29.06.2019 - 21:50
Recordo que, fa uns vint anys, el professor Jeremy Rifkin, al llibre La fi del treball, va cridar l’atenció sobre els problemes que implicaria la substitució de mà d’obra per l’automatització. No era res nou; d’això ja se’n parlava des del segle XVIII, d’ençà de la introducció de les màquines. Però ara la qüestió no és desplaçar tan sols mà d’obra, com llavors, sinó també talent. I això ho posa en relleu, per exemple, la seva obra més recent: La societat del cost marginal zero. A final dels noranta, Rifkin va ser qualificat de catastrofista, perquè es va crear molta ocupació amb les bombolles de la construcció i financera posteriors a l’aparició del seu llibre. Però què passaria si el rellegíem pensant en els problemes que tenim el 2019 i posàvem al dia l’evolució motivada per la tecnologia? Potser ens enduríem una sorpresa. I això que quan va escriure el llibre internet no era sinó un embrió…
Rifkin alertava sobre allò que canviaria, però avui parlem d’un món que ja ha canviat. Els qui en saben diuen que els canvis de les organitzacions i, consegüentment, de l’ocupació es fonamenten en quatre vectors: la globalització de l’economia; la demografia, amb l’envelliment de la població; els nous valors, perquè cada vegada es demanen més coses a les empreses, com el respecte al medi…; i, sobretot, la tecnologia, que evoluciona exponencialment. A la cursa de les màquines que ja hem començat, hi ha moltes professions avui assentades que perillen i que d’aquí a uns quants anys hauran estat arraconades de l’activitat. Diuen que de llocs de feina, se’n crearan més que no se’n destruiran, però això, ara com ara, és un acte de fe.
És cert que hi ha algun exemple encoratjador. Al Regne Unit, per exemple, l’equip d’investigació de la consultora Deloitte fa anys que prova de respondre a aquesta pregunta. El 2016, un estudi fet en col·laboració amb la Universitat d’Oxford va determinar que el 35% dels llocs de feina que tenen avui les illes desapareixerien entre el 2025 i el 2035. Ara Deloitte s’ha centrat a mirar enrere i analitzar l’impacte dels avenços tecnològics implantats aquests quinze últims anys. D’acord amb aquesta investigació, aplicada novament al Regne Unit, l’automatització ha destruït 800.000 llocs de feina de baixa qualificació durant els tres últims lustres. No obstant això, aquestes mateixes noves tecnologies han creat 3,5 milions de llocs de feina nous. Ara, seran iguals els quinze anys vinents?
És per dubtes com aquest que la por no se’n va del cos. No pas per res més. És un debat present de fa molt de temps, per a evitar una situació social futura no desitjable. El model de l’estat del benestar, tal com l’hem conegut aquestes darreres dècades, no sembla que pugui resistir la revolució actual, car els paràmetres que regiran la societat seran molt diferents. N’heu sentit parlar de fer pagar imposts als robots? No és pas cap fet immediat, però ho hem de començar a mirar. Cal definir un objectiu i anar fent passos en la bona direcció per assolir-lo. És un procés llarg i costós, perquè aquests passos no seran sempre entesos pels ciutadans.
En relació amb tot això, el Departament d’Empresa i Coneixement va presentar la setmana passada l’informe Renda Bàsica Universal. Anàlisi d’una proposta disruptiva d’innovació social, elaborat pels professors Oriol Amat i Xavier Ferràs. Tracta de la Renda Bàsica Universal (RBU) que és un programa de benestar social segons el qual tot ciutadà d’un país (normalment, tot ciutadà adult) rep una renda incondicional, independent de la seva situació laboral (si treballa o no) i independent de qualsevol altra renda o patrimoni. Les virtuts d’aquesta proposta d’innovació social són, segons la presentació del document, bàsicament, dues. La primera, evitar que cap ciutadà se situï per sota dels llindars de la pobresa; per això, habitualment, es pren el llindar de pobresa com a referent econòmic de la RBU. I la segona, simplificar els processos de concessió i control d’aquesta renda, fent-la, precisament, universal i independent de qualsevol altra condició. S’ofereix pel simple fet de ser ciutadà del país, sense cap condicionant. Ras i curt, en el límit, es tracta de cobrar prou diners per a viure sense haver de treballar.
