No és cortesia; és mentalitat de vençut

Any 1922, divendres 13 de gener. Josep Buch, Jaume Martorell i Agustí Sobrevia, tres amics graciencs joves i amants de la muntanya i de la natura, decideixen fer un pas endavant en la seva afició i fundar un Grup Excursionista amb l’objectiu de compartir la seva afició amb més gent. El nom de l’entitat que volen crear el tenen molt clar des del primer dia: es dirà ‘Mai Enrere’.

D’aquesta manera naixia, ara ha fet cent anys, el Grup Excursionista Mai Enrere que, poc després, passaria a ser el Club Excursionista de Gràcia. Un canvi de denominació que en cap moment no volia dir que es deixés de banda, ben al contrari, ni l’esperit ni l’exhibició orgullosa d’aquell lema –aquell “mai enrere”– que anava molt més enllà de ser un simple recordatori engrescador o una evocació romàntica.

Conta la llegenda que l’indret triat per aquells tres joves fundadors va ser la plaça de la Vila, a l’ombra de la torre que acull el rellotge i la històrica campana, la campana de Gràcia. I dintre de la plaça, un punt molt concret: un banc de pedra que simbolitzava, per una banda, l’arrelament al barri i, per una altra, la solidesa de les seves conviccions. Un banc de pedra que, per cert, encara avui és al mateix lloc.

Poc es podien imaginar Buch, Martorell i Sobrevia que cent anys després ens trobaríem a Montserrat, a l’empara dels actes de Renovació de la Flama de la Llengua Catalana, i en una edició en la qual el club que ells varen fundar ha assumit l’encàrrec d’organitzar-los. Un encàrrec que, per cert, no és pas la primera vegada que entomen.

Excursionisme i natura. Dos mots que enllacen directament amb un altre que els engloba: país. I en aquest camp de significats podríem incorporar-hi dos conceptes més per tancar el cercle: llengua i cultura. Amb el benentès que dins el terme “cultura” hi incloc, com no podia ser de cap més manera, l’ensenyament.

I avui, per cinquanta-tresena vegada consecutiva, l’excursionisme català puja a Montserrat –”el nostre Sinaí”, que canta Verdaguer al “Virolai”– per renovar el testimoni d’estima a una llengua simbolitzada en aquesta flama encesa amb l’entusiasme i mantinguda amb la fe. Aquesta flama que fa tres diumenges, a Prada, a l’ombra del Canigó i en terra ben catalana, naixia al costat de la tomba on reposa Pompeu Fabra. Ben mirat, cinquanta-tres anys seguits, sense cap defallença, és una de les maneres més nobles de posar en pràctica aquell “mai enrere” fundacional.

L’Any Fabra

I, ja que he esmentat el Mestre Fabra, permetin-me que faci una breu marrada per arribar fins a l’origen de l’acte d’avui. Situem-nos al mes d’octubre de 1967 quan, després de quatre anys de clausura del Palau Dalmases –el local on tenia la seu– i de prohibició de tota activitat, Òmnium Cultural obté finalment l’autorització governativa per a reprendre la feina. És en aquell moment –octubre de 1967– que algú (un “algú” que es deia Jordi Pujol) s’adona que pocs mesos després –el 20 de febrer de 1968– es complirien cent anys de la naixença de Pompeu Fabra a la vila de Gràcia. Va ser quan Pau Riera i Sala, que aleshores presidia Òmnium Cultural, va encarregar a Joan Triadú la coordinació d’un homenatge al Mestre que anés més enllà de la simple commemoració condensada en un acte puntual i prou. És justament d’aquí que neix l’Any Fabra, una iniciativa que va comptar amb una comissió organitzadora formada per les entitats culturals i cíviques més importants d’aquell moment i amb un patronat d’honor amb les figures de més prestigi de la cultura catalana (tant de l’interior com de l’exili), amb noms com Pau Casals, Josep Carner, Eduard Fontserè, Pau Vila, Pere Bosch i Gimpera, Joan Miró, Ferran Soldevila i una llarga llista, fins a arribar al mig centenar de personalitats.

