23.05.2023 - 21:40
De xicoteta no m’entusiasmava el tren de la bruixa, era molt surrealista, aquell home estrany amb la carasseta amb una berruga enorme al nas despentinant-me amb l’escombra. Cada vegada que entrava al túnel patia, tan fosc. Tot i que era conscient que la bruixa hi estava amagada i que sortiria de sobte, l’ensurt era monumental. Doncs ara em passa igual amb els trens de la Renfe: tot i que sóc conscient que passarà alguna cosa, l’ensurt sempre és monumental i l’empipada, també. Com l’altre dia, que havia d’agafar a Tarragona el tren de les 14.00, un trajecte de dues hores i mitja, a les 16.30 ja seria a València i amb sort a les 17.30 asseguda al sofà de casa.
Anava tota carregada amb la maleta grossa, tota la setmana havia fet voltes pel territori, la bossa de mà, una bossa de tela amb neules que m’havien regalat els amics de Mataró i una rosa preciosa a la mà. Vaig arribar amb temps a l’estació de Tarragona. Encara no hi havia informació sobre el meu tren, vaig seure i em vaig quedar mirant hipnotitzada el panell informatiu, sabent que tard o d’hora vindrien les sorpreses. Tenia, com quan estava a punt d’entrar al túnel del tren de la bruixa, les mateixes papallones a l’estomac. I pam! De sobte una nota informativa em va avisar que havia d’anar a l’oficina d’atenció al client. El meu cap anava com unes debanadores, les papallones a l’estomac voletejaven amb més força, val a dir que no havia dinat, il·lusa de mi esperava dinar al tren. Vaig agafar la maleta, les bosses i la rosa i vaig fer cap a l’oficina, vaig anar lenta, massa, ja hi havia un munt de gent preguntant davant meu. Això també em passava amb el tren de la bruixa, no aconseguia mai seure a prop de la locomotora, sempre hi havia gent molt més ràpida.
Una senyora amb cara de pomes agres ens va informar que havíem d’agafar un autobús fins a l’Hospitalet, el de l’Infant, perquè si arriba a ser el de Llobregat em desmaio allà mateix, sense cap més explicació, tot i la nostra insistència. Havíem de tornar al hall i allí ja ens avisarien. Sense prendre nota dels noms ni mirar els bitllets ens va engegar fora de la petita oficina, li fèiem nosa. Vaig agafar la maleta, les bosses i la rosa i vaig buscar un seient situat estratègicament, on pogués veure l’oficina d’atenció al client, el panell informatiu i els meus nous companys de viatge que s’havien agrupat a l’entrada de l’estació.
El rellotge corria, a la contra, com sempre, ja eren més de les dues, finalment va aparèixer una altra dona, va fer una ullada al grup i va preguntar si algú anava cap a València, tots vam aixecar la mà. I ens vam posar en marxa, com pollets seguint la lloca vam sortir de l’estació, ens esperava un minibús. El senyor conductor no sabia obrir el maleter, i va començar a donar cops i més cops, fins que ho va aconseguir i va introduir les maletes de males maneres, tancant-lo a la força. Mentrestant, fèiem cua per pujar al minibús, però teníem un problema, només hi havia 20 places i érem 21. Vam jugar al joc de les cadires i un noi va quedar fora. Tots miràvem cap a un altre costat, per la finestra, al sostre, evitàvem la mirada del noi abandonat a Tarragona. La lloca li va assegurar que vindria un altre autobús a recollir-lo. I, com en els Deu negrets, en vam perdre un.
I va començar el nostre viatge, ja ningú no mirava l’hora. En arribar a l’Hospitalet, el conductor va treure el cap per la finestra i va preguntar a un jardiner, que podava els matolls d’una rotonda, si sabia on era l’estació. Es va aturar, van parlar i al cap d’una estona ens vam posar una altra vegada en marxa, finalment vam arribar a l’estació. A penes teníem lloc per a aparcar, hi havia un munt d’autobusos més grossos. Aquests havien vingut directament de Barcelona per agafar el nostre tren. Per un moment em vaig sentir afortunada, el meu trajecte havia estat més curt que el dels meus nous companys de viatge, però un núvol negre de preocupació va ocupar la meva ment. Hi hauria lloc per a tots? El maleter no s’obria, el conductor ho intentava una vegada i una altra, uns senyors amb armilles grogues ens apressaven, però què volien que féssim? No podíem marxar sense les maletes. Quan va aconseguir obrir el maleter les maletes van caure totes a terra, la gent s’amuntegava nerviosa buscant cadascú la seva, jo patia per la meva rosa, la portava a la mà.
Vam córrer, nerviosos, cap a l’estació, vaig intentar anar al lavabo, però la cua era llarguíssima, em va fer por de perdre el tren. Ens van amuntegar a l’andana, finalment un dels senyors amb l’armilla groga ens va explicar que la causa del nostre infortuni era un incendi a Gavà. Sense cap més informació. El vam metrallar a preguntes: Quan vindrà el tren? Quan arribarem a casa? Hi cabrem tots? On s’amaga la bruixa?
Preguntes fetes al vent sense resposta. Entre la gentada vaig albirar una senyora amb l’uniforme de Renfe. Estava esperant el nostre tren, devia ser la revisora. M’hi vaig acostar, em va informar, amb l’autoritat que li donava l’uniforme, que es respectarien els seients, que no patís. Això si, no hi havia cap horari previst d’arribada ni a València ni enlloc.
Passades les tres, va arribar el tren, venia de Tarragona. I jo em pregunto: si venia de Tarragona, per què ens havien fet venir de Tarragona a l’Hospitalet amb autobús? Però, qui es fa preguntes quan viatja al tren de la bruixa?
Nerviosos, ens vam afanyar tots a pujar al tren, jo amb la maleta, les bosses i la meva pobra rosa a la mà, i finalment, encara que semblava impossible, vaig seure al meu lloc, que vaig haver d’abandonar de seguida per anar al lavabo, vaig tornar tan de pressa com vaig poder, preocupada per si algú havia ocupat el meu seient. Ja més tranquil·la, em vaig posar la música a les orelles, mentre el tren anava fent parades. De cop, les papallones a l’estomac van tornar, eren més de les quatre, tenia gana, no havia dinat. En arribar al vagó cafeteria, ple de gom a gom, em vaig trobar que la senyora de l’uniforme era la cambrera, la vaig saludar, però no se’n recordava de mi, no li havia deixat empremta, potser no em va reconèixer perquè no portava la rosa a la mà. Em va informar que no hi havia menjar, que s’havia fet malbé. Perquè al tren de la bruixa les sorpreses i els ensurts no s’acaben mai. Vaig tornar al meu seient, sort en vaig tenir de les neules de Mataró.
Després de moltes hores, el tren va arribar a València. Final de trajecte, el tren de la bruixa s’havia aturat. Vora les 20.00 vaig aconseguir seure al sofà de casa, amb la rosa a la mà, sense haver dinat i despentinada.
