Renovables: els projectes per a connectar les dues ribes de la Mediterrània per sota la mar

  • Analitzem els diversos projectes de cables submarins que volen connectar el nord de l’Àfrica i el Llevant amb Europa per dur-nos electricitat renovable

VilaWeb
L’agrivoltaica vertical, juntament amb l’expansió del mercat de bateries, podrien fer autosuficient tot Europa.
14.12.2024 - 21:40
Actualització: 14.12.2024 - 22:02
00:00
00:00

La transició a les energies renovables avança a tot el món. Són les fonts energètiques més barates actualment, cosa que facilita l’accés a l’energia als països en desenvolupament i fa la indústria més competitiva als països industrialitzats, mentre abarateix el rebut de la llum dels ciutadans. A més dels compromisos internacionals signats a l’Acord de París, que impliquen de posar fi a l’ús de combustibles fòssils i electrificar pràcticament tot el consum energètic, la Unió Europea és enmig d’una cursa accelerada per a desempallegar-se de la dependència del gas rus, amb implicacions geopolítiques importants. En aquest context, dur electricitat generada amb plaques solars i molins eòlics del nord de l’Àfrica amb cables submarins esdevé un focus d’atenció, tant dels governs europeus i africans com del món privat. Tot seguit us expliquem els projectes proposats i quines alternatives pot haver-hi, com també les seves implicacions geopolítiques.

La connexió existent entre el Marroc i l’estat espanyol

L’any 1997 es va inaugurar una connexió elèctrica submarina entre Tarifa i Fardiua, que va ser ampliada el 2006. És formada per dues línies de 400 kV, cadascuna amb 3 cables, més un cable de reserva, amb una llargada total de 59 quilòmetres. La potència total és de 1.400 MW, però és asimètrica: 900 MW van de l’estat espanyol cap al Marroc i 600 MW van del Marroc cap a l’estat espanyol. A banda de les qüestions econòmiques i tècniques, cal tenir en compte les implicacions geopolítiques d’aquesta mena d’infrastructures. El Marroc té interès a construir una central nuclear d’ençà del 1983, una opció vista per Occident com un risc per al desenvolupament d’una bomba nuclear. Per aquest motiu, la política europea ha estat la de promoure al Marroc unes altres alternatives energètiques, com ara el gas fòssil i les energies renovables, per cobrir les necessitats energètiques creixents del país magribí.

Això explica l’asimetria exportadora energètica cap al Marroc. Tanmateix, ara és Europa que necessita urgentment grans quantitats d’electricitat per a substituir els combustibles fòssils i, molt especialment, el gas rus. El Marroc disposa de moltes més hores de sol anuals i àmplies zones desèrtiques deshabitades on pot construir grans parcs solars i eòlics per alimentar Europa. De moment, l’estat espanyol i el Marroc planegen de construir una tercera línia de 400 kV amb una capacitat de 700 MW addicionals i un cost estimat de 169 milions de dòlars.

El Marroc, per una altra banda, no ha renunciat a construir una central nuclear amb vista al 2030. El país disposa de les reserves més grans de fosfats del món, essencials per a l’agricultura, però que contenen urani natural, que es podria fer servir de combustible nuclear. A més, cal considerar les lluites geopolítiques, amb la qüestió del Sàhara Occidental, l’enfrontament amb Algèria i el paper de Rússia. El Marroc en el passat ha tingut converses amb Rosatom, la corporació nuclear pública russa, per explorar la construcció d’una central nuclear per a la dessalinització d’aigua per a agricultura, la indústria i el consum humà. Amb la guerra d’Ucraïna, i l’expansió russa pel Sahel, el Marroc ho pot fer servir per pressionar la UE.

La Gran Bretanya vol obtenir electricitat renovable del Marroc mitjançant el cable submarí elèctric més llarg del món (imatge: Xlinks).