El 20 de febrer de 1968 –la data exacta del centenari– l’Any Fabra es va inaugurar al Palau de la Música Catalana amb un solemne acte acadèmic d’inequívoc signe catalanista i amb Carola Fabra, la filla, a la presidència. A part de Triadú, crec que és just d’esmentar ara els noms d’altres persones que varen col·laborar-hi amb diverses responsabilitats, com Joan Ballester, Mariona Borràs, Enric Gual, Avel·lí Ibáñez i Senserrich, Martí Llauradó, Jordi Mir, Oriol Panyella, Carmina Ràfols, Rafael Solanich i Joaquim Ventalló, entre molts altres.

Aquell Any Fabra, desenvolupat en ple franquisme, va ser el desencadenant de la popularització de la figura del Mestre i va aconseguir remoure el país a favor de l’ensenyament en català i de la imperiosa necessitat d’incorporar-lo tant a la vida acadèmica com a la social. I tot això gràcies a una extensa llista d’activitats, iniciatives i publicacions escampades arreu del país que ara no és el moment de detallar in extenso, però que varen fer realitat projectes com ara la publicació de la biografia de Fabra escrita per Josep Miracle, un dels seus col·laboradors més directes; les Festes Populars de Cultura Pompeu Fabra, organitzades al llarg de vint-i-cinc anys arreu dels territoris de parla catalana; una allau de peticions als ajuntaments perquè incorporessin als seus nomenclàtors carrers, places i avingudes amb el nom de Pompeu Fabra –fins al punt que ara mateix, després Verdaguer i Maragall, Pompeu Fabra és el nom més present als nostres carrers–… o la Renovació de la Flama de la Llengua Catalana, la primera edició de la qual es va celebrar el mes d’octubre d’aquell mateix 1968, i que, ja des del primer moment, va lligar el món excursionista amb la figura de Fabra.

La Flama de la Llengua Catalana

Assimilem la nostra llengua a la imatge d’una flama que renovem cada any. És habitual que una flama l’associem amb la claror i la llum. I si li donem categoria de llum primigènia no ens portarà gaire lluny de la sacralitat. Curiosament, el foc l’associem a la passió, a l’arrauxament; i, en canvi, la flama ens evoca feblesa, fragilitat, essència…

Però més enllà de tots els tripijocs conceptuals que vulguem fer-hi, el que la Flama vol refermar any rere any és la voluntat del poble per a mantenir viu el català. Així doncs, que ja faci més de mig segle que ho fem ens ha d’enorgullir, tot i que, dissortadament, encara cal mantenir el to reivindicatiu i no només el merament festiu, que és el que ens agradaria. La inscripció en ferro forjat de la llàntia que, a l’atri d’aquest monestir, acull la Flama és una declaració de principis que no enganya ningú: “L’encengué la fe, la porta l’esforç i la manté la voluntat d’un poble.”

Renovem, doncs, aquest compromís amb la llengua –un compromís que considero més necessari que mai– i cal, per tant, que en parlem. Deixin-me, però, que comenci amb un breu exercici de franquesa a tall de presentació.

Jo sóc allò que més s’assemblaria a la definició d’usuari del català: escric, llegeixo, publico textos i em comunico en aquesta llengua. I procuro fer-ho tothora i a tot arreu (de casa nostra, s’entén). Per resumir, podríem dir que séc un usuari de base i, per tant, no els parlaré ni des de la filologia ni des de la sociolingüística, dues disciplines que em mereixen molt de respecte però sobre les quals no puc exhibir cap atribut acadèmic. Sí que puc dir, en canvi, que com a escriptor i com a parlant sempre procuro enfilar les paraules amb el màxim de traça i de decòrum de què soc capaç. I és des d’aquest punt de vista –i també, per què no dir-ho, des del sentit comú– que m’adreço a vostès per exposar-los unes impressions personals que és possible que alguns dels presents comparteixin amb mi.

