Les renovables poden cobrir cent vegades la demanda mundial d’energia

El món avança imparable cap a un futur energètic format íntegrament per energies renovables. Tot i tenir estratègies diferents, en general tots els països hi estan d’acord i fan polítiques encaminades a assolir aquest objectiu cap a l’any 2050, per a complir l’Acord de París. A l’àmbit científic, algunes veus han dubtat que les energies renovables tinguin la capacitat de proporcionar tota l’energia que consumim. Fins i tot han dit que no serveix de res instal·lar tants parcs eòlics i solars. Ara, aquesta opinió no és compartida per bona part de la comunitat acadèmica i tècnica internacional, i alguns estudis mostren tot el contrari. Fa unes quantes setmanes, el think tank britànic Carbon Tracker va publicar una anàlisi basada en estudis recents –tant acadèmics com privats– que mostrava que les energies renovables tenen la capacitat de cobrir cent vegades la demanda energètica mundial. Tot seguit us en resumin les principals troballes.

Els límits de la producció renovable

Carbon Tracker, a l’informe, posa xifres a les diverses situacions possibles. La conclusió més important és que, amb la tecnologia actual i als terrenys més adients econòmicament, les plaques solars i els molins eòlics poden produir 6.700 Petawatts hora (PWh) d’electricitat l’any, que és més de cent vegades la demanda actual mundial d’energia –no tan sols d’electricitat, sinó de tota l’energia consumida. Catalunya, per exemple, consumeix 0,295 PWh l’any. D’on prové la xifra de 6.700 PWh? Es pren en consideració el potencial teòric màxim de captació d’energia amb fonts renovables, sense tenir en compte si és econòmic o no captar-la. Es calcula que tenim una capacitat màxima de generació solar de 170.000 PWh a l’any.

Davant el màxim teòric, hi ha una primera barrera, la tècnica. Amb la tecnologia actual, les plaques solars i molins eòlics només es poden situar en uns llocs determinats. Això determina un potencial tècnic de vora els 6.700 PWh, molt per sota del teòric. Els camps solars fotovoltaics en són la principal font, amb el 86% del potencial tècnic total. La resta es reparteix amb l’eòlica marina i terrestre i la solar fotovoltaica sobre teulada. L’estudi considera sis tipus d’energia renovable: solar, eòlica, hidràulica, geotèrmia, onades i mareal. D’aquestes, la solar és la més gran amb diferència. Només l’eòlica i la hidràulica tenen un potencial tècnic que supera els 10 PWh anuals de producció. Ara, es considera que la hidràulica és a prop del límit de capacitat, de manera que només l’eòlica és l’altra renovable amb un gran potencial de producció.

L’estudi fa assumpcions conservadores. Per exemple, no té en compte l’emmagatzematge d’energia entre estacions –com ara acumular energia solar de l’estiu per a consumir-la durant l’hivern– i extrapola el mínim anual de producció de l’hivern a la resta de l’any. A més, en el cas de les centrals solars, descarta zones allunyades més de vint-i-cinc quilòmetres de zones poblades, per manca d’infrastructura. També exclou la majoria dels deserts (Sàhara, Austràlia, Aràbia Saudita), zones d’alta muntanya (Tibet) i zones selvàtiques com l’Amàzones o el Congo. Fins i tot exclou els camps de conreu. A la fotovoltaica sobre teulada, no té en compte les teulades orientades al nord a l’hemisferi nord, i al sud a l’hemisferi sud, perquè no reben llum solar directament. En el cas de l’eòlica terrestre, exclou muntanyes o terrenys amb pendents superiors al 20%. A la marina, no considera aptes les zones de menys de deu quilòmetres de la costa, per l’impacte visual, o més llunyanes de 200 quilòmetres, perquè són massa remotes. Tampoc no té en compte les àrees protegides o amb fondària superior a 1.000 metres. D’aquesta manera, només el 6% de la superfície oceànica es considera amb capacitat tècnica per a produir electricitat.

Un segon obstacle és el potencial econòmic. Les renovables han de competir en preu amb els combustibles fòssils, de manera que, tot i que es poden posar plaques solars i molins eòlics a molts llocs, cal limitar-se a aquells on el cost de producció de l’electricitat no en superi el preu de venda. Això fa disminuir la producció renovable, i era a un 60% del potencial tècnic l’any 2020 (uns 3.600 PWh). El potencial econòmic millorarà amb l’abaratiment del cost de les renovables i, al final d’aquesta dècada, el 90% del potencial tècnic serà econòmicament viable.

