La rebequeria dels antiavalots espanyols amnistiats: “Ens equipara amb els terroristes urbans”

Els antiavalots de la policia espanyola són, ara per ara, els principals beneficiats de la llei d’amnistia. Ahir, el jutjat número 7 de Barcelona, que investigava les càrregues de l’1-O, va decidir de deixar impune la violència policíaca i va amnistiar els quaranta-sis agents encausats. Arran d’això, el diari El Mundo ha entrevistat un dels policies, que diu fàstics sobre la llei. “No tenia gens de por d’asseure’m davant del jutge. No tinc res a amagar. Em va enviar un jutge a resoldre aquell paperot, per tant, que em poguessin condemnar per tortures no entra al cap de ningú”, declara.

En l’article no s’identifica l’antiavalots –només en publica una imatge d’esquena i enfosquida–, però es detalla que va participar de la repressió de l’1-O i de les protestes contra la sentència (2019). “Se sent ofès. En ell habitaven fins ahir dues condicions: continuava encausat, però també va quedar lesionat. El 2019, un dels detinguts va tirar un artefacte explosiu al seu costat. D’aleshores ençà, té una pèrdua auditiva”, explica el diari.

L’agent amnistiat lamenta que durant tot el procés judicial no ha rebut cap mena de suport per part del Ministeri de l’Interior i la Direcció General de la Policia. “El suport ha estat nul, nefast. No hi ha hagut contacte per part de ningú”, afirma, abans d’afegir que l’amnistia li causa ràbia perquè és “un sense sentit absolut”. “A l’hora d’actuar això farà que m’ho pensi molt. Faré la meva feina d’una manera diferent. He arribat a la conclusió que el millor és no fer res”, afegeix.

L’agent assegura que abans creia en la justícia i la independència judicial, però les causes contra la violència policíaca i l’aplicació de l’amnistia l’han fet canviar de parer. “Això és absurd. Per obeir ordres he estat set anys encausat i ara em perdonen amb una llei feta a mida per uns polítics per a salvar el cul d’altres polítics. No necessito cap amnistia”, insisteix.

A més, critica que la llei el posi en pla d’igualtat amb la gent que es manifestava i protestava. “No em fa gràcia està en el mateix lloc que el meu agressor, però una vegada més són decisions que se m’escapen. Només vull tancar aquestes etapes de Catalunya i continuar fent la meva feina com aquests disset anys que porto a la Unitat d’Intervenció Policíaca (UIP)”, diu.

En aquest punt, l’article dóna veu a un segon antiavalots que també va participar en les ràtzies repressives. “Amb l’amnistia ens equiparen amb els terroristes urbans i nosaltres simplement vam anar a treballar. Ens guiàvem per un protocol d’actuació”, assegura, abans de qualificar d’infern la situació a Catalunya: “Ens van rebre amb mirades d’odi i menyspreu. Hi havia cartells en establiments en els quals es llegia que no es permetia l’entrada a membres de les forces i cossos de seguretat espanyols. En els hotels on ens allotjàvem ens muntàvem repics d’atuells. No podíem ni tan sols sortir a passejar. Estàvem assetjats per l’odi.”