Rendició: les quatre erres del PSOE

Fa exactament deu anys, el PSOE va declarar que el federalisme era “l’únic punt de trobada possible”. Se’n va dir la declaració de Granada. Segons Alfredo Pérez Rubalcaba, la recentralització que volia el PP era un perill tan gran com l’independentisme, perquè “desbocaria novament totes les tensions territorials”. Era el juliol del 2013. Uns mesos abans, al febrer, les relacions entre el PSC i el PSOE havien estat en hores baixes. La primera gran manifestació de la Diada, ben recent, havia impressionat i neguitejat. Les consultes del 2009 havien posat l’autodeterminació al centre del debat a Catalunya. La ferida de l’estatut era oberta de bat a bat. Toni Comín, Marina Geli, Montserrat Tura, Joan Ignasi Elena i Joaquim Nadal encara eren del PSC. El 26 de febrer, els socialistes catalans van desmarcar-se del PSOE i van votar a favor d’una consulta al congrés espanyol. Per a aquell partit, estar en contra del dret de decidir tenia un cost elevat.

El primer secretari del PSC aleshores, Pere Navarro, passarà a la història per haver-ne dirigit l’espanyolització discursiva. La veritat és que fins i tot aquell PSC, el del punt d’inflexió, el de la fractura amb el sector més catalanista, havia defensat l’autodeterminació. “Els referèndums sobre la independència s’han de poder fer. De fet, en les democràcies avançades se’n poden fer”, va dir famosament Miquel Iceta. Navarro va celebrar que la declaració de Granada recollia “les quatre erres” que defensava el PSC: reconeixement de la singularitat de Catalunya, recursos econòmics amb un finançament més just, representació territorial amb un nou senat i regles competencials clares. Tot això s’ho va acabar enduent el vent i no ha tornat. És una cosa sobradament sabuda, però el referèndum del 2017 ha transformat el relat històric en aquest país amb tanta força que de vegades convé de repassar la seqüència més òbvia.

Deu anys després, les quatre erres de què presumia Navarro volen dir: “Rendiu-vos, rendiu-vos, rendiu-vos, rendiu-vos”. Avui els socialistes no tenen cap proposta per al 52% independentista, ni el PSC ni el PSOE, ja completament mimetitzats, i tampoc no perceben cap incentiu per a oferir-ne cap. No tan sols el PSC de Salvador Illa s’oposa als referèndums de manera recalcitrant. El federalisme, que ja llavors no era més que una ombra xinesa, ha desaparegut de tota conversa. En les últimes eleccions espanyoles, el 2019, va estar a punt de caure del programa del PSOE. Ho van evitar a l’últim moment les pressions de Miquel Iceta. Després del 28 de maig, l’amenaça de perdre el poder ha desvetllat en els socialistes un desacomplexament per a reivindicar el seu paper fonamental en la victòria de l’espanyolisme. Sobre Catalunya, Pedro Sánchez es limita a dir que està molt millor ara que no pas el 2017.

L’abstencionisme independentista retreu a ERC, Junts i la CUP que han trencat el contracte amb els votants, i ho han fet, però el PSC i el PSOE també. Els socialistes s’han abocat del tot a l’autoritarisme, un autoritarisme estructural, que enverina la política i que segresta la democràcia, perquè tot el seu projecte polític es basa a donar l’ordre als catalans que acatin, que obeeixin i que deixin d’aspirar a tot allò que el seu partit no estigui disposat a permetre. És una perversió absoluta de l’essència de la democràcia. És el triomf de la idea més perversa que la cèl·lula grisa de l’estat espanyol, amb el PSOE al capdavant, va cultivar durant el procés: que només és democràtic allò que passa dins la llei. Quan les direccions i les patums independentistes, incapaces de fer cap autocrítica, atemorides per perdre el poder, ridiculitzen l’abstenció i la titllen d’irresponsable, s’aprofiten de la gran victòria cultural dels socialistes i contaminen la cultura política del país amb la mateixa idea de fons.

En una democràcia, els candidats demanen el vot als ciutadans, i els ciutadans decideixen si el donen i a quin candidat el donen. No pas a l’inrevés. Els ciutadans no tenen l’obligació de regalar el vot. Si estan obligats a fer-ho, la democràcia és funcionalment morta perquè, de manera tàcita, es confereix als polítics la potestat de fer i desfer sense cap límit. Se’ls dóna permís per a gestionar el tros, sense directrius sobre com ho han de fer, amb quins valors o amb quines intencions. Se’ls legitima perquè governin, però no se’ls marca el rumb. Se’ls vota en funció d’allò que diuen que representen, però no en funció d’allò que fan. Així, el vot perd el seu contingut. El vot es desposseeix de qualsevol mandat. El vot no transfereix ordres al candidat. No li encomana cap missió. No li defineix condicions ni línies vermelles. I així, la democràcia es perd a poc a poc.

Les veritats de Montañola

L’autoritarisme que ha consolidat el PSOE també s’expressa en les candidatures del 23 de juliol. Només hi tenen cabuda els qui compren el marc dels socialistes (Junts, ERC i la CUP s’han deixat arrossegar pel relat que posa Vox al centre) o bé els catalanistes que diuen que la independència és impossible. Al segon bloc hi ha hagut un dels moviments més interessants de la campanya, que és la candidatura de Roger Montañola pel PDECat. La cosa interessant és que Montañola mira de posar el dit a la nafra de tot allò que indigna els votants independentistes que s’estan rumiant l’abstenció, cansats de mentides. Diu que cal una renovació de lideratges: “El canvi polític que estem plantejant no el tutelaran els qui han estat governant Catalunya els últims trenta anys.” Diu que no té por de perdre la poltrona: “Fa vuit anys que treballo al sector privat, i el dia 24, si les coses no anessin bé, continuaria treballant al sector privat.” Critica les direccions dels partits: “Catalunya necessita abandonar la mediocritat dels últims anys.” I diu que ho faran millor que ERC: “Negociarem amb tots els interessos de Catalunya per davant.”

La cosa eloqüent és que el PDECat no tingui ningú més que pugui fer aquest discurs sense dir, alhora, que “Catalunya no serà independent, que som al 2023 i qui no ho vulgui veure no sé en quin planeta viu”, com diu Montañola. Les veritats polítiques en el diagnòstic sempre acaben tocant sostre amb l’acatament de la rendició, les quatre erres del PSOE. Són veritats esperances, que acaben subsumint la cultura política dels socialistes per un camí diferent.