L’anàlisi, a més, ressalta que alguns estudis antics van subestimar enormement tant el potencial tècnic com l’econòmic de les energies renovables. Aquest seria el motiu principal pel qual algunes veus encara avui dia diuen que les renovables no poden abastar tota la demanda energètica. El 2004 es van presentar estudis que determinaven que el potencial tècnic de l’energia solar era de 176 PWh anuals. En canvi, estudis recents (2020) eleven aquesta xifra trenta vegades, fins a 5.800 PWh. Sobre l’eòlica, el 2009 es deia que el seu potencial tècnic era de 53 PWh anuals, mentre que el 2016 el Laboratori Nacional d’Energies Renovables (NREL) dels EUA va calcular que el seu potencial era setze vegades superior: 871 PWh.

Finalment, hi ha potser la limitació més important actualment: el potencial polític. Les renovables ocupen terrenys on hi ha algunes altres activitats econòmiques –agricultura, ramaderia, indústria…– que competeixen o defensen els seus interessos contraposats –productors de gas i petroli. Hi ha sectors que pressionen els polítics perquè els afavoreixin a l’hora de decidir els usos dels terrenys o el consum energètic. Això fa que les decisions polítiques vagin adreçades, a tot estirar, a garantir la demanda elèctrica actual amb renovables, uns 65 PWh anuals arreu del planeta.

La disponibilitat de terrenys no és cap problema, amb excepcions

Segons l’estudi, la disponibilitat de terreny no és cap limitació per a cobrir tota la demanda energètica amb renovables amb la tecnologia actualment disponible. Si s’hi volgués donar resposta només amb plaques solars –prescindint de la resta de fonts renovables–, caldrien 450.000 km², el 0,3% per cent de la superfície terrestre del planeta. És una àrea inferior a l’emprada per a l’extracció dels combustibles fòssils. Ara, aquest percentatge és el global, i varia molt segons la latitud del país perquè afecta la insolació, que és el principal recurs renovable. Així, els països al voltant de l’equador només necessiten el 0,1% del territori. El nostre en necessita menys del 5%, mentre que Alemanya o Escandinàvia són en la pitjor situació, i en requereixen més del 5% (vegeu el mapa). Això pot originar canvis geopolítics i econòmics importants, tot agrupant països segons l’abundància energètica renovable.

Un primer grup de països són els superabundants. Els africans en són els més beneficiats. L’Àfrica esdevindrà una superpotència en renovables, amb el 39% del potencial tècnic. Així, Namíbia podrà cobrir 1.000 vegades la seva demanda energètica, i també podran fer-ho Botswana i Etiòpia. El segon grup és el dels abundants. En aquests països, la demanda energètica es pot satisfer entre 100 i 1.000 vegades més amb renovables. Inclou estats com ara Xile, Austràlia i el Marroc. En general, són països desenvolupats amb estructures de govern estables, cosa que facilita que puguin ser proveïdors d’energia renovable de confiança per a unes altres regions. De fet, ja hi ha projectes per a connectar camps solars i eòlics del Marroc amb el Regne Unit mitjançant un cable submarí. I és que les Illes Britàniques se situen en el següent grup, el ple, on hi ha la Xina, l’Índia i els Estats Units. Poden satisfer entre 10 i 100 vegades els seus requeriments energètics. Encara que els puguin cobrir amb renovables locals, aquests països podrien tenir interès a importar energia de llocs més abundants per a obtenir-la més barata o per a evitar oposició popular, tot externalitzant-ne els impactes.

Finalment, hi ha el grup de països tensats, on les renovables poden abastar menys de deu vegades la seva demanda energètica actual. Inclou economies mundials importants, com ara Itàlia i el Japó. Alemanya, inclosa en aquest grup, tot i ser actualment una potència mundial en renovables, és dels que tindran més dificultats. Pot cobrir amb renovables al seu territori poc més del doble de la seva demanda actual. Els Països Baixos (3 vegades), Corea del Sud (3,5), Taiwan i Suïssa (4) o Singapur (0,1) també són zones on l’envit és més gran. En aquests estats caldrà prendre decisions polítiques difícils per garantir la independència energètica enfront de l’oposició local cap a les renovables. Malgrat tot, també optaran per importar energia renovable de l’exterior. Alemanya i Singapur, per exemple, ja han arribat a acords amb Austràlia per a obtenir-ne electricitat i hidrogen verd. Tot i que significa tenir un cert grau de dependència energètica de l’exterior, és una millora respecte de la situació actual, en què depenen completament d’importacions de combustibles fòssils (gas i petroli).