També els parlaré des de la perspectiva de vianant de la meva ciutat: Barcelona. Un vianant tafaner que procura circular amb les orelles ben atentes a la manera com parla la gent amb la qual es va trobant. Un vianant que, per edat, ha estat educat en castellà tot i que això no priva que recordi altres èpoques –políticament molt més tenebroses que l’actual, sens dubte– en les quals, paradoxalment, la presència del català en la vida quotidiana era més espontània i superior a ara. Un vianant, en fi, que deplora un fet que considera molt preocupant: a Catalunya es pot viure perfectament sense saber ni un bri de català: ni parlar-lo, ni llegir-lo, ni entendre’l. I no passa res.

El català no està bé. Segons els polítics travessa una situació complicada o delicada. I està en clara decadència o al caire de la desaparició segons altra gent que, per regla general, no pertany a la classe política. Mirin: és cert que la situació no és precisament per a llançar coets i que allò que el cos potser ens demanaria a molts fóra abocar-nos cap a la via més pessimista, la més apocalíptica. Però també és cert que una de les coses que més necessitem és que a l’ús i al coneixement de la nostra llengua s’hi incorpori com més gent millor. Per això crec que en un context com l’actual potser fóra bo ser una mica astuts i pràctics i tenir en compte una de les regles del joc de l’oferta i la demanda: aquella que diu que és molt difícil que algú se senti empès a fer costat a una empresa que els mateixos que en formen part diuen que es troba a les portes del cementiri.

I és ben evident que la situació no és -ho repeteixo- per a llançar coets. Ben al contrari. Avui més que mai constatem (i patim) que hi ha un objectiu no gens dissimulat de convertir el català en una llengua residual, no necessària. En un patuès. I també m’apresso a dir que ens hi juguem molt, en aquesta partida. Però potser fóra bo que no abandonéssim els sentiments positius; l’optimisme, si volen dir-ho així. Torno a Joan Triadú que en les seves memòries es defineix en diverses ocasions com un optimista preocupat. No un bufanúvols, no un panxacontent, sinó com algú que sap perfectament el pa que s’hi dóna i tot el que ens hi juguem, però que malgrat tot no perd les esperances. Segurament aquest optimisme preocupat i en vigília permanent seria una de les vies que ens ajudarien a afrontar aquesta llarga travessa sense una despesa gaire gran d’energies.

Jo no sé si, malgrat desitjar-ho ferventment, trigarem gaire a tenir un estat propi. El que sí que sé és que no podem permetre de cap manera que perdem la nació. I és cert que dintre del concepte de “nació” hi caben un munt de coses. Però sens dubte les tres més importants, sobre les quals de cap manera hauríem de transigir, són la llengua, l’escola i la cultura. Els tres elements (oh, casualitat!) que l’estat –que sap molt bé on ha de punxar per fer mal– ataca més a fons i amb més persistència.

No estem sols, però, en aquesta comesa. Tenim els exemples dels que ens han precedit. Penso en Prat de la Riba, que l’any 1906 escrivia: “El poble que no ha sabut construir una llengua pròpia és un poble esguerrat, perquè la llengua és la manifestació més perfecta de l’esperit nacional i l’instrument més poderós de la nacionalització i, per tant, de la conservació i la vida de la nacionalitat.” Penso també en el Mestre Fabra quan deia: “Si falla la llengua, fallarà tot.” O, més cap aquí, em ve al cap un article de Joan Solà titulat “Plantem cara” (publicat a l’Avui el desembre de 2006) que comença amb un contundent “Ja n’hi ha prou!”, i continua: “Qui intenta destruir la llengua d’un poble és un enemic d’aquest poble.” O en Joan Triadú que l’octubre de 1993, quan el van nomenar Escriptor del Mes, ho va exposar ben clarament: “Només amb la llengua ens sobreviure.” I, com no podia ser altrament, penso també en Joan Fuster, l’home savi del qual ara es commemoren els cent anys de la seva naixença, que en un dels seus aforismes més celebrats (i més carregats de raó) ens advertia que “tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres”.

