? I així, un fotimer. De debò que cada vegada més la sensació de reducció territorial-mental és horrorosa. Jo només puc parlar normal a casa meva amb la meva mare, que mai de la vida (i té 89 anys) ha posat rentadores, rentaplats, teles, ràdios ni mandangues. I la taula es para.”

L’únic que puc afegir és que ves quina casualitat que ara l’ajuntament de Barcelona hagi decidit esbandir, i mai tan ben dit, el carrer de les Bugaderes d’Horta (de fet allà on el company diu “eufemisme per una rentada” suposo que devia voler dir bugada).

*Bé, no, dic mentida, hi puc afegir una altra cosa. De la rentaplats hi ha qui en diu rentavaixella, un terme no normatiu que ha escampat el món de la publicitat (a través dels detergents, sobretot. Si feu un cop d’ull als sabons i pastilles que es fan servir veureu que la denominació lavavajillas és hegemònica). Però com que tot és susceptible d’empitjorar, també circula la forma rentavaixelles, amb aquest plural tant del gust dels nostres veïns. Encara que vaixella és mot correcte i antic, rentavaixella em sembla del tot innecessari. Fixeu-vos que quan rentem a mà els atuells que hem fet servir a l’àpat diem “rentar (els) plats”, no pas “rentar la vaixella”.

*I ja que n’he afegida una, n’hi afegeixo una altra, va. La consulta al DIEC de mots començats en renta- (una funció molt útil que us recomano) m’ha permès descobrir que el rentamans que de vegades faig servir com a sinònim de pica no me l’he inventat; de fet, fins i tot és la denominació d’un gibrell per acomplir la tasca que el nom indica. I de passada m’assabento que n’existeix un altre específicament per rentar-se els peus que es diu… exacte, rentapeus.

*Hi torno amb el teatre perquè és una fal·lera que tinc. En consumeixo molt, ves què hi farem. Obra en forma de diàleg de dos amics. El text és fresc, proper, col·loquial. D’autor contemporani. La conversa llisca en un català d’avui, funcional i apte per a l’expressivitat de dos cinquantins amb problemes de parella. Admirable. De cop i volta, un “Però te la vols follar?” fa ressonar un grinyol eixordador per tota la sala. Estàvem contemplant un paisatge i, inesperadament, l’ha travessat un alien. Ja sé que follar és (per desgràcia) normatiu, però i què? Aquí no hi esqueia gens. Amb “Te la vols tirar/fer?” ho solucionaves molt millor, més coherent amb el conjunt. És el perill de donar carta de naturalesa als mots-silur: que arrasen la sinonímia. Suposo que els autors deuen tenir por que si posen qualsevol altre sinònim en comptes de follar els consideraran uns pagerols.

*Una mestra em demana bibliografia per potenciar l’ús dels registres no formals a l’escola. La petició, a part del goig pel que té de reconeixement de la importància del col·loquial, m’atrapa en fora de joc. N’existeix, de material d’aquest? M’aniria (ens aniria) de primera saber-ho, o sigui que si algú en té cap idea i me la vol fer arribar li estaré molt agraït.

*Em pregunten com diria achicharrado en català; “rostit, per exemple”, contesto. “Ui, no, no és el mateix! Rostit és com soso, no? No puc posar en una vinyeta un personatge que digui ‘Joder, quina calor. Estic rostit!'” L’autoodi fa estralls. El català no és bo per insultar, el català no és prou vulgar, prou estripat, prou expressiu… I com que em ve al cap aquell que un dia em va explicar que havia adoptat gilipollas perquè aportava no sé pas quin matís, hi rumio una estona. Podria ser que el binomi achicharrado–rostit fos una bona imatge per descriure que les cultures són irremeiablement diferents? L’enunciat seria una cosa com ara “Ells diuen achicharrado perquè són així i aixà, i nosaltres fem anar rostit (o equivalent) perquè som aixà i així…” i cadascú que hi posi els adjectius que vulgui. Perquè, ben mirat, si dues llengües tinguessin equivalents directes per a tot el repertori lingüístic, tal vegada no serien ben bé dues llengües diferents, ni per tant dues cultures diferents. Ho enuncio d’una altra manera: mentre no puguem traduir achicharrado ni ells rostit, anem bé.

*Enèsima mostra de supremacisme lingüístic que malbaratem: una empresa fa una pífia lingüística descomunal i no passa res. Què esperen les empreses catalanes a fer un ‘Nos en saldremos’ per comprovar que tampoc passa res? El dia que això passi haurem pujat un graó en l’escala de l’alliberament mental.

*El món a l’inrevés. Al restaurant, germà i germana cinquantins parlen un castellà de zona alta, però s’adrecen al cambrer en un català impecable, que gairebé sembla matern. És el revers de la situació més freqüent. Qui es pot resistir a imaginar el trajecte lingüístic d’aquesta família?

*”Gràcies per la vostra presencialitat”, diu als assistents la moderadora d’una tertúlia. Fins no fa gaire ens hauria semblat un ris absurd: “Gràcies per la vostra presència”, tal com toca. Però després de la reclusió forçosa, ‘presencialitat’ té un sentit a què ‘presència’ no arriba. Ni que sigui per oposició a virtualitat. Doncs apa: gràcies per la vostra presencialitat virtual, lectors que hi sou.