Renegar i insultar: més enllà de ‘joder’ i ‘gilipollas’

No fa gaires decennis que el mot renegar formava part de la nostra parla habitual. Els menuts, per imitació dels grans, renegaven. I els pares els renyaven: “No reneguis!”, “No es renega!”, “No diguis renecs!”, “Renecs, no!”… Algú també deia paraula gruixuda, amb un significat semblant, i també batall, en indrets com ara Menorca (pronunciat batai). I en lloc de ‘renegar’ també es deia dir pecats. Ara, tot va ésser escampar-se la paraulota, assemblada a la forma castellana, i acabar-se els renecs. I ara dir renec fa vell, és cosa de boomers.

Els renecs també han canviat molt. Fa quaranta anys hi havia una diferència rotunda entre allò que deien els homes, per una banda, i les dones i la mainada per una altra. Un home podia dir mecàgum Déu i una dona o un nen –o un home benparlat, que també n’hi havia– havien de dir mecàsum, mecàsum l’ou, mecàsum cent o, a tot estirar, mecàsum dena. Els homes deien fotre i les dones, fúmer, fótxer o fumbre. Els homes deien hòstia i collons, i les dones ospa o ospedrer i cordons o cordills o collins. Els homes, carall i cony i les dones, caram i coi, conxo o codony. Si eres malparlat deies la mare que el va parir, però segons les circumstàncies ho canviaves per qui el va matricular o qui el va parracar…

Avui no semblaria pas gaire normal aquesta diferència per raons de sexe. El problema, greu, que tenim avui és l’empobriment: una bona colla d’aquests renecs han caigut en desús i el més sentit és joder, pronunciat completament en castellà (‘khoder’).

I en el capítol dels insults, ens hem trobat si fa no fa igual. El més sovintejat és gilipolles –també amb la ge castellana– que arracona el carallot, el torracollons i molts més. No és tan sols que gilipolles sigui un castellanisme, sinó que “devora” tot de mots i construccions que enriquien el registre col·loquial genuí.

Això mateix passa amb tonto, que hi ha qui demana que sigui acceptat. El cas és que ja tenim ase i bajoca i beneit i cap de suro i una dotzena més, que hem anat arraconant…

En el català, per poc que feu memòria o per poc que escolteu els vells, hi trobareu insults de tota mena: de suaus i de forts, amb valors molt precisos. N’hi ha que tenen un significat tan exacte que no els pots definir amb un sol mot. Un gamarús, posem per cas, no és tan sols un ‘aturat’, sinó que, a més, ha de tenir ‘maneres rústiques’. I una gata maula com la definiríeu? No és fàcil, eh? El diccionari diu ‘que sap dissimular les intencions’, però dit així pot semblar una virtut i tot: s’hi ha d’afegir que té mala bava, que té malícia.

També cal tenir en compte la gradació, tant en la intensitat de l’insult com en la vulgaritat. No és igual un manta que un vagarro, encara que tots dos vulguin dir ‘gandul’. Ni és igual dir d’algú que és una mala peça (col·loquial i irònic) que dir que és un malparit (vulgar i ofensiu).

I encara podríem esmentar els insults col·lectius, de vegades fent ús d’aquest recurs fantàstic que és la sufixació: la gentussa, la bordissalla, la terregada…

Deixem escrita, a tall d’inventari, una mostra d’insults genuïns, més o menys classificats segons el significat:

El capítol que n’aplega més és el de la manca d’intel·ligència, el de la gent aturada o innocent. Hi podríem encabir tots aquests i més: ase, ruc, capsigrany, suro (o cap de suro), totxo, betzol (o betzo), soca, ximple, sòmines, tros de quòniam, babau, bajoc (o bajoca), beneit (o beneit del cabàs), carallot, encantat, bleda (o bleda assolellada), curt de gambals, estaquirot, fava, figaflor, figa-seca, gamarús, orellut, talala, talòs, tòtil, pallús, tanoca, pebràs.

La ganduleria no ha deixat floretes, però alguna sí: dròpol (o dropo), gallof, manta, matapà, poltró, vagarro.

La poca condícia, la deixadesa  i la brutícia també tenen els seus insults: pòtol, carnús, esparracat, llardós, porc, truja, verro.

Per a la gent considerada poca cosa o de poca categoria, hi ha un repertori més limitat: cul d’olla, ninot, fleuma, zero a l’esquerra, merda seca.

Però passa sovint que aquesta gent té fums, és presumptuosa. La creativitat popular els ha dedicat galanteries com pet bufat, tifa, milhomes (o milhòmens), cregut, fatxenda.

I els covards més aviat susciten insults de caràcter escatològic: cagacalces, cagat, calçasses, bragasses, cagalló, caguerri, caguetes, cagarina, cagabandúrries, pixafreda.

La gent pesada i empipadora també hi té el seu raconet: borinot, paparra, plepa, llagasta, torracollons, tocacollons.

Per als poc seriosos, esbojarrats o que no hi toquen, en tenim un reguitzell: baliga-balaga, tararot, cap de pardals, cap de trons, calavera, tocacampanes, barliqui-barloqui, tocat de l’ala, tocat del bolet, xitxarel·lo.

La gent dolenta també s’enduu insults –suaus o contundents, com vulgueu–: mala peça, malànima, malxinat, malparit.

Així mateix, tenim insults col·lectius, com hem dit: gentussa, gentola, patuleia, púrria, xurma, bordissalla, purrialla, terregada.

I després encara n’hi ha d’inclassificables, com ara la gata maula o gata moixa (que sap dissimular les males intencions) i el mastegatatxes o mastegueres (que sempre troba què dir, què criticar).

En fi, no voldríem pas que això semblés una apologia del renec i de l’insult, sinó un (altre) toc d’atenció perquè no se’n vagi en orris tot aquest cabal lèxic. Dit d’una altra manera: renegar i insultar és desaconsellable. Però si ho fem, que sigui en català, si us plau.

En voleu més?

—El recull d’insults més exhaustiu (del món)
—Un vídeo viral (amb traducció a la llengua veïna)
—Una llista més completa (amb l’ajut del capità Haddock)
—Un bri d’esperança

Podeu llegir tots els articles de “Ras i curt”