El Pacte Nacional per la Llengua

No fa gaires setmanes la conselleria de Cultura va anunciar la posada en marxa d’un gran Pacte Nacional per la Llengua. Un Pacte que, pel que es va explicar, comptava en principi amb el consens d’algunes forces parlamentàries de les diguem-ne “no habituals” a l’hora de donar suport a projectes d’aquesta mena. Tot i que tothom hi és benvingut, val a dir que alguna d’aquestes forces el mes d’octubre de 2017 no va dissimular gaire el seu entusiasme a l’hora de donar suport a l’aplicació de l’article 155 de la Constitución. Ho repeteixo: tothom hi és benvingut, però les coses s’han de recordar de tant en tant; que la memòria, a part de ser feble, sol ser també molt interessada.

El Departament de Cultura ha obert una pàgina web que aporta informació sobre el Pacte (encara en fase de projecte), tot i que tinc la impressió que des del moment que es va anunciar els seus impulsors no en parlen gaire. Un silenci que si és sinònim de treball febril –i, sobretot, de discreció– aplaudiré amb entusiasme; però que si és el silenci dels cementiris o el de la indiferència, o, senzillament, el de no saber què més dir lamentaré profundament. Crec, però (i, com diria Tísner, m’hi jugo un sac de pèsols), que no és el cas. I, a més a més de creure-ho, ho desitjo ferventment.

No voldria pas fer ara d’infant terrible perquè a la meva edat el paper ja no m’escau, però no puc evitar que em vingui a la memòria un fet que he tingut l’oportunitat de poder viure de prop: fa vint-i-cinc anys he vist com es presentaven amb la màxima prosopopeia no menys de mitja dotzena de plans nacionals de Foment, o d’Estímul, o d’Acció, o de Xoc a favor del Llibre i/o de la Lectura; uns plans que en bona part dels casos es varen anar diluint en el no-res poc després de ser presentats. O, per dir-ho d’una manera més benèvola, uns plans que han passat força desapercebuts.

Cosa de tots

Les administracions tenen, certament, molta feina a fer per la llengua. I penso, sobretot, en dues conselleries: Cultura i Educació. Però, desenganyin-se, aquell lema de fa una pila d’anys que deia que “el català és cosa de tots” continua essent tan necessari com aleshores, si no més. 

I si reivindico el “cosa de tots” és perquè crec que encara que d’aquest procés d’anàlisi n’acabés sortint un Pacte Nacional per la Llengua generós, ple d’encerts i copiosament consensuat entre les forces polítiques, si per part dels catalanoparlants (i dels que sense ser-ho tenen la voluntat de conèixer i usar la nostra llengua); si per part nostra, dic, no hi ha una actitud de fermesa, de compromís i de militància lingüística –aquell “la manté la voluntat d’un poble”, que pregona la llàntia que acull la Flama–, tot plegat pot quedar en paper mullat.

Fermesa, compromís i militància: vet aquí tres actituds que es refermen amb l’aplicació col·lectiva, però que requereixen una forta predisposició individual, una voluntat sense fissures per part de cadascú de nosaltres. És en aquest sentit, doncs, que ara els exposaré algunes impressions personals.

La primera cosa que se m’acut de destacar és la urgent necessitat que tenim de desprendre’ns del marc mental espanyol, de desprendre’ns d’aquella mentalitat de poble colonitzat que ens porta a considerar Madrid –i tot el que s’inclou dintre del concepte “Madrid”– com a únic referent. Ja fa molt de temps que tota l’artilleria mediàtica (de fora, però en alguns casos també d’aquí) s’ha conjurat per inocular subtilment aquesta percepció en la nostra manera de pensar i d’actuar. Un perillós error perquè el nostre camp de joc és el món sencer i, per tant, si cal emmirallar-se en algú fóra molt saludable que aquest “algú” representés el progrés, el respecte i l’obertura d’idees; no la repressió judicial, la persecució legislativa, el “mando y ordeno” institucional o les garrotades policials tan habituals en aquesta democràcia degradada que patim.

Deixin-m’ho dir amb un exemple ben actual: el nostre partit el juguem a la Berlinale, no als Premios Goya.