Xlinks, el gran projecte per a dur electricitat renovable del Marroc al Regne Unit

En tot aquest context internacional, el Marroc també té una carta guanyadora per a cobrir les necessitats d’una de les grans economies europees, el Regne Unit. Amb les conseqüències del Brexit, l’objectiu britànic de produir tota l’electricitat de fonts netes a partir del 2035 i amb els entrebancs aïllats que hi ha amb les interconnexions submarines amb França, fa anys que es parla del projecte Xlinks. És un projecte faraònic per a unir el Marroc amb les illes britàniques amb una interconnexió submarina de 4.000 quilòmetres. Resseguiria les costes del Marroc, Portugal i els estats espanyol i francès amb una profunditat màxima de 700 metres. La interconnexió, que seria la més llarga del món, seria formada per dos circuits independents d’1,8 GW de potència, cadascun amb dos cables separats, un de positiu i un altre de negatiu. Una potència total de 3,6 GW que podria proporcionar, per si sola, el 8% de l’electricitat del Regne Unit.

La interconnexió submarina duria l’electricitat generada a la regió de Guelmim-Oued Noun, al sud del Marroc, tocant amb el Sàhara Occidental, fins a Devon, al sud d’Anglaterra. La producció elèctrica es faria amb una planta solar que cobriria uns 200 quilòmetres quadrats i una planta eòlica amb molins repartits sobre una àrea de 1.500 quilòmetres quadrats, amb una potència total d’11,5 GW. S’hi afegiria una bateria amb 5 GW de potència i una capacitat d’emmagatzematge de 22,5 GWh. En aquesta zona del Marroc es complementen molt bé les hores de sol i uns vents desèrtics que són més forts al vespre i ben d’hora al matí. Cal tenir en compte que les plaques solars al Marroc produeixen tres vegades més electricitat que al Regne Unit i els vents són molt predictibles, atès que són el producte de les variacions tèrmiques desèrtiques diàries. Juntament amb un hivern al Marroc amb més hores de sol que al Regne Unit, tot plegat fa que el projecte proposat pugui proporcionar dinou hores d’electricitat diàries de mitjana de manera consistent, segons els promotors.

El projecte d’interconnexió EuroAfrica vol connectar la producció renovable d’Egipte amb Europa passant per Xipre i Grècia (imatge: projecte EuroAfrica).

El projecte farà els primers tràmits administratius al Regne Unit aquests dies. De moment, ja ha atret inversors, com ara l’energètica francesa Total, l’elèctrica britànica Octopus Energy o la companyia energètica d’Abu Dhabi. Si supera la fase de permisos administratius i obté prou finançament, encara haurà de superar un obstacle a què s’enfronten la resta de projectes: la construcció dels cables. Si la resta de projectes d’interconnexions submarines tiren endavant, caldran molts milers de quilòmetres de cables anuals i ara mateix la capacitat de fabricació mundial no els podria cobrir. Ara com ara es produeixen anualment 9.000 quilòmetres de cable elèctric submarí, i, amb les noves fàbriques anunciades, s’arribarà a 16.000 quilòmetres l’any 2030. Tanmateix, el sector calcula que en aquella data la demanda podria arribar a 75.000 quilòmetres l’any. Per aquest motiu, el projecte Xlinks inclou fer una fàbrica de cable a Escòcia, amb finançament públic ja aprovat, bo i aprofitant les instal·lacions d’un port antigament dedicat al transport de carbó i acer.

