26.11.2021 - 21:50
La bomba ha esclatat en una setmana especialment convulsa. Dilluns el parlament va aprovar la tramitació del pressupost enmig d’una picabaralla espectacular dels socis de govern. La CUP s’hi havia oposat, cosa que no deixa de cridar l’atenció, perquè fa tot just mig any que va pactar amb ERC que li deixaria dos anys de coll perquè pogués fer les seves polítiques. I això va fer que ERC cercàs l’abstenció dels comuns, cosa que Junts no aprovava. Al final l’acord va ser que els comuns compraven un pressupost elaborat per Junts, amb Junts enfadat, en canvi que Esquerra votàs el pressupost municipal d’Ada Colau, que ja havien anunciat que no aprovarien. Un molt bon col·lega nostre italià, Francesco Olivo, fa anys que va dir que la política catalana era acrobàtica. Doncs heus-ne ací, Martxelo i Maria, una prova més.
I en aquest ambient, hores després, va esclatar la bomba de la decisió judicial del Tribunal Suprem espanyol que significa el final del sistema d’immersió lingüística que, en teoria, s’aplicava a Catalunya —no al País Valencià ni a les Illes.
La veritat és que és un sistema que ja fa temps que rep crítiques, perquè a moltes escoles la presència real de l’espanyol és majoritària, contra allò que diu la llei. Però, durant anys, l’administració ha fet els ulls cecs a la realitat i ha deixat fer. Per què? Un error gravíssim dels partits independentistes aquests darrers anys ha estat menysprear el paper essencial de la llengua, del català, en la configuració del país. Al començament del procés van introduir la idea que a Catalunya el castellà era un idioma tan natural com el català, en part en una competició imbècil per esgarrapar uns quants vots, en part per indigència intel·lectual. I el cas és que, paral·lelament al procés polític d’independència, hi ha hagut una autèntica rendició lingüística que ara, quan ha arribat el colp, sembla haver enfonsat la societat en una incapacitat de reaccionar francament perillosa.