L’estudi mostra que globalment no hi haurà problemes per a subministrar la demanda energètica actual i futura a partir d’energia solar i eòlica, i es prescindirà completament dels combustibles fòssils. Tanmateix, hi ha diferències significatives que originen desigualtats a escala regional. El grup de països superabundants representa el 36% del potencial tècnic mundial, però només l’1% de la demanda energètica actual. Mentre que el grup tensat consumeix el 14% de l’energia mundial, però només té l’1% del potencial tècnic de producció renovable. Malgrat tot, es calcula que el 2050, en un sistema energètic completament electrificat a partir de renovables, la demanda energètica serà de 76 PWh. Una xifra molt més baixa que l’actual a causa de les millores en eficiència dels motors elèctrics en relació amb els de combustió, i molt lluny del potencial de 6.700 PWh. Que un país cobreixi amb renovables locals tot el consum energètic no dependrà del potencial tècnic d’aquesta tecnologia, sinó de decisions polítiques i econòmiques. A diferència dels combustibles fòssils, que només són en llocs concrets del planeta, les renovables són universals. Tots els països hi tenen accés en una mesura o una altra.

Entrem en una nova era

La revolució renovable tot just ha començat. Fa només cinc anys que ha quedat clar que són una font d’energia més barata que la resta. Amb un potencial tècnic addicional, són viables econòmicament a conseqüència d’una baixada de costs continuada i molt marcada. A més, amb opcions com l’autoproducció solar, els ciutadans i les empreses veuen que les energies renovables són capaces de produir energia més barata. Això farà que, aquests anys vinents, l’energia solar i l’eòlica tinguin un creixement exponencial, d’un 20% l’any arreu del planeta. L’estudi tan sols detecta una limitació i amenaça a aquest canvi de paradigma energètic: les decisions polítiques que s’oposin directament o indirecta al desenvolupament de les renovables. Sector a sector, i país a país, les energies fòssils i nuclear perden la partida a favor de les renovables acceleradament.

El 2015 hi havia pocs llocs on la producció solar fos més barata que la fòssil. El 2020, ho era al 60% del planeta. El 2030 ho serà pràcticament a qualsevol latitud. A mitjan dècada vinent, els combustibles fòssils seran completament fora del sector elèctric, que funcionarà exclusivament a partir de renovables. I seran una cosa completament del passat en tot el sistema energètic –com ara el transport, la climatització o el consum industrial– l’any 2050. A mesura que la generació renovable creixi, la demanda de combustibles fòssils baixarà. Una baixada que serà molt evident a partir del 2030.

L’estudi considera que som en una nova etapa històrica. Tindrem una reserva energètica cent vegades superior a les nostres necessitats, un fet mai vist. Hi haurà noves possibilitats per a tenir energia molt econòmica, més llocs de feina locals i un món més equitatiu i amb menys problemes ambientals. El preu de l’energia caurà molt. Aquells que actualment no tenen accés a l’energia, finalment en tindran. Les relacions geopolítiques canviaran completament. Per exemple, el camp de petroli més gran del món és el de Ghawar, a l’Aràbia Saudita, amb 280 quilòmetres de llarg i 30 d’ample. Si en aquesta àrea es posessin plaques solars i molins eòlics, la producció elèctrica seria equivalent a la producció de petroli. Cap país del món no té un camp de petroli com el de Ghawar, però la majoria sí que disposa d’un terreny d’aquestes dimensions on posar tecnologia renovable. Això posa punt final a la dependència energètica de l’exterior de pràcticament tots els països, a les tensions als mercats energètics, a la inestabilitat geopolítica, a les injustícies de tracte entre països i al repartiment desigual dels llocs de feina del sector energètic.

Els autors de l’informe de Carbon Tracker consideren que la humanitat només ha viscut dos moments de canvi com aquest. El primer, fa uns deu mil anys, amb la invenció de l’agricultura i la ramaderia. El segon, a partir del 1750, amb la Revolució Industrial, quan els combustibles fòssils es van començar a fer servir en massa. En aquestes dues dates, els humans vam augmentar la capacitat d’aprofitar l’energia, amb guanys destacables en el nostre benestar. Ara en tenim una altra oportunitat. El nostre país restarà al marge d’aquesta nova era?