Aquesta desinhibició que tan sana i necessària em sembla, aquest canvi de mentalitat que preconitzo, podríem resumir-lo en una consigna que fóra molt bo que no perdéssim de vista (i que ens la creguéssim): “Pretendre viure en català a Catalunya no és cap idea contra natura.” Canviar de mentalitat vol dir deixar de banda els complexos, la passivitat i la por a exercir la intransigència. Aquesta por que fa que sempre tinguem a flor de llavi un “Ay, perdone” quan algú vol que li parlem en castellà o ens acusa de voler imposar el català. “Imposar el català”, ens retreuen…

En aquest punt és quan convé que tinguem molt clara una altra idea: el català és la llengua pròpia de Catalunya i al planeta Terra no hi ha cap llengua, cap ni una, que al territori que li és propi “s’imposi”. En tot cas, si alguna cosa fa és ocupar el lloc de preeminència que li pertoca. Són les altres llengües que coexisteixen en el territori les que poden pretendre assolir una posició principal que evidentment no els correspon. 

Aquesta saludable actitud d’intransigència –que Màrius Serra va sintetitzar anys enrere en el palíndrom “català a l’atac”– s’oposa també a la por ancestral que solem tenir per a no semblar gaire “del morro fort” (ja que sembla que se’ns atribueix fama de pactistes), i el pànic de no semblar “antipàtics” (penso en la gràcia que els fa a molts compatriotes quan senten allò de “uy, qué simpático; no pareces catalán”). Tot això, creguin-me, no és cortesia: és mentalitat de vençut. Una mentalitat de la qual podríem començar a desprendre’ns si, per exemple, féssim una cosa tan senzilla com parlar sempre en català per defecte.

 (A propòsit d’això, em ve al cap una anècdota que contava l’enyorat Guillem d’Efak, un home amb les idees claríssimes: un dia va entrar en una botiga a Palma i en veure que la dependenta se li adreçava en castellà li va dir “¿Per què em parlau en foraster, senyora?”, “Ai, perdoni. És que em pensava que era negre.”) 

Per no esmentar la morbosa afició a seguir fidelment les tertúlies de ràdio i televisió i els articles en els quals ens diuen el nom del porc –”nazis supremacistas” sol ser la floreta més habitual basant-se en aquell principi que diu que “cal saber totes les opinions”. Principi en el qual jo, personalment (i ja em perdonaran), no crec gens per la senzilla raó que la majoria d’aquestes opinions ja fa força temps que les tenim prou conegudes i, cosa que és pitjor, prou patides.

M’acolliré novament a un aforisme de Joan Fuster que ens ho diu de manera rotunda: “Quan discutiu i tingueu raó, crideu. Ordinàriament, el qui no en té també crida. I no és cosa de perdre posicions per una qüestió de bones maneres.”

És, si fa no fa, el que em sembla que hi ha darrere de la lamentable deriva de TV3 dels darrers anys. Tota la caverna –que no sol mirar mai aquesta cadena, i a més a més se’n vanta– no ha tingut ni el més mínim escrúpol per a atacar-la i per a amenaçar-la amb la desaparició fulminant el dia que arribi al poder. I a Sant Joan Despí –segurament de manera instintiva per allò de la mentalitat del vençut– els ha faltat temps per a posar-se la bena abans de la ferida pensant-se, il·lusos, que aigualint el capteniment lingüístic (i algun altre capteniment més que ara no ve a tomb) la fera s’amansiria. Resultat: mentre la fera continua amb ganes de fer sang, cada vegada som més els que dubtem que TV3 continuï essent “la nostra”.