La interconnexió entre Egipte, Xipre i Grècia

A l’altra punta de la Mediterrània trobem uns quants projectes que volen connectar Europa amb el Llevant i Egipte. Per una banda, hi ha el projecte d’interconnexió EuroAfrica, anunciat el 2017, que amb un recorregut de 1.400 quilòmetres connectaria el delta del Nil amb Grècia. Passaria per Xipre, que és l’únic membre de la UE que no és connectat al sistema elèctric europeu i depèn enormement dels combustibles fòssils per generar electricitat. Tindrà una capacitat de 2 GW de potència i es calcula que proporcionarà uns 17,5 GWh d’electricitat anualment, més que la producció de la gran resclosa d’Assuan. El projecte es desenvolupa per fases. El 2021 es va completar la connexió entre l’illa de Creta i la part continental de Grècia, tot i que s’ha planificat d’ampliar-la, atès que, com veurem, hi ha més projectes d’interconnexió amb Creta.

La meitat de la interconnexió, entre Egipte i Xipre i amb una capacitat d’1 GW, era previst que s’acabés l’any passat, però la companyia responsable l’ha endarrerit per al 2029, per entrebancs per a obtenir de finançament, que requereix 2.500 milions d’euros d’inversió. Les dificultats se situen en la banda egípcia, que ha passat una crisi financera i la devaluació de la moneda. Tanmateix, per a Egipte és un projecte estratègic, atès que pot esdevenir un dels productors renovables i nodes principals del transport d’electricitat neta del món. Per una banda, per les grans centrals solars i eòliques que ha construït i planifica construir, d’uns 1-3 GW les més grans, gràcies a la disponibilitat de grans àrees desèrtiques, amb moltes hores de sol i els vents desèrtics associats. Per una altra banda, perquè ja disposa d’una interconnexió de 3 GW amb l’Aràbia Saudita, que també té centrals renovables gegantines, amb noves plantes en tramitació. Entre les intencions dels saudites hi ha la de fer connexions submarines directes amb Grècia, sense haver de passar per Egipte.

El projecte d’interconnexió EuroAsia vol fer d’Israel un node transmissió elèctrica renovable amb Europa (imatge: projecte EuroAsia).

Un segon projecte és la Gran Interconnexió Marina, que té finançament aprovat per la UE i el govern xipriota. És una línia de 500 kV amb una capacitat d’1 GW de potència (primerament s’havia parlat de 2 GW), una llargada de 1.200 quilòmetres i profunditats màximes de 3.000 metres. Connectaria Israel amb Xipre (uns 300 quilòmetres) i de Xipre fins a Creta (uns 900 quilòmetres). El projecte, que també havia despertat l’interès xinès, situa Israel en una posició estratègica i geopolítica important, perquè, a banda de la producció pròpia a les seves àrees desèrtiques, podria actuar de node d’evacuació cap a Europa de producció renovable de l’Aràbia Saudita, de Jordània i de la resta de països de la regió.

Finalment, hi ha un tercer projecte per a dur electricitat d’Egipte a Grècia. És la interconnexió GREGY, que aniria directament de la part occidental d’Egipte a Creta, i d’ací al continent, sense passar per Xipre. Tindria una potència de 3 GW i un recorregut de 950 quilòmetres i té el suport dels governs de tots dos països. La UE també hi ha mostrat interès, tot i que no s’ha arribat a cap compromís. Els promotors afirmen que l’electricitat seria proporcionada per centrals renovables a Egipte amb una potència de 9,5 GW, pendents de construir, i evitaria la crema de 4.500 milions de metres cúbics de gas fòssil. Per a contextualitzar-ho, la UE importava 150.000 milions de metres cúbics de gas rus el 2022.

La connexió entre Itàlia i Tunísia

Finalment, una altra de les zones geogràfiques d’interès per dur producció renovable de l’Àfrica a Europa és l’estret que separa Tunísia i l’illa de Sicília. Ací es vol desenvolupar la interconnexió Elmed, que també té el finançament de la UE i el suport dels governs de tots dos països. És una línia de 500 kV, amb 220 quilòmetres de recorregut (200 sota la mar), amb una capacitat de 600 MW de potència i una profunditat màxima de 800 metres. Els promotors tenen l’objectiu d’acabar-lo el 2028, però els resultats de les eleccions a Tunísia han causat dificultats polítiques i econòmiques al país i es tem que s’endarrereixi. Tanmateix, tant el Banc Europeu d’Inversió, com el govern i l’operador elèctric tunisians, han reiterat el suport al projecte.

