El renaixement del bar Pinotxo: “La història no es podia acabar així”

Com un film de Pedro Almodóvar. Apel·lant a l’imaginari melodramàtic entre esqueixat i populatxer, entre sublim i poètic del director de cinema manxec, defineix sense embuts la història familiar dels Asín-Bayén en Dídac Asín, de la generació més jove. Ho diu mentre emplata un cap-i-pota al nou i flamant local del Mercat de Sant Antoni, on ha renascut el Pinotxo després del seu luctuós final a la Boqueria. Llavors, nosaltres escrivíem que totes les famílies felices s’assemblen i les dissortades ho són cadascuna a la seva manera, com va deixar escrit Tolstoi. I era evident que a la família del Pinotxo la processó anava per dins. Fins que el febrer d’enguany, Joan Bayén, Juanito, l’ànima i relacions públiques de l’establiment, estroncava la successió per motius complicats d’entendre. Malgrat el seu somriure sempre a punt, l’armilla i el llacet característics, la seva simpatia natural, amb la qual repartia floretes i es deixava fotografiar per tots, feia molts anys que la cuina i el gruix del servei els menaven, discretament, el seu nebot Jordi Asín, la dona d’aquest, María José Díez, el seu fill Dídac i Xavi Robleda. Abans, la cuina havia estat territori de Maria Pérez i Caterina Bayén, mare i germana d’en Juanito, que van ser rellevades per Albert Asín, l’enyorat germà d’en Jordi.

Això va ser així fins que, d’un dia per l’altre, després de les obres al paviment del mercat que va fer-lo tancar dues setmanes, Jordi Asín ja no va tornar a obrir el bar familiar. El seu oncle –de qui, malgrat l’estona que compartiré amb ells, no en sentiré dir ni una mala paraula per part dels seus parents– havia venut la parada a un empresari que ja ostenta les concessions de mitja Boqueria. Com vam dir llavors, entre els plors i els homenatges, com si, d’alguna manera, cregués impossible la pervivència d’un bar Pinotxo sense en Juanito, ell mateix ha decidit d’evitar-ho, amb un gest inapel·lable que ens ha impedit de veure la continuïtat d’una saga hostalera que semblava molt ben encarrilada.

La proposta providencial d’una bacallanera

Va ser un xoc per a Jordi Asín, que no va poder recuperar ni les coses personals que hi tenia, i per a la seva família, que de la nit al dia es van trobar sense feina i sense local, amb un embolic judicial que encara no s’ha resolt i una premsa que, majoritàriament, va repetir un relat elegíac sense aprofundiment o el relat que l’entorn de l’oncle havia creat per justificar el traspàs milionari. En una paraula, es van trobar abandonats, també per una administració que no els va avisar de què era a punt de passar. De cop, es van quedar tots sols i, ràpidament, tot sol, perquè el veterà Juanito Bayén va morir poc després d’haver-se destapat la infelicitat covada en aquells pocs metres quadrats. Volien fer alguna cosa, cap d’ells no tenia edat de quedar-se a casa mirant el vent d’on ve. Per sort, els Asín tenien una fada protectora en forma de bacallanera, Maria Masclans, sisena generació despatxant a Sant Antoni. Amiga de molts anys, en aquell moment de desconcert els va oferir de traspassar-los l’espai de degustació que tenia a la sortida de Tamarit – comte d’Urgell. I no s’ho van pensar. La família, un veritable clan, ha viscut tota la vida al barri de Poble-sec, els nois han estudiat als Escolapis de Sant Antoni, i sempre han tingut tirada cap al mercat on ara han tornat a apujar la persiana. “No podia ser que la història del bar Pinotxo, cap a noranta anys, acabés així”, diu Dídac Asín rere la barra.

El seu pare explica que l’oferta de Masclans va ser providencial, com un vestit a mida. Allà, hi han pogut tornar a muntar l’essència del bar Pinotxo en la seva darrera encarnació –perquè no sempre havia estat allà mateix ni havia ocupat el mateix espai–, amb una barra llarga i unes quantes taules altes que, d’ençà que van obrir el 24 d’octubre, han anat omplint clients de tota la vida, amics i passavolants, atrets per una oferta gastronòmica basada en els productes que hi havia al mercat. El nom es manté intacte, perquè Pinotxo era el nom d’un gos batejat després de l’èxit del film de Disney, un personatge de conte infantil que figurava al rètol de l’originari bar Quiosc. A Sant Antoni, s’hi han fet un lloc de seguida. Hi ha més bars, com el Casablanca –conegut perquè va guanyar un programa de Joc de cartes, igual com el Pinotxo va guanyar el dedicat a la Boqueria–, amb el qual mantenen una competència sana. Mentre Jordi Asín s’asseu a parlar amb nosaltres, està pendent d’encarregar dos quilos de mongeta de Santa Pau a la parada de davant, Llegums Moliné. Acompanyades de calamarsons, s’afegiran a l’oferta de tripes, cap-i-pota, estofat, cigrons, saltat de bolets i el recuperat canapè, que va inventar-se la mare d’en Jordi i que feia temps que havien deixat de fer. Sense carta fixa, cuinen allò que troben i els agrada, com les gambes que feia temps que no havien pogut servir i que avui li havien fet peça.

El Pinotxo ha tornat als orígens

Tot és igual –el cava Torelló, la cervesa Pilsner Urquell, els xuixos de la pastisseria Lis, els tallats de gotet estret… A les parets, imatges familiars. Però de seguida en Jordi Asín ens fa adonar d’una diferència: “En aquest mercat no veus ni un suc ni una empanada”. I és veritat, un dia de cada dia qualsevol, a les nou del matí, no s’hi ha perdut cap turista, a Sant Antoni. A la barra, tot just arribar, unes parroquianes d’edat collonen els Asín dient-los que provarien de tocar el dos sense pagar per primera vegada a la vida, mentre l’aparador encara és curull de croissants, pastes i truita per a fer-ne entrepans. Els plats de forquilla i cullera fumegen a la cuina. “Podem dir que hem tornat als orígens, a ser un bar de mercat”, expliquen els Asín. D’un mercat que, tot i la reforma integral a la qual ha estat sotmès, ha mantingut l’essència de l’oferta i la fidelitat de la clientela. “La cultura de mercat és extraordinària”, exclama el propietari del Pinotxo. “I el dia que no la tinguem, plorarem.”

Després de dècades darrere la barra i a la cuina d’un establiment emblemàtic de la Boqueria, té clar que aquest mercat s’ha doblegat a la pressió turística i té una difícil solució. Sap de què parla. Anys enrere, els van oferir d’obrir una parada a San Miguel, un antic mercat madrileny en desús reconvertit en espai de restauració, en què molta gent veu un presagi del futur del mercat de Sant Josep. Però a banda del públic local, no renuncien al turista gastronòmic que sap on va, i que amb sort pot acabar esmorzant o dinant al costat de xefs com Ferran Adrià o José Andrés. El boca-orella, les xarxes, els mitjans de comunicació i les noves edicions de les guies, sabran portar-los on toca. La justícia és proverbialment lenta, i l’afer que, com un ròssec, encara els vincula a un episodi familiar malaurat, no s’espera que es resolgui de manera imminent. Sigui com sigui, com deia Dídac Asín, la història del renascut bar Pinotxo no s’acabarà el 2023. A Sant Antoni hi ha Pinotxo per estona.