Cal no badar, doncs, perquè el que perdem a cada bugada ja no és un llençol: és tot l’aixovar. I el cobrellit. I si no, mirin la ignominiosa sentència del 25% de castellà a les escoles…

Això em dóna peu a parlar d’un altre dels grans conceptes amb els quals vivim entabanats: el bilingüisme. Aquest bilingüisme que ja l’any 1957 Josep Pla definia a Destino com “una tragèdia indescriptible”, o que, bastant més cap aquí –vaja, fa només unes setmanes– va portar un dels nostres diaris a vetar la publicació d’un article de Xavier Roig. Un article en què es deia que institucionalitzar el bilingüisme “només ha servit perquè els que no vulguin aprendre el català no ho hagin de fer. El bilingüisme –deia Roig– porta que una llengua (la poderosa) es mengi l’altra (la feble)”. Si fa no fa –i això ara séc jo qui ho diu– com la trampa dels equidistants que, a l’hora de la veritat, la majoria acaben decantant-se cap a una banda: l’altra.

Per tancar aquest apartat de bilingüismes i equidistàncies (tan nocius i falsos els uns com les altres) els recomanaré l’article que Marta Rojals va publicar a VilaWeb el 31 de gener en què parlava d’aquells que van pel món pregonant sense immutar-se que “yo el catalán lo entiendo, però no lo hablo”, una actitud contra la qual l’admirada amiga Rojals propugnava precisament la inversa. La més revolucionària: la del sentit comú. És a dir, la del: “sí, miri, jo el castellà l’entenc molt bé. El que passa és que no el parlo.” Vejam de quina manera reaccionaran, quan tindrem oportunitat de posar-ho en pràctica. Continuaran, potser, dient-nos “nazis supremacistas” quan, de fet, simplement copiarem, amb el castellà, el mateix que ells fan amb el català?

La modernitat de Fabra

Fa un moment, recordant que el català és cosa de tots, he demanat fermesa, compromís i militància lingüística als catalanoparlants i als que volen ser-ho. Ara hi afegeixo audàcia, orgull de llengua i fins i tot (com és el cas de les germanes Valentina i Júlia Planes, les joves banyolines fundadores de La Incorrecta) un punt de desvergonyiment. Català a l’atac, vaja…

Ho deia Joan Triadú en una entrevista a Serra d’Or l’octubre de 1991: “… crec que mai no s’havia fet tant per la cultura catalana com ara, però potser mai, en temps del franquisme, no havíem estat tan en perill; no vull fer catastrofisme, però hem d’estar molt a l’aguait perquè tenim l’adversari a casa mateix. Hi ha un seguit de fenòmens contradictoris (classes en castellà a la universitat, per exemple, o bé considerar que pertanyen a la cultura catalana els escriptors catalans que escriuen en castellà, etc.) que fan pensar molt. Ara, a mi, que ja tinc setanta anys, m’agradaria tenir-ne trenta-cinc per continuar lluitant. Hi ha encara molta feina per fer.”

Molta feina per fer per aquest català que, ho repeteixo, avui més que mai és cosa de tots.

Acabo ja. Dies enrere, en una crònica que vaig publicar sobre l’acte al cementiri de Prada, definia Pompeu Fabra com un home rabiosament modern. La manera com va desenvolupar l’ordenament del català estava clarament influïda per la formació d’enginyer que tenia. Però és important no perdre de vista que, com a complement enriquidor de l’exercici intel·lectual, Fabra no va deixar mai de banda l’exercici esportiu: la natació a mar obert, que practicava al Cantàbric durant els anys que va estar destinat a Bilbao, el tennis i altres disciplines, fins al punt que durant la República va ser el màxim dirigent de l’esport català… I, és clar, l’excursionisme. Una activitat que practicava pel seu gaudi personal però que, alhora, li permetia conèixer més a fons el país i la seva gent.

Els valors del món excursionista són una magnífica garantia de fidelitat al país i de feina ben feta. D’empresa col·lectiva alimentada per l’esforç individual. I la trajectòria d’aquestes cinquanta-tres edicions de la Renovació de la Flama de la Llengua Catalana n’és la demostració més irrefutable.

Ho he dit tot just començar: ara fa cent anys tres joves de Gràcia s’aplegaven al voltant d’un entusiasta “Mai enrere!”

Francament, no em sembla pas una mala pista: seguim-la.

Moltes gràcies.

Montserrat, 20 de febrer de 2022