El projecte d’interconnexió GREGY vol connectar centrals renovables a les àrees desèrtiques de l’oest d’Egipte amb Europa per Grècia (imatge: Copelouzos Group).

La interconnexió, com en els casos precedents, té connotacions geopolítiques importants. Per una banda, amb els compromisos internacionals d’abandonar el consum de combustibles fòssils, Tunísia en serà un dels grans perjudicats, atès que per aquest país passa un dels gasoductes més importants que connecta els pous algerians amb Europa. La interconnexió elèctrica mitiga aquest efecte i fa que el país també opti per les renovables,  aprofiti les seves grans àrees desèrtiques i pugui actuar de node de transmissió per a futures plantes renovables a Algèria i Líbia. A més, Tunísia també té interès en la producció d’hidrogen verd, que requeriria grans centrals renovables els excedents de les quals es podrien evacuar directament en forma d’electricitat gràcies a la nova interconnexió.

La gran pregunta: seran necessaris tots aquests projectes?

El món renovable evoluciona ràpidament i això podria fer aquests projectes innecessaris, si més no, tècnicament. Els projectes que hem vist segueixen, per mimetisme, la filosofia del sistema energètic tradicional fòssil. Però fa sol i vent a tot arreu i els països europeus tenen el potencial de ser autosuficients. Tanmateix, és cert que les interconnexions entre països ho faciliten i fins i tot són necessàries per a estabilitzar el sistema elèctric europeu. També la variabilitat de producció a escala continental, que pot fer que països sencers no tinguin prou producció renovable i hagin de recórrer a l’exterior. Sense oblidar l’important component geopolític, en què tant Rússia com la Xina actuen a l’Àfrica per oposar-se als interessos europeus.

També és veritat que la producció renovable és molt més barata a les zones desèrtiques del Sàhara, però cal comptar que el transport d’allà no és barat i, per aquest motiu, pot acabar resultant més cara. Tanmateix, cal tenir en compte que el sector de bateries té un gran desenvolupament, per la qual cosa podria posar fi als problemes d’estabilitat de la xarxa i la variabilitat de les renovables a escala continental, sense necessitat de recórrer a l’exterior. Especialment, si la xarxa elèctrica aprofita les bateries dels cotxes elèctrics, que es comptaran per centenars de milions durant aquests anys vinents. Un altre front que es desenvolupa molt és l’agrivoltaica i les plaques solars verticals. Beneficiaria econòmicament els productors agrícoles i no interferiria en la producció d’aliments, i així Europa tindria terrenys de sobres per a cobrir les necessitats energètiques sense haver de recórrer a la producció africana. Tot plegat dependrà d’una barreja de raons tècniques, econòmiques i geopolítiques.

Us proposem un tracte just

Esperàveu topar, com fan tants diaris, amb un mur de pagament que no us deixés llegir aquest article? No és l’estil de VilaWeb.

La nostra missió és ajudar a crear una societat més informada i per això tota la nostra informació ha de ser accessible a tothom.

Això té una contrapartida, que és que necessitem que els lectors ens ajudeu fent-vos-en subscriptors.

Si us en feu, els vostres diners els transformarem en articles, dossiers, opinions, reportatges o entrevistes i aconseguirem que siguin a l’abast de tothom.

I tots hi sortirem guanyant.

per 75 € l'any

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.

Si ets subscriptor de VilaWeb no hauries de veure ni aquest anunci ni cap. T’expliquem com fer-ho

Recomanem

dldtdcdjdvdsdg
272829303112345678910111213141516171819202122232425262728123456789
dldtdcdjdvdsdg
272829303112345678910111213141516171819202122232425262728123456789
Fer-me'n subscriptor