No cal pas ser gaire llest per a adonar-se de seguida que això té –al marge de molts altres que trobareu explicats a l’informe– un problema econòmic evident: és molt car. En parlo amb un dels autors, Oriol Amat, catedràtic d’economia financera de la BSM-UPF, i em diu que per tractar d’això s’ha d’anar amb molta cura. Explica que el cost que s’ha estimat d’una hipotètica aplicació a Catalunya és d’uns 52.000 milions d’euros, és a dir, més o menys una quarta part del PIB, que podrien ser menys diners, sempre que alhora s’eliminés la resta de prestacions que avui es reben i s’eradiqués el frau fiscal, per exemple. ‘Caldria desmuntar-ho tot i tornar a muntar el sistema actualitzat. I això demana molta precaució, fins i tot a l’hora de parlar-ne.’ I afegeix: ‘Ara com ara, la renda garantida de ciutadania, que són uns 600 o 700 milions l’any, no hi ha pràcticament diners per a pagar-la, i només beneficia un 9,6% de la gent en situació de pobresa.’ Em sembla un bon referent per a no fer volar coloms…
Un dels aspectes que exposa Amat és la necessitat de fer moltes proves i tenir resultats. I fins ara no n’hi ha. Un experiment es va fer a Alaska, utilitzant diners del petroli. El més conegut és el de Finlàndia, de l’any passat, destinat a dos mil desocupats, amb un any i mig de duració, i se’n sabran les conclusions l’any vinent. I gairebé para de comptar. A més, recorda que l’experiment finlandès és de renda condicionada, perquè ni és universal ni bàsica, si bé servirà per a veure quines reaccions han tingut els qui han rebut els diners i les conseqüències en el mercat laboral i en el benestar dels interessats.
Fins aquí hem vist que és un sistema molt car, però a llarg termini seria viable? Depèn dels excedents que la societat sigui capaç de generar. L’altre autor de l’informe, l’enginyer i economista Xavier Ferràs, m’assegura que sí que és possible en el futur, perquè per primera vegada en la història la humanitat es troba en condicions de cobrir les necessitats de la població. ‘La tecnologia ens ha fet entrar en l’edat de l’abundància. Abundància d’informació; energètica, amb el sol; alimentària, amb els avenços antiplagues, aliments transgènics… El volum potencial hi és, però falla la distribució, que ara com ara no és correcta.’ Segons ell, hi ha una segona premissa: que la societat que s’ha d’aprofitar d’aquesta nova situació de benestar amb la RBU ‘ha de ser culta i sofisticada. Per entendre’ns, no s’ha de gastar allò que li donen en alcohol…’ Vet aquí un punt important. Cal que sigui assenyada!
I fa una reflexió sobre les etapes que la tecnologia origina en el món productiu. ‘A curt termini –diu– és una font de competitivitat. A termini mitjà, hi ha una sortida de persones del mercat, substituïdes per màquines, mentre la població s’envelleix. I a llarg termini, posem-hi l’any 2060, la substitució és gairebé total i s’ha de menester la RBU o un mecanisme semblant.’ La clau de l’evolució és que les màquines generen uns excedents de productivitat enormes i, si no es toca res, aniran a parar cada vegada a més poques mans –els propietaris de les màquines–, cosa que no farà sinó accelerar la desigualtat que ja veiem, encara a petita escala, aquestes darreres dècades. Cal que aquest excedent generat per l’augment de productivitat d’unes màquines com més va més intel·ligents es distribueixi bé. I posa un exemple que m’agrada. ‘La societat d’un país és com una cooperativa que genera grans excedents i els seus membres –els ciutadans– en reben els dividends.’ Malgrat tot, hi veig molts problemes. Però si això ha d’anar per aquest camí, què cal fer per no perdre la drecera?
Per arribar a una solució com la RBU, que hauria d’estar preparada en aquesta tercera etapa, Oriol Amat diu que cal fer molts petits passos, de manera que cada un susciti el mínim de tensió social i econòmica possibles, però sempre amb la idea d’eradicar la pobresa en un entorn d’abundància. Em quedo amb una de les múltiples conclusions i recomanacions que fa l’informe. ‘Més enllà de la manca d’estudis concloents sobre els efectes d’una RBU, el que sembla clar és que el seu cost, ara com ara, pot ser difícilment assumible en funció de com es dissenyi per l’esforç fiscal que significaria. Però hem de situar-nos en un escenari a mitjà i llarg termini. En un món on les tecnologies progressen exponencialment, la realitat de demà no té per què ser com la d’avui. Si el futur està dominat per grans corporacions tecnològiques, indústries digitalitzades i processos automatitzats, amb cada cop menys intervenció humana però amb una capacitat creixent de generar beneficis, es justificaria que aquest nou model d’empresa estigués sotmès a una fiscalitat superior. Haurien de pagar més les cadenes de valor automatitzades que generen beneficis sense generar ocupació. La tecnologia, potencial causa d’un jobless future, hauria de ser la font de finançament de la solució: una futura